L’hora

Recordo que a primera hora a casa Boada hi venien clients pagesos. Un era el senyor Solé, que sempre va col·laborar en les festes de Tarragona amb els eu tractor. El recordo remolcant a carrossa de la colla la Bota. El senyor Solé el recordo com un pagès dels de sempre, i va presidir el Gremi dels Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre, una de les entitats més antigues de Tarragona. El senyor Solé fins al final de la seva vida va ser pagès vocacional. També hi venia el senyor Olivé, que era un dels pocs pagesos de Tarragona, i fill del senyor Olivé del banc Atlántico, d’on va ser director.

No eren poques les persones que anaven amb una hora avançada. Veien sortir el sol, sortir la lluna i seguien l’hora solar. No entenien l’horari que nosaltres avui veiem com a habitual ja que hi havia un horari més natural. Eren pagesos que es fixaven molt en la natura i els seus ritmes. Eren capaços de preveure si plouria o no sense aparells de mesura, i coneixien l’hora mirant el sol, a banda de molts d’altres temes vinclats a la natura.

Gairebé tota la meva família van ser pagesos. Els meus avis i el meu pare ho van ser, fins que va decidir obrir el bar. Però la cosa no acaba aquí, ve de més lluny. Segons m’explica mon fill que està fent l’arbre genealògic de la família, quasi tots són pagesos fins al segle XVI, que és on ha arribat. I estan repartits per molts pobles i masos del Camp de Tarragona. Jo de petit recordo que sempre es parlava de l’hora vella o de l’hora nova. Les persones a vegades ens compliquem la vida, sobretot alguns savis que pensen en naltros i que no només ens compliquen la vida sinó que ens condueixen al caos, por, medi ambient destrossat, atur... i tantes coses. Peso en aquells savis que ignoren les lleis de la natura, respectat-les no hauríem arribat a on estem ara. Sempre he pensat que aquells pagesos de la meva joventut ja veien venir la catàstrofe. Ells destinaven un trosset de terra per a cultivar les verdures per al seu consum, això que avui s’anomena ecològic, sense química. Ells ja veien que no s’anava a l’hora. Els pagesos que vaig conèixer eren savis i observaven les llunes i tenien una filosofia molt seva.

La química fa miracles. Més bon aspecte dels vegetals, millor conservació i creixement... però amb un ús moderat les coses haurien anat millor. La solució a tots els mals avui passa pels impostos: no anar a l’hora s’arregla amb un impost, prendre sucre amb un altre impost. Del fumar, que abans s’anunciava a la televisió amb rostres jóvens i plens de salut amb aspecte esportiu, avui hem descobert que el tabac no és bo, i a les capsetes de cigarrets hi veiem imatges funestes. Abans sembla que les autoritats no ho sabien... o no els hi interessava. Els hi faltaven les piles per poder posar els rellotges en marxa i han acabat perdent el nord. L’actual és l’època en què existeixen més títols universitaris, i vist això no hauríem de patir pel futur. Però hi ha molts alts executius que malgrat duen rellotges de gamma alta són incapaços d’anar a l’hora.

La ciència ens ha portat coses que mai ningú hauria imaginat. Només cal que ens fixem en els transports, la medicina i en les comunicacions. També ha fet que estiguem més controlats. Però no tot és dolent, ara tenim els telèfons mòbils que serveixen per a gairebé tot, fins-i-tot com a rellotges.

Les companyies elèctriques han organitzat un ball d’hores per al consum que amenacen amb canviar-nos la vida, com això de fer les rentadores a la nit. Les companyies elèctriques amb això s’han forrat i a mi em ve al cap mon pare, que m’apartava de les males companyies, però crec que es referís a les elèctriques. Algunes persones han arribat a comprara aparells de llum, fornets, fogons i estufes de les que funcionen amb camping gas, ja que no se n’acaben de refiar i busquen alternatives per si es queden sense llum. Em recorda una mica quan en plena crisi de la Covid es va començar a acumular paper de vàter. Sigui comprant fogonets o comprant paper de vàter, aquestes mogudes incentiven el negoci de qui ven els productes.

Uns dels rellotges que més m’han agradat són els del «cuco» i els de les antigues estacions de tren. Recordo que a les estacions sortia el factor a donar la sortida del tren, només així arrencava cap al seu destí. Uns altres rellotges remarcables són els dels campanars. Els tocs de campana marcaven les hores del rellotge, i també anunciaven funerals, desastres o festes. Abans la gent no acostumava a dur rellotge i tothom anava a l’hora. L’altre dia passava pel davant d’una bona rellotgeria i pensava lo car que resulta saber l’hora. Serà per la dita de què el temps és or? Jo entenc la passió pels rellotges. Són obres d’art, amb una maquinària que treballa 24 hores al dia. També hi ha rellotges econòmics i pràctics que marquen puntualment les hores, i només cal canviar la pila de tant en tant.

Un dels despertadors que no falla és el del cant del gall, que utilitza el sol com a referència. Els rellotges de sol són dels més minimalistes, només cal ajustar i orientar un ferro e el lloc indicat. Abans gran part de les converses dels humans se centraven en esbrinar l’hora. Ara ja no es habitual que algú t’aturi pel carrer preguntant l’hora o el nom d’un carrer, ja que es pot fer amb qualsevol d’aquests telèfons intel·ligents.

En aquest món hauríem de ser com una gran orquestra simfònica, on tots van a l’hora: corda, fusta, metall, percussió. La música és universal i gràcies a la partitura i el director tothom va alhora. La partitura indica el camí, com les senyals de trànsit, i si compleixes amb els sostinguts, bemolls, tempos i tots els signes en sortirà una meravella anomenada música. Si pensem en la vida també té les seves partitures, les seves regles, però ens falta el concertino i el director.

Com a curiositat comentar-vos que el rellotge que tinc darrere de la barra de Casa Boada curiosament es va aturar a l’hora exacta en que ja no vaig obrir el bar, i vaig haver de tancar. Feia temps que em feia mal l’esquena i em marejava, ja havia caigut pel carrer algun cop, i el dia que vaig haver de tancar el bar vaig haver d’anar a buscar un sac de pa, com feia cada matí. Quan ja vaig tenir el pa al bar la meva costum era esmorzar una mica. En sec em va agafar molt de dolor i la meva dona, la Conxita, va anar a tornar el sac de pa al Blats and Blends i ja no vaig poder obrir més. El rellotge es va aturar abans de les vuit... Suposo que es deuria aturar perquè se li van acabar les piles, però és una casualitat que hagués estat en aquest precís moment del tancament de Casa Boada.