Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

La Guàrdia Civil del carrer López Pelàez

| Actualizado a 16 enero 2023 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Al número 1 del carrer López Pelàez hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, que ja ha passat a la història. Era un vell edifici que es va enderrocar per donar pas a un edifici d’habitatges moderns, que era un punt de referència. Tota la meva vida havia vist aquell edifici. El carrer López Pelàez és curt i la caserna un dels edificis més antics de la zona. La farmàcia Güel, avui més coneguda com a farmàcia Central n’és un altre. Al taller Marrugat s’hi arreglaven sobretot carrosseries de cotxes i estava on avui hi ha el Bon Àrea. També hi havia una fàbrica de rajoles hidràuliques, al passatge on avui hi ha l’Aula de música tradicional i popular El Tecler. D’altres punts clàssics del carrer són la Clínica del Doctor Monegal i la Merceria Juani, molt vinculada al barri i que avui funciona com un dels locals més històrics. Era quan la gent cosia a casa i s’arreglava la roba i no hi havia la cultura de l’usar i llençar. Del carrer recordo els tallers d’electricitat de l’automòbil Bernaus, on es reparava i bobinava. Avui ja tot es compra nou, surt més barat llençar i no arreglar. També el garatge de pupil·latge del senyor Rebenaque, la granja de la família Torredemé, que venia gel, llet i iogurts. I a la casa 26, al final del carrer, Casa Boada. A la cantonada de davant del bar hi havia la botiga de queviures Salomó, de la senyora Pepita. Hi venien oli a dojo d’oliva i de soja, que se servia amb una bomba. Després de la botiga Salomó, va venir la pastisseria Sanromà i avui hi ha la casa de menjars Nadia.

L’arquebisbe de Tarragona Antolí López Pelàez (1866-1918) va ser fill de guàrdia civil, suposo que per això li van posar nom al carrer. L’arquebisbe López Pelàez va ser una persona sensible amb la llengua catalana i que va tenir cura del patrimoni de Tarragona. El seu germà va ser notari. Al carrer López Pelàez hi vivien molts guàrdies civils. A l’escala de casa meva, de vuit pisos, hi van arribar a viure un agent, un brigada i un capità, recordo que eren bons veïns i bons amics. Jo era molt jove i passava sovint per davant de la seva caserna. Em cridava l’atenció uns guàrdies que en comptes de tricorni vestien una gorra de plat amb la part de dalt de color vermell. Un dia ho vaig preguntar i la resposta va ser que eren del parc mòbil de conductors. A la caserna hi tenien un petit parc mòbil auster, res a veure amb el que deuen tenir avui. Recordo que Trànsit era portat per la Policia Armada, el que avui és la Policia Nacional. Trànsit va quedar en mans de la Guàrdia Civil i, amb els anys, dels Mossos d’Esquadra. Les instal·lacions de Trànsit no estaven al carrer López Pelàez.

La caserna anterior de la Guàrdia Civil era al lloc on després hi va haver les Galeries Minerva de Prat de la Riba, però jo ja no en tinc record. En canvi, de la caserna de López Pelàez sí. Com que hi anava força gent a fer gestions, sobretot relacionades amb els permisos de caça, això donava vida al barri. Recordo que alguns guàrdies civils de la caserna freqüentaven Casa Boada i els entrepans els hi agradaven. Sobretot eren jóvens, ja que els faltava l’entrepà que els preparaven a casa i preferien anar a un bar.

En aquella època sempre et volien fer favors, però naltros mai vam demanar res. Abans no era com avui en dia que sempre et fa falta algun paper o t’has d’enfrontar amb les seus electròniques de les administracions. Un dia em van voler fer un favor, ja que a casa hi havia un televisor que va fer el Moreno artesanalment i que ja no funcionava gaire bé. En vaig poder comprar un de nou a l’economat de la Guàrdia Civil, crec que de la marca Francis i em va sortir molt bé de preu. La meva mare, Victòria Pascual Castellnou (1912-1954), estava a casa molt malalta i gràcies a aquest televisor vam poder estar més entretinguts. La dona d’aquest guàrdia civil, quan va assabentar-se que rentàvem la roba a mà, ens va facilitar poder comprar en aquest economat la nostra primera rentadora, de la marca Sanane, amb càrrega superior.

A les arengades se les anomenava guàrdia civils. Diuen que els pagesos en posaven un parell penjades perquè se’ls assequessin, però que això indicava que hi rondava la guàrdia civil. Són un esmorzar per llepar-se els dits. Les arengades fetes amb llenya i normalment acompanyades de vi blanc que es posava en el pou perquè estigués fresc. Menjar arengades d’aquesta manera era una cosa tan agradable que el seu record perdura en mi. Jo recordo el meu tiet de Mont-roig, Josep Huguet Gassó, quan estava a la partida de l’Eixermada esperava que la parella de la Guàrdia Civil li portés algun diari per assabentar-se de les notícies, ja que no tenia ràdio. No hi anaven cada dia, però quan hi anaven sempre tenia alguna arengada i escalivada i els convidava a esmorzar. A l’Eixermada també hi feien cap els guarda termes, que els pagava el Sindicat de Mont-roig. Acabats de menjar, sempre teníem a l’abast algun arbre fruiter que ens proporcionava les postres, o quan era els temps dels melons o les síndries n’encetàvem. L’Eixermada era com un oasi i jo algunes vegades hi anava amb el tiet Josep en carro des de Mont-roig, i la mula ja sabia el camí, allí l’animal hi tenia garrofes per menjar i ombra. Recordo també que al meu sogre, Jaume Aragonès Guasch (1901-1977), li agradaven molt les arengades.

Juan Carlos Pérez era un dels guàrdies civils que venien a Casa Boada, anava sempre de paisà ja que deuria ser de la secreta i li agradava molt escriure. S’estava molta estona al bar, observava els clients i prenia notes. Un dia va venir i em va regalar un llibre titulat Sin pedigrí. JCP agente antidroga (Bubok Publishing, 2010).

Resulta que era una novel·la negra que va escriure juntament amb Maria Belén Márquez, i que part de la trama passava a Casa Boada. S’hi llegeixen coses com aquesta: «A Mariano le encantaba el Boada (y he de reconocer que a mi también). El bar estaba situado de manera estratégica entre las calles López Pelàez y Rovira i Virgili, a unos escasos doscientos metros de la comandancia y era un lugar muy pintoresco al que acudía lo más variopinto de la zona: médicos, mecánicos, hombres de negocios, quiosqueros, estudiantes, funcionarios... !Hasta la Guardia Civil! Pero no era de extrañar que atrajera tan variada clientela ya que el lugar ofrecía los más suculentos bocadillos de la ciudad. Aquella mañana el recinto estaba abarrotado però tuvimos suerte: nuestra mesa preferida, situada al fondo de la sala frente a un amplio ventanal, estaba libre. Mariano tomó asiento mientras yo iba a echar una meada».

Comentarios
Multimedia Diari