Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

L’Olivetti i el món del periodisme

| Actualizado a 12 septiembre 2022 10:44
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

A la vida tot són èpoques. Quan era jove, ens agradava tenir coses que fossin novetat, com ara una moto, una bicicleta o una màquina d’escriure, entre moltes altres coses. La vida era una il·lusió, i el tenir coses era el desig de qualsevol adolescent. Als meus pares els hi vaig demanar una màquina d’escriure, i em van regalar una Olivetti del model «Studio 44» que van comprar al concessionari de la marca que hi havia a la cantonada carrer d’Apodaca-plaça Prim. Era el model del mig, ni la més petita ni la més grossa. Jo volia aquest model i vaig ser fidel a aquesta màquina d’escriure, que em va acompanyar durant molts anys fins que la tecnologia la va apartar, tot i que encara la conservo. El que he escrit amb aquesta màquina no té final. Abans la tecnologia era fàcil ja que, com en el cas de la màquina, canviava poc en el temps. Recordo quan va arribar el pot de Tipp-ex, que servia per esborrar errors amb una pinzelladeta de pintura. No és que quedés gaire bé, però per segons quin escrit servia.

Hi havia moltes marques de màquines d’escriure, com ara Royal, Underwood o Olivetti. Totes tenien una mecànica similar però la IBM va treure una màquina que tenia dos tipus de lletra en una bola, que va fer que tingués molt èxit i anés evolucionant. Jo només en vaig veure una i recordo que l’escriptura era més nítida. També recordo que vaig assistir a una acadèmia de mecanografia, que es deia Patria i estava prop de l’ajuntament, allí em van ensenyar a escriure més ràpid. Lo normal són dues-centes lletres per minut, seria una bona xifra. Hi ha persones que triguen més a escriure.

Hi ha qui escriu amb un parell o tres dits. Crec que hi havia una altra acadèmia al carrer de la Unió en un pis prop d’una farmàcia. Gairebé tothom volia aprendre mecanografia ja que hi havien ofertes laborals de feina on et valoraven l’escriure a màquina. La majoria d’aquestes ofertes anaven destinades a dones, i els demanaven saber escriure ràpid amb dictat.

Molts aparadors de moda o sastreries posaven màquines d’escriure antigues o més modernes com a decoració. L’objectiu estava associat a cridar l’atenció d’un secor de gent que vestia bé, el de les oficines, on molta gent hi volia treballar. Jo recordo que a Casa Boada hi venien estudiants i en alguns moments els hi havia deixat la màquina d’escriure totalment gratis. Els hi feia un favor. Casa Boada sempre va ser un lloc de militars i d’estudiants. Moltes d’aquelles persones, amb els anys van tenir càrrecs brillants, en el món privat però també en el públic o en la política.

En aquella època anava molts dies al Diario Español, que dirigia Domingo Medrano, amb David Castillo com a redactor en cap i redactors com Pedro Peralta, Montoro, Gómez de la Guerra, Mezquida o el meu gran amic Daniel de la Fuente i el fotògraf Ramón Segú Chinchilla. Abans els noms eren reporter gràfic o fotògraf de premsa, avui en diríem fotoperiodista. La redacció era una família. Hi havia moltes taules, i en cadascuna una màquina d’escriure, un cendrer i folis. Crec que les màquines d’escriure eren Hispano-Olivetti (Lexicon 80). Aleshores molts periodistes acostumaven a fumar cigars, alguns deien que fumaven per inspirar-se.

Daniel de la Fuente Torrón era aquell periodista que t’encomanava tot el que era l’ofici de periodista en una redacció de premsa. Jo tenia màquina d’escriure, telèfon i una senzilla càmera de fotos Kodak. Un dia el Daniel em va proposar si li podia fer l’agència PIRESA (Prensa y Radio SA), d’on ell era corresponsal. Em va agradar la idea, però encara no tenia ni idea de com pescar notícies. La cosa va ser fàcil quan em va ensenyar que el truc era anar al Diario Español i veure lo que hi havia que pogués ser d’interès de l’agència PIRESA, que servia notícies a l’estat. Estic agraït al director Domingo Medrano i al David Castillo, ja que m’ajudaven, ja que sabien que feia equip amb el Daniel de La Fuente. La cosa va funcionar i ja em va picar el cuquet del periodisme.

Vaig tenir la corresponsalia d’Europa Press en l’època d’Eleazar Martorell. Van ser molts anys i el senyor Martorell va tenir molta paciència ja que va començar a treballar amb un novell. També vaig ser corresponsal de l’agència FIEL, que després va formar part d’EFE i vaig col·laborar en diferents mitjans, com ara La Vanguardia. La cosa era divertida, m’agradava. Però la veritat és que el meu pare va envellir i vaig haver-me de dedicar a Casa Boada, el petit negoci familiar. A partir d’aquí vaig deixar les agències i tot va quedar reduït a petites col·laboracions. D’aquella època guardo molt bon record de Ramon Segú Chinchilla, el jove fotògraf que feia la meitat de les col·laboracions gràfiques. L’amic Ramon es va jubilar però com a bon fotoperiodista sempre té una càmera a punt i mai ho ha deixat del tot. Darrerament crec que ha fet coses a nivell de premsa gastronòmica.

Durant un temps vaig col·laborar a nivell gràfic amb el Diario Español, era una època en que calia revelar les fotografies i es reconeixia els fotògrafs ja que duien les ungles negres pel revelador, el fixador. Primer es revelava el rodet i un cop sec es procedia a positivitzar el paper. En aquesta època també vaig fer un curs de periodisme per correspondència a les Escuelas Latino-Americanas, de Buenos Aires, que vaig acabar el 1964. Els escrits i exercicis del curs els feia amb la màquina d’escriure. Em vaig assabentar de que a Barcelona hi tenien una delegació, que en realitat era un punt de venda comercial. Jo tenia la sort que cada dia anava un ratet al Diario Español i allí hi tenia molts periodistes professionals i els hi podia consultar els dubtes del curs. Cada setmana calia fer un enviament dels exercicis a Buenos Aires, a l’avenida Boyaca 932. En aquella època la majoria de get encara no havia estudiat periodisme a nivell universitari, almenys si ho comparem a l’època actual.

Amb la meva màquina vaig col·laborar en una manera d’explicar les coses reals, tant dolces com amargants. Era el que passava dia a dia, la realitat. La premsa escrita era molt llegida. Avui amb la televisió, internet o la ràdio, llegim menys paper, però penso que a la gent encara li agrada la premsa escrita. A mi retallar una notícia del diari m’ajuda a que perduri en el meu món, i per tant també en el temps.

Si teniu una màquina d’escriure vella per casa, guardeu-la i penseu que pot ser un bon element decoratiu, o que la podeu restaurar. Ara em ve al cap el soroll del tecleig, la campaneta... salvant distàncies també tenia alguna cosa d’instrument musical. El primer bolígraf mel van portar els reis, i era de gamma baixa.

Comentarios
Multimedia Diari