Gossos

Recordo que a Tarragona hi havia molts gossos de carrer, i que no hi faltaven les puces i paparres. L’Ajuntament teia un problema, ja que aquests gossos menjaven de la brossa, que abans es deixava a la porta de les cases i abocaven les ferrades, sacs o el que fos.

En aquella època l’Ajuntament hi feia front amb el «Fart de Fesols», que era el renom d’un senyor que es deia Gavaldà. El seu ofici era el de llacer, i tenia un carretó estirat per una cavalleria on s’enduia els gossos de carrer que capturava.

El «Fart de Fesols» era la persona de tot Tarragona més insultada per la canalla. No eren pocs els xiquets que sovint anaven davant seu espantant els gossos, i també darrere insultant-lo. El «Fart de Fesols» era una bona persona i diria que la feina d’enxampar els gossos del carrer no li agradava massa, però era la que tenia.

I poder tenir una feina sempre és important. Jo durant uns anys el veia cada dia quan plegava i se’n tornava cap a casa seva en carro. Anava en direcció a l’Oliva. No hi vaig parlar mai, passava amb el carro i tampoc s’aturava.

Crec que gairebé ningú sabia on vivia, i que l’home devia ser prudent per por que els xiquets fessin cap a casa seva a insultar-lo. El «Fart de Fesols» va arribar a ser més maleït que l’àrbitre quan perdia el Gimnàstic.

Els dies comptats

Però no tot eren insults contra el llacer municipal, i hi havia gent que donava suport a la feina del «Fart de Fesols», a qui, de fet, la ciutat pagava per fer això. Qui no s’estimaven massa la seva feina pel fet que era l’avantsala d’una mort segura per als gossos, eren les persones que s’estimaven els animals.

Com els xiquets que l’empaitaven, tenien clar que els gossos que capturava el «Fart de Fesols» tenien els dies comptats.

Avui hi ha força entitats que vetllen pels animals, lleis i també se’n poden adoptar. L’amic Lluís Maria Pagès Bertomeu em va comentar que a Torredembarra li semblava recordar haver vist el carro del «Fart de Fesols», juntament amb molts tipus de carros i carruatges dels que s’exposen a la Casa museu Can Joanet, on hi ha la col·lecció de Jordi Rovira Fortuny.

En aquella època, el Diario Español es feia ressò de quan un gos mossegava a algú. A més, quan això passava hi havia la possibilitat de contraure la ràbia, i la persona havia d’anar a l’hospital de Santa Tecla a curar-se. Suposo que quan un gos mossegava algú s’intentava localitzar l’animal per veure si tenia la malaltia de la ràbia.

Avui la vida dels gossos que tenen sort és més bona que la d’alguns humans. Viuen en una casa i saben buscar el millor lloc, bé sigui a l’estiu o a l’hivern. Tenen metge (el veterinari), joguets, menús i en alguns casos arriben a estar tan humanitzats com un cop que vaig veure passejar per Tarragona un gosset en un cotxet de nen petit.

No en tots els casos, però en alguns la falta d’estimació que té molta gent fa que busquin gossos com a animals de companyia. Els mitjans de comunicació i tot el que reüllem al telèfon mòbil també fan la funció que no ens sentim sols, i de connectar-nos al món. Però no és el mateix que tenir una mascota.

Jo recordo el gosset Nino, que viu amb la senyora Mercè Roca Torremadé, filla del qui va ser degà dels periodistes, Josep Roca Garcia. Ella sempre m’explica la gran companyia que li fa el seu gos Nino. La curiositat del gos quan descobreix alguna cosa nova, el que li agrada tastar el menjar humà i sobretot que gràcies al gos no pensa tant en el telèfon mòbil o la televisió, facilitant que pugui estar-se al sofà de casa amb un llibre i el gos, sense estar pendent de pantalles.

Segur que aquest gos, el Nino, viu més regalat que els gossos que han hagut de treballar estirant trineus en nevats paratges llunyans, quan això no era exactament un esport. O dels que fan la funció d’alarma en algun lloc on no sempre estan ben cuidats, els gossos dels pastors, dels caçadors o els llebrers que fan curses, i als quals va arribar a haver-hi molta afició.

Ara no és estrany veure’n, de llebrers, passejant per la Rambla Nova, ben cuidats i amb els seus amos. A més a Tarragona hi ha una associació que es diu Galgos 112 que es dedica a defensar aquests gossos dels maltractaments que puguin patir.

El gos de la caseta

Sigui com sigui els gossos es poden dividir entre els que tenen una vida plàcida o no, com d’alguna manera ens passa als humans en tantes èpoques de la nostra vida. Sense voler fer un repàs de tots els gossos, i del seu vincle amb els oficis, també vull remarcar els gossos policia, que són capaços de detectar droga o de salvar una vida.

Per exemple: a partir de l’olfacte d’una peça de roba d’una persona que s’hagi perdut són capaços de seguir-ne el rastre i trobar-la. Són gossos molt intel·ligents i els policies que en tenen cura els tracten molt bé. En els circs també hi han treballat gossos, que han fet funcions molt potents, que avui estarien prohibides per la legislació vigent.

Més enllà de Tarragona, un dels gossos més populars del país va ser el gos de la caseta. Quan anaves a Montserrat per carretera et trobaves aquest peculiar gos, que en realitat van ser molts gossos que interpretaven el paper de guardabarreres, primer amb el cremallera i després amb els visitants que anaven a Montserrat en autobús o en cotxe.

Un dels noms del gos de la caseta recordo que era Kuki. Al gos la gent li tirava monedes, i recordo una frase que va fer fortuna: «el gos de la casilla, prepareu la calderilla».

Al gos de la caseta jo el vaig veure tres vegades, i feia molta gràcia. En aquella època a Montserrat hi havia anat amb el meu SEAT 850 i aparcàvem a dalt. Quan hi anàvem ens agradava anar al cambril de la Mare de Déu, anar a missa i anar a dinar. Un cop hi vaig anar en autobús, va ser per anar al casament del Joan Escrivà Vives, que va ser regidor de Cambrils entre 1991 i 1995. Aquell dia el xòfer era el senyor Esteve, que era de Mont-roig.

De fet, quan un autobús s’aturava davant del gos de la caseta, s’hi formaven cues de persones que s’hi volien retratar o que simplement hi volien deixar unes monedes i gaudir del moment. Jo també m’hi vaig aturar i li vaig fer algunes fotografies, com la que il·lustra aquest escrit, on, si us hi fixeu, veureu que el gos duia unes divertides ulleres i una gorra on deia «guarda barreras». També duia una butxaqueta en el seu vestit, on es podien deixar les monedes, per bé que també es podien deixar als peus del gos.