Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Llauners

| Actualizado a 03 octubre 2022 12:39
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Existien oficis que m’agradaven de veure, com el dels llauners, que treballaven la llauna. D’aquesta manera fabricaven, per exemple, embuts de forma totalment artesanal. També n’hi havia que es dedicaven a reparar les olles, paelles i d’altres elements de la cuina. Arreglaven qualsevol cosa de llauna, ferro, alumini i coure. Recordo la Llauneria Mata, una botiga que hi havia a Reus, a prop de Ràdio Reus, que crec que va tancar fa pocs anys i on es venia molt material d’aquest tipus, des de fars de carros a ratlladors de formatge, setrills i darrerament objectes més creatius. A Tarragona recordo tres locals que feien aquest menester. Autofrío i al capdavant el senyor Olivé, tots a l’actual carrer Colom, i al carrer de la Nau, en un local on crec que avui hi ha una confraria de Setmana Santa, amb el senyor Magí Cano, que tothom coneixia pel seu nom artístic de Profesor Bárcena. Els llauners es guanyaven bé la vida i ho arreglaven tot. Avui, en canvi, les coses es llencen, ja que la reparació seria més cara que la peça. El plàstic d’un sol ús també ha anat arraconant els objectes de llauna, convertint-ne alguns en peces de col·leccionista. Veure avui una olla o una paella reparades, podria ser una peça de museu per explicar com era abans la vida quotidiana a les cases.

Autofrío era una tenda on feien de tot i amb un taller molt preparat en temes de maquinària. A Tarragona van ser dels primers a dedicar-se al fred industrial. Recordo que quan jo devia tenir uns 14 anys cada dia es comprava gel per a les neveres, i això va canviar amb les neveres elèctriques. La primera que vam tenir al bar va ser d’obra i amb un gran grup de fred. Recordo que la va instal·lar Autofrío. S’hi havia de posar gas amb freqüència, ja que es perdia. El senyor Martorell tenia ditets i manya i tenia la sort que els clients l’adoraven. Era una persona molt popular en aquella època. Fa anys que estic malament i ara no sé si encara continua el fill. Sé que venien molt en el ram de l’alimentació. Primer van començar com a taller per passar a ser també un punt de venda. Recordo que la maquinària que teníem al bar era enorme. Després va aparèixer les neveres actuals que van ser una benedicció, ja que no necessiten renovar el gas constantment.

Un altre que treballa la llauna és el senyor Olivé, crec que era el pare. Feien de tot per poder arreglar i salvar qualsevol objecte que els hi portessis, sobretot de cuina. Eren bons en l’ofici. Els fars dels carros es feien malbé sovint. Funcionaven amb una espelma o amb una metxa i oli. Hi havia molts carros, sobretot els des de mercat. A casa Olivé el fill també era un bon electricista i lampista, amb aquells bufadors per soldar amb benzina i estany per a canonades de plom. Els cables domèstics estaven aïllats amb roba. Era una època en què la llum calia apagar-la, ja que si no era fàcil que es fonessin els ploms. Jo tenia edat escolar. Com que ja treballava anava a l’escola del senyor Pedro Ballester Ferretti, en un entresol davant del forn Pijoan del carrer de la Nau.

Veure avui una olla o una paella reparades podria ser una peça de museu

El senyor Magí Cano, conegut amb el nom artístic de Profesor Bárcena, tenia una llauneria on reparava i construïa de tot, però el bo és que feia aparells per fer jocs de màgia. Recordo l’FP, els mags m’entenen. Els feia de llauna i eren una joia. Avui són de plàstic i la veritat és que no funcionen com els que feia el Magí. Feia tota mena d’artefactes per a la màgia, i a banda actuava. Era un mag que feia actuacions serioses, ja que com hem apuntat es va convertir en el Profesor Bárcena. Feia moltes sortides per festes de pobles i recordo que la seva dona l’ajudava en els seus números. A mi em va ensenyar màgia d’escenari. Els estius els tenia sempre atapeïts, ja que també feia esdeveniments com BBC (Bodes, batejos i comunions) o qualsevol actuació on el llogaven. Recordo veure’l sortir de casa seva a la Ciutat Jardí amb un Renault 4x4 amb el capó i els seients dels passatgers plens d’artefactes per a màgia. Era un d’aquells artistes d’abans que sortien a l’escenari ben vestits. Era l’època de l’«hermano» Blas, que també va ser un mestre de mags. Era el germà prefecte de la Salle i explicava màgia a alguns dels alumnes. Era sempre molt reticent a explicar els trucs, ja que deia que quan es coneixien es perdia la màgia.

Jo era molt jove i per una cosa o una altra em vaig anar fent amic de músics, fotògrafs, pintors, fins que el Daniel de la Fuente Torrón em va encomanar la passió pel periodisme. I el senyor Pedro Plano, de la joieria Santa Gemma el món de la rellotgeria. Eren algunes de les coses que van fer passar-m’ho bé a la meva joventut. Aleshores tot era fàcil. Recordo quan muntava amb el Lluís M Pagès els números còmics: ho pensaves, ho comunicaves i ho feies. Avui és impossible per tot el que et demanen, fins i tot per actuar al carrer. Naltros vam actuar en diversos llocs, però sobretot ens ho vam passar bé.

Gairebé totes les coses modernes han vingut per quedar-se. Ara em venen al cap els envasos. Hi havia un moment on el cartró estava més mal vist i tot era plàstic, sobretot de cara a les neveres. Ara, en canvi, fins i tot les palles són de cartró. És un bon exercici comprar el d’avui amb el d’abans. Ningú desitja tornar al passat, però en algunes coses hi tornem. Ara els que han fet malbé aquest planeta haurien de ser els que l’arreglessin. No crec que passi, i de moment del que sí que me n’adorno és que tot és un gran negoci.

Avui la llauna sobreviu. Les llaunes de conserves, per exemple. Abans per obrir una llauna feia falta un obrellaunes, alguns fabricants li posaven. Ara obrir les llaunes és molt més senzill i això ha fet que la gent consumeixi més. Quan jo era petit la major part dels joguets eren de llauna.

També construíem els nostres propis joguets. Recordo quan devia tenir 9 o 10 anys quan vam fer un funicular amb una petita capsa de fusta. El funicular pujava i baixava travessant l’actual carrer de Francesc Riba de Mont-roig. Anava del balcó de casa de la meva àvia Virgínia Castellnou (de cal Pataquer) al balcó de davant (de ca l’Elies). Allí hi tenia la complicitat del meu amic Josep Maria Martí, amb qui vaig fer el funicular. En aquell moment no hi havia joguets elèctrics, però, gràcies a canuts de cosir i un contrapès dalt i baix, vam aconseguir fer funcionar aquell bonic funicular.

Comentarios
Multimedia Diari