Recordo que quan ningú tenia televisió naltros en teníem prou amb la ràdio, on feien grans programes. Però al cap de Salou hi van instal·lar un repetidor de TVE, que en principi emetia en un sol canal. Aviat va arribar el segon canal UHF. Era l’època del blanc i negre.
En molts llocs de Tarragona el senyal arribava amb poca qualitat, ja que els edificis feien ombra al feble senyal que ens arribava de Salou. Després es va instal·lar un altre repetidor a la Mussara i tot va millorar, però es van haver de reorientar les antenes cap a la Mussara. En alguns llocs se les veien i desitjaven per poder tenir un bon senyal. Un d’aquests llocs era la Ciutat Jardí, que estava molt tapada.
Van editar un fulletó d’un parell de pàgines que duia la programació de televisió, i així va néixer el Claxon. Una publicació gratuïta que es va repartir per les cases durant molts anys i que va idear el senyor Joan Tuset, que era conseller municipal, per informar la gent de la programació televisiva. El senyor Tuset va formar un equip i van aconseguir posar en marxa el Claxon (1969-2008), tot i que la capçalera va anar canviant de mans.
Va tenir molt d’èxit, suposo perquè era de franc i el rebies a la bústia de casa, els primers anys gràcies sobretot al senyor Álvarez.
Al principi, el senyor Álvarez venia cada setmana al bar i hi deixava els paquets de Claxon, i des d’allí anava repartint a la zona amb un carretó. Aquest carretó li va quedar obsolet i me’l va regalar, a mi em va fer molt de servei i encara ara el tenim a Casa Boada. El Claxon va anar creixent i per allí han passat molts periodistes, repartidors, etc.
Un dels periodistes amb qui vaig tenir més amistat va ser l’argentí Carlos Peisojovich (1943-2020), més conegut com ‘El Peiso’. Ell era publicista i sobretot treballava a la ràdio. Va estar col·laborant amb Ràdio Tarragona i la Cope, compraven espais de ràdio i aleshores intentaven amortitzar-lo a base d’anuncis.
Amb ell vaig gravar un anunci. ‘El Peiso’ deia: «Pregunte, pregunte, a quién tenga un Ford», aleshores contestava jo dient que era un cotxe que servia per a tot i en lloava les bondats, ja que a casa teníem un SIMCA 1200 i un Ford Fiesta, que era un cotxe relativament barat i no tenia gaires avaries, en no tenir gaires coses. Els vidres s’apujaven a mà, i si de tant en tant anaves a canviar l’oli i revisaves el que tocava, el cotxe durava molt.
Respecte per si explotava...
Tornant a la televisió, finalment Tarragona va venir un repetidor i bon senyal televisiu. El que faltava eren aparells de televisió. Això sí, Tarragona va ser un dels primers llocs on es van fabricar televisors.
Naltros, el primer televisor que vam tenir era «made in Tarragona», de les que feia el senyor Moreno al seu taller del carrer Taquígraf Martí. Fins i tot vaig poder veure com feien el meu televisor, que duia làmpades i circuits, com si fos una ràdio, però amb una gran pantalla de vidre.
Al principi li teníem una mica de respecte, no fos cas que explotés, però era impossible, ja que com que estaven fetes al buit mai poden esclatar, en tot cas podien implotar, com les bombetes d’abans. D’alguna manera, la pantalla era com una gran bombeta. El senyor Moreno comprava els components que venien en kits i els muntava als televisors.
El nostre primer televisor era ‘made in Tarragona’: del senyor Moreno, al taller del Taquígraf Martí
Recordo també el senyor Quintero, del carrer del Cós del Bou, que era un tècnic que també va ser pioner en la fabricació de televisors, que formaven part d’aquella època del Seat 600 i Citroën 2CV. El senyor Quintero tenia un Aiga, un gran cotxe americà. Al carrer de la Nau hi va haver un altre tècnic que en feia, però no recordo el nom. Però la fabricació en sèrie en fàbriques va engolir tots aquests petits fabricants de televisors.
La Lavis SA era una empresa fundada el 1960 a Barcelona i fabricaven televisors amb la marca Lavis. Tenien un servei tècnic molt eficient, amb un concessionari al carrer Baró de les Quatre Torres. Una altra marca era la Vanguard, que tenien el servei oficial a prop de la plaça de Braus, al carrer Mallorca. La Vanguard era una gran marca, fabricada per Cahué Industrial SA, d’on era gerent Joan Cahué Franquet. Els seus últims televisors ja duien tecnologia japonesa Hitachi, i és que els televisors japonesos es van començar a obrir mercat.
Al carrer Major hi havia la casa Piñol, que tenien la marca Kolter, i ells van ser els pioners en tenir un servei tècnic propi. Aquesta antiga casa avui encara existeix, però a l’avinguda Rovira i Virgili, a pocs metres de l’avinguda Catalunya. De marques, n’hi va haver bastantes, també recordo la marca Francis, que era una marca blanca que sobretot feia els televisors per als guàrdies civils. Però al final les marques que van triomfar van ser Philips, Grunding, Sanyo, Toshiba, Telefunken, Blaupunkt, Sharp o Thompson.
A part de casa Piñol, també vull esmentar Electro Forner, que estava davant de la clínica Monegal. Va tenir bastant d’èxit per les seves polítiques de finançament dels electrodomèstics, i tenien un cobrador que passava cada mes per les cases. Venien aparells de gamma blanca i marró. L’amo d’Electro Forner era el senyor Rabassa, que era de Vinaròs. També tenia una botiga allí i finalment sovintejava menys Tarragona, però quan venia sempre passava per Casa Boada a saludar-me. El senyor Rabassa coneixia molt un bon amic meu de Vinaròs, el notari Josep Domingo Verdera Breixiano.
Televisors amb guardioles
Una altra manera de vendre televisors era la del senyor Alujas, que venia el televisor amb una guardiola, on s’havia d’anar posant monedes fins a pagar-ne el preu. Si no recordo malament, la seva botiga estava al carrer Lleida, però no n’estic molt segur. El senyor Alujas va tenir molt d’èxit, i no te n’adonaves i el televisor ja era teu. Com més miraves la televisió, més aviat l’acabaves de pagar.
Sony té fama de ser un dels millors fabricants, però n’hi ha molts més: Panasonic, Sanyo, Sharp, Toshiba, Hitachi, Pioner, Samsung o LG per citar-ne unes poques. El país que de seguida va triomfar en el món dels televisors o les càmeres va ser el Japó. Ara tot ha canviat i això dels pocs canals, el blanc i negre o les làmpades ha passat a la història. I ara els bancs també en venen de televisors, a més de cassoles, alarmes, telèfons i rentadores... fent un mal servei al comerç.
Mentrestant els bancs tenen els clients al carrer i t’obliguen a demanar cita prèvia. Per no parlar del ridícul interès que paguen.
La televisió va ser, literalment, la primera finestra al món, i va contribuir a estar més ben informats, sempre que tinguem clar que es deuen a la publicitat i tenen les seves tendències polítiques. Durant molts anys el televisor ha ocupat el lloc principal a les cases, com abans l’havien ocupat aquells grans receptors de ràdio.
