Des del principi de la nostra configuració com a comunitat nacional, ha estat una sort disposar d’una capital com Barcelona, potent i ben posicionada, primer al Mediterrani i després ja arreu del món, capaç de posar-se al dia, ser avançada i donar sentit propi a totes les tradicions i també a les transformacions de la modernitat.
Però un dels nostres reptes col·lectius és que Barcelona assumeixi sense complexos el lideratge del país que representa i se senti també, amb orgull, capital nacional, d’una llengua i d’una cultura, que lideri, aculli i potenciï, però que no anul·li, oblidi, ni menystingui.
Sovint ha fet l’efecte que Barcelona era una mena de ciutat-estat, capital d’ella mateixa, però sense cap país al darrere, com una mena de bolet singular enmig d’un desert. Corregir aquest aïllament emocional dels territoris més propers que constitueixen la resta del país és fonamental. Perquè no seríem gairebé res sense Barcelona, però tampoc la ciutat no fora capital de res sense un país al darrere.
Esmenar-ho, lluny de cert barcelonisme desarrelat i buit de contingut, per més que es presenti, provincianament, com a «cosmopolita» i els seus ciutadans amb la cursileria de ser «ciutadans del món», tot per evitar ser nacionals d’un país que no surt als mapes polítics, esmenar-ho, deia, implica una mirada distinta sobre el territori, una obertura mental a tota la nostra geografia i una aposta per la cohesió territorial, amb l’acceptació serena d’altres formes d’expressió de la catalanitat i de la identitat que no són necessàriament ni les de Barcelona, ni les de la seva àrea metropolitana.
Diversitat interna
Assumir la diversitat interna del país ens enforteix com a projecte col·lectiu compartit. I així com tots assumim la capitalitat de Barcelona, n’estem orgullosos i sentim la ciutat com a nostra, perquè ens hi trobem a casa, («Tot català de mena, de Barcelona és fill», escrivia significativament Rovira i Virgili en la seva Oda a Barcelona), també cal que Barcelona faci seva la resta de territoris del Principat i superi vells prejudicis que condemnen a la ruralitat arcaïtzant eterna les comarques, sobretot les de la Catalunya Nova, tot oblidant, de fet, que, pam dalt pam baix, a Barcelona i a gairebé tot arreu, tots venim de poble o d’alguna comarca, perquè és d’allà d’on eren els nostres avantpassats.
Però, la qüestió no és només Barcelona. Tradicionalment, tots els referents col·lectius, els integrants de l’univers simbòlic, les icones nacionals de l’imaginari català, pertanyen exclusivament a la Catalunya Vella, talment com si aquest fos no sols el territori més català, sinó l’únic digne pròpiament d’aquest nom.
Potser com si existissin dos nivells, dues categories, de catalanitat: Barcelona, Girona, Vic, Manresa, l’Empordà, per una banda, i el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques de Ponent per l’altra.
Tirada al sud
Les classes dirigents de la capital no tenen tirada a anar cap al sud, sinó cap al nord, i és allà on tenen una altra residència, a la Cerdanya, a l’Empordà o a la Costa Brava. Per a molts, sembla que, pel litoral, Catalunya s’acabi a Sitges i, per l’interior, a La Panadella, i que tot el que hi hagi més enllà d’aquests límits ja sigui una altra cosa. La Catalunya Nova, en definitiva, fa tot l’efecte de no tenir tant de pedigrí catalanesc, com el que s’acumula a la Vella, i el subconscient funciona en aquesta direcció, entre massa gent. Per això els referents geogràfics són Montserrat, el Pedraforca, el Montseny, el Puigmal, el Turó de l’Home i fa només cosa de quatre dies que algú ha descobert el Delta de l’Ebre i el Montsec.
I no ha estat fins a les darreres dècades que hem aconseguit de generalitzar dos elements característics, pels orígens, del Camp de Tarragona, procedents tots dos de Valls: els castells i els calçots. No és fàcil de superar aquesta simplificació paorosa de la catalanitat referencial, reduïda a un àmbit limitat, a la qual costa molt d’imaginar, com a elements també propis i amb categoria de simbòlics, el Montsant, la Serra de Prades, els Ports, el Montsià, el Mont Caro, l’estany d’Ivars o la boira de Lleida. I la jota, l’única dansa que és present a tot l’àmbit lingüístic, no sols al País Valencià i les Balears, sinó també a les Terres de l’Ebre i fins al Priorat, no és un dansa menys catalana que la sardana, per més que també la trobem en altres territoris.
