El meu protocol

L'ANÀLISI, per Salvador Pascual Gómez

Aquest article té la modesta pretensió de reflexionar sobre diferents aspectes de la Setmana Santa tarragonina. Cal en primer lloc felicitar i agrair a tothom que treballa per la Setmana Santa a la nostra ciutat, el seu esforç i constància. Entenent que els temps evolucionen, que la societat canvia i que la Setmana Santa no pot restar indiferent, convindria potser pensar en mantenir una tradició heretada, amb més rigor i seriositat.

Armats

Les persones que exerceixen aquesta tasca són un model de comportament, realitzant una de les activitats més dures, amb seriositat i pulcritud extremes. Tant de bo la resta de components dels esdeveniments de la Setmana Santa tarragonina ens poguéssim comportar com ells.

Arrengladors

La tasca de les persones dedicades a arrenglerar a les diverses processons i molt especialment a la del Sant Enterrament de Divendres Sant és molt feixuga. Si es fa bé. Calen més cames, més vista i menys aparells sofisticats de comunicació. Si algú es pensa que fer d’arrenglador és passejar una barra de ferro pels carrers i/o lluir el pentinat, és que no ho ha entès bé o no li han explicat el que calia.

Com és possible que es produeixin talls o s’amunteguin les persones a les fileres, especialment a les processons ‘petites’ (mal anomenades viacrucis)?

Com és possible que algunes congregacions quan es dirigeixen a la ‘seva’ processó i quan ja estan realitzant aquesta, ajuntin una banda amb una altra, o amb alguna formació musical, o coral, de manera que se sobreposen totalment, resultant un orgue de gats i fins i tot, de vegades, fent francament difícil portar el pas dels misteris?

Això darrer no és tan demèrit dels arrengladors com dels organitzadors, però aquells haurien de lluitar per corregir-ho.

Portants

Han de restar en silenci, dins i fora del misteri, per molt llargues que puguin ser algunes aturades.

Aquestes persones no s’han de creure l’epicentre de l’esdeveniment. Solament són una peça més. Algú es pot imaginar una processó on només hi fossin els passos?

Les persones que dirigeixen els misteris han de tenir cura, molt especialment, dels congregants més propers. El misteri no ha de passar tant sí com no, si s’ha de parar es para, no s’ha de fer córrer ningú, ni que passi per damunt la vorera.

Bandes

La presència de bandes és necessària i beneficiosa. Però tot i que resulta difícil i costós, fóra convenient que les bandes comptessin amb algun element musical que no fos solament la percussió.

El nombre de timbals és, gairebé en totes, clarament exagerat. Caldria anteposar qualitat a quantitat. Els coneguts com a timbals de Calanda no haurien de participar a la processó del Divendres Sant. Som a Tarragona, no al Bajo Aragón.

Hi ha un tema encara pitjor, la presència cada cop més elevada de nens i nenes. Penso que això resta assistència a les fileres. Potser fóra bo que la canalla comencés amb un ciri i ja de joves, segons les necessitats, s’incorporés a la banda.

Congregants

Segons el meu criteri, són les que mereixen més respecte i massa sovint no el tenen. De vegades han de patir perquè els misteris o les bandes se’ls tiren a sobre, els barren el pas o els fan passar per damunt la vorera ocupada pels espectadors. Reclamo, per tant, respecte per a tots ells i a ells també, com a tots, respecte al que estant fent, a l’entitat a què pertanyen, a la resta de congregants i als espectadors.

En comparació a dècades precedents, per sort, han augmentat molt les persones a les fileres, però també han pujat el lluïment de pentinats i maquillatge. Fóra molt bo que es tornés a la cucurulla que, lamentablement, ha estat pràcticament desterrada de la nostra Setmana Santa i que, a més d’una bonica estètica, impedeix les salutacions amb els espectadors i frena la xerrameca amb aquests.

La recollida de passos

El tema és per quin motiu els passos portats a espatlles fan la pujada de la baixada Peixateria a pas ràpid.

Els que van a rodes han d’agafar embranzida per obligació, d’altra manera fóra molt difícil completar aquest carrer. I com els passos a rodes pugen corrent, doncs es va agafar el, per a mi, mal costum de fer-ho també així la resta, incentivat pel fet que l’únic misteri que sempre ha anat a espatlles també ho feia quan, en altres temps, era dut per persones pagades.

Tot el tema d’aquesta pujada ha esdevingut un espectacle que, penso, no té res a veure amb la celebració que l’origina, més tenint en compte els aplaudiments del públic totalment fora de lloc. No és per si mateix prou espectacular la pujada del misteris i bandes per aquest indret, com per a afegir-hi res més?

Organitzadors

Resultaria molt positiu que un cop acceptades les mesures per tothom, es fos més estricte en el seu acompliment. Per exemple, ja fa temps que s’acordà que les bandes (bàsicament quant als timbals) baixessin la seva intensitat o utilitzessin les caixes xineses al nucli antic i a les rodalies de l’hospital de Santa Tecla. És ben sabut que majoritàriament no s’acompleix i no sembla que es prengui cap mesura.

El sistema acordió pot ser útil per a evitar talls, però, com tot, s’ha d’aplicar racionalment. Fóra bo no obsessionar-se en la seva aplicació, observant les confraries (les que porten un sol pas) l’ordre lògic: penó, aspirants, congregants, bandera, misteri, banda i presidència.

Els fotògrafs

M’agrada la fotografia en general i també la de Setmana Santa, però cal que hi hagi una munió de fotògrafs i filmadors pel mig de les fileres de congregants, davant dels misteris, bandes o Armats? S’han plantejat mai constituir-se en una nova confraria? Acabarem veient persones d’una processó fent-se selfies?

Els nens

Una altra qüestió delicada és l’assistència de nens i nenes a les processons. Penso que s’ha ‘desmadrat’, malgrat alguns vagin de la ma o al coll de les seves mares.

I no es tant una qüestió d’edat, molta canalla no està preparada o, millor dit, educada, per assistir en aquests actes. Tots hem vist criatures corrent, jugant amb foc (ciris i blandons) o fent voleiar cordons de cintura o penons.

I sí, els soferts arrengladors poden intentar posar ordre, però penso que fóra molt millor que els pares prenguessin consciència que aquesta manifestació no és Carnaval, la Cavalcada de Reis o la Festa Major, i s’abstinguessin de fer-los sortir fins que no siguin capaços de mostrar un comportament adient.

Via Crucis al Llorito

S’hauria de denominar Via Crucis al que succeeix la matinada de Divendres Sant des de Sanitat fins a l’ermita del Llorito? El propi recorregut i la gran quantitat d’assistents fan pràcticament impossible que la majoria de persones puguin seguir les oracions corresponents a les diverses estacions.

Per tant, si la sonorització només arriba a una petita part dels assistents (i suposo que és molt difícil abastar tothom), la majoria el què realment fa és una ‘passejada’ i per a molt és una invitació massa llaminera a fer petar la xerrada, absents per complert a la que hauria d’estar la significació de l’esdeveniment.

Final

Si penseu que d’aquestes reflexions se’n pot extreure quelcom beneficiós, intentem posar-ho en pràctica, a la nostra Germandat i a d’altres. Contràriament, si penseu que no cal tocar res, doncs, endavant les atxes!