Divendres Sant: Davallada o sentit de la mesura

Quan ens apropem al quadrimestre setmanasanter per excel·lència, amb un Diumenge de Rams de 2023 el 2 d’abril, diferents entitats confrares han engegat màquines. Els Natzarens estan immersos en l’elaboració de la publicació anual que, com en els darrers anys, serà monotemàtica i amb una dinàmica participativa que porta de cap a les responsables. Els Andalusos, amb diada de germanor, assaigs de la jove Agrupació Musical i la novetat de la indumentària de dol de l’Amargura en aquest mes dels difunts.

Els Gitanos, amb la presentació de la restauració del Crist, venerat a l’església de la Trinitat de la plaça del Rei. La Sang, ultimant la restauració de peces patrimonials de la seva titularitat que romanien als magatzems del Museu Diocesà. El Descendiment, preparant el 75è aniversari de la fundació i amb el repte de resoldre l’avaria patida pel seu misteri. O la Tertúlia La Conversión obrint el seu curs confrare durant l’octubre, fent valer allò del mig any setmanasanter.

Informe de valoració

Ja fa cert temps que la Sang facilità a la resta d’entitats l’ampli Informe de Valoració amb les xifres de participants confrares a la darrera Processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. Mentre ciutats com Sevilla, la gamma prèmium de la Setmana Santa, s’han arribat a plantejar, sense que prosperi, la fórmula de numerus clausus per regular el creixement desbordat que ha seguit als dos anys pandèmics, a Tarragona la situació és ben diferent. I convida a la reflexió serena.

Vagi per endavant l’absolut respecte i admiració tant cap a les juntes que malden perquè les tretze confraries i germandats funcionin com cap a les persones individuals que, amb la participació activa o la quota econòmica, fan possible que la Setmana Santa segueixi viva.

L’esmentat informe inclou una sèrie d’aspectes negatius de la Processó. Ens centrem en un: «la baixa participació de membres a les confraries». La Sang considera que «segurament l’efecte pandèmia, afegit a les mesures imposades als portants dels passos (parades obligatòries), han influït en aquest descens de participació». Amb un exercici de transparència digne d’elogi, l’entitat organitzadora de la Processó des de 1550 en detalla les dades.

«Respecte a 2019 s’ha baixat en un 17,88% la participació total a la Processó: de 2.237 participants a 1.837 enguany. Respecte a fa 10 anys el descens ha estat d’un 34,7%. Si comparem el descens a les files amb atxes, s’ha baixat un 31,17% respecte al 2019 i un 47,91% respecte al 2016, data de la qual tenim les dades fiables de participació en les fileres». Aquell 2016 la processó la integraren un total de 2.611 persones, de les quals 1.073 portaven atxes. La xifra total de deu anys abans havia arribat a les 2.894 persones.

La problemàtica de la Setmana Santa de Tarragona no és un cas isolat en la cultura popular de l’era postpandèmica. Qui veié la rua del dissabte de Carnaval d’enguany ja copsà que la covid i la crisi econòmica havien fet minvar considerablement el nombre de participants en les comparses, escenari que, tot sigui dit, va fer que l’acte fos més digerible per a l’espectador. Qui escoltà el crit d’alerta dels pastissers per Santa Tecla sobre la continuïtat del monumental braç que cada any ens cruspim, ja s’adonà que no tot eren flors i violes en l’artesania de les dolçors.

Qui segueix el món casteller, ha advertit que, més enllà de les pole positions i la fulminació del sostre del pilar pels audaços Castellers de Vilafranca, hi ha un elevat nombre de colles que no han recuperat ni la massa social ni el nivell prepandèmic; que algunes han optat pels castells desfolrats per mantenir-se al capdamunt; que n’hi ha una desena que no han pogut completar tres construccions de sis, quedant-se amb una o dues; i una altra desena no s’ha enfundat la camisa.

Els 1.837 participants en la Processó del Sant Enterrament són la Tarragona amb fonda convicció, que no s’ha perdut, que es crea i recrea en les seves devocions, viscudes com a cadascú més li plau, i aferrada a allò més pregonament seu. De ben segur que la resposta a aquest nou i vell desafiament de la minva participativa –potser només és el retorn a un estàndard raonable–, emergirà des del seu interior, més que no des de les instàncies eclesiàstiques oficials, com ha conclòs Ross Douthat, columnista del New York Times i una veu respectada en el catolicisme internacional.