Barcelona
Mentre no conec cap català que no hagi estat mai a Barcelona, n’he conegut que confessen, amb una barreja de pena i de vergonya, no haver estat mai, o bé tan sols de pas, a Tarragona, Lleida, Reus, Tortosa, Amposta, Tàrrega, Balaguer o Cervera. Potser per això algun presentador de televisió parla de La Calonge, en comptes de La Canonja, de l’Alforja en lloc d’Alforja, mentre l’altaveu de Renfe anuncia un tren cap a Flics i no cap a Flix, o bé algú que parla català oriental pronuncia Montblanc amb «o» i no pas amb «u» com correspondria. Sempre hi ha qui té parents a Tarragona, i afirma que hi va dinar molt bé, quan, en realitat, es referia a Arnes, Alcanar o La Sénia, tan lluny de Tarragona com aquesta de Barcelona
O tan a prop, clar.... I el mateix podríem dir de Lleida. Cap allà baix, a la dimensió desconeguda, tot sembla igual. La representació política i institucional, el poder econòmic i el prestigi cultural, tot això s’associa, històricament, a la Catalunya Vella. Una simple ullada a la composició dels governs de la Generalitat, des de 1980 fins avui, explica moltes coses.
A hores d’ara, qualsevol polític amb aspiracions, si és de Lleida, ja sap que, segurament, el màxim a què pot aspirar és a conseller d’Agricultura, però no gaire més amunt. I no són pocs els cantants i actors que han canviat d’accent per triomfar a la capital, lluny d’un territori que va perdent població.
Petroquímica
Al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre tenim la indústria petroleoquímica, les nuclears i els parcs eòlics. És la nostra quota de solidaritat amb la resta del país. Però Tarragona és l’única capital de demarcació que no està comunicada amb tren de gran velocitat amb estació pròpia, al centre de la ciutat, però sí que tenim trens amb mercaderies perilloses que hi passen. Ni a l’Ebre, ni al Camp, però, no ens resignem a perdre el tren, per més que tinguem ganes de perdre de vista Renfe, exemplar en la prestació de mal servei als usuaris. Sorprèn, en aquest sentit, la docilitat amb què l’administració municipal de les diferents ciutats s’ha avingut, acríticament, a la darrera reforma ferroviària que tant ha perjudicat tants municipis: Salou, sense estació i, a Cambrils, lluny del poble.
Sorprèn la docilitat amb què diferents ciutats s’han avingut a la darrera reforma ferroviària
I també la incapacitat de les grans ciutats del Camp per superar ancestrals rivalitats de campanar i acordar una estratègia unitària per a la segona àrea metropolitana de Catalunya, tan necessària com urgent, perquè no tindrem cap força fins que no en disposem. Com pot ser que en comptes d’aprofitar els trams de via existents per posar en circulació un tramvia dels Ferrocarrils de la Generalitat, per unir les principals localitats de la regió, ja se n’hagin desballestat les antigues vies?
El Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les de Ponent hem de superar aquesta sensació permanent de deixadesa administrativa, de llunyania dels centres i circuits de poder reals, de perifèria de segona categoria.
Actuar amb coherència
No ho farem si no comencem, des del nostre propi territori, a actuar regularment amb coherència, a exigir als nostres governants una atenció superior als nostres interessos i necessitats, de forma reivindicativa, amb igualtat d’oportunitats i qualitat de vida, perquè hi vivim tot l’any, i no sols els caps de setmana o a l’estiu.
Pel que fa al Camp de Tarragona, el més positiu que hi ha ocorregut el darrer mig segle és la creació de la Universitat Rovira i Virgili, un centre d’educació superior que en determinades especialitats ja s’ha situat a nivells d’excel·lència i ha esdevingut un veritable referent nacional i internacional.
Fer que Barcelona sigui un element dinamitzador de tot el país i que n’aculli les diferents potencialitats, assumir amb orgull la nostra condició de catalans del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre o les comarques de Ponent, sense cap subsidiarietat, i dissenyar estratègies unitàries des del territori són factors imprescindibles per a fer una Catalunya equilibrada, endreçada i ben estructurada. Perquè, al cap i a la fi, la Catalunya real no és només la del «nosaltres», sinó també la del «naltros», el «nantros», el «natros», el «naltres» o el «natres», per dir-ho d’alguna manera.
Perquè passat Sitges, Catalunya continua.
