Lluís Gimeno Fabra,
un tarragoní a la Haia

A Casa Boada hi han passat moltes coses, la majoria en positiu. M’he adonat que explicar-les produeix plaer a les persones que recordo, i si ja no hi són, a la família. He vist pàgines d’aquestes històries que han estat emmarcades i penjades en cases i aparadors. Avui recordo el senyor Lluís Gimeno Fabra. Era un jove d’uns 16 anys quan va aparèixer per casa. En aquell moment era el client més intel·ligent que tenia, sabia arreglar la cafetera del bar, que era vella, i ho arreglava pràcticament tot. Amb el Lluís hi vaig tenir moltes converses, el recordo com una persona humil, ja que acostumava a parlar dels altres més que d’ell mateix, i s’interessava molt per les experiències de gent més gran que ell. D’ell, en sé alguna cosa més per algun conegut que pel que ell ens explicava. Estant estudiant a Barcelona va decidir marxar a l’estranger: a França, a Alemanya i després crec que fins i tot va treballar a Rússia. El seu primer treball va ser a la Rolls-Royce, a una fàbrica de motors per a avions i després es va doctorar.

Recordo que una de les primeres cases on va viure quan va estar a l’estranger era de fusta, i fins i tot les banyeres ho eren. Era una casa d’aquelles singulars que no et deixen indiferent. Ja quan era molt jove s’apassionava per l’art, i en especial la pintura i la literatura medieval. Ell sempre deia que calien aficions per a l’esperit, però també per a les mans, i li agradava també la mecànica. La seva passió eren i són encara els cotxes clàssics, i en té una bona col·lecció, que molts ens hem de conformar en tenir-la en cromos. Aquesta afició pels clàssics li ve de lluny; dels seus pares i son germà Miquel, que també venia al bar, és professor d’automoció a la Universitat de Nottingham i té a més un negoci de restauració de cotxes clàssics. A Casa Boada hi van conèixer el senyor Aguadé, un gran mecànic, que havia treballat al començament amb Barreiros. Fins que va muntar un gran taller a prop dels concessionaris i finalment es va jubilar. Tots van posar en comú la seva passió pels cotxes i el món de la mecànica.

Aquell jove de 16 anys avui viu a Holanda, on treballa en el món de les patents. Cada vegada que ve a Tarragona em sorprèn amb una visita i un passeig per la ciutat, on li mostro les coses que han anat canviant. Ara viu en una casa que en veritat sembla més aviat un palauet al centre de la Haia. El lloc on llegeix és una sala amb pintures i objectes d’art de mig món i diferents èpoques, també de Tarragona. Aquí per poder viure en una casa així has de ser ocupa. Jo crec que si el senyor Gimeno no hagués estat enginyer, hauria estat artista, ja que té una sensibilitat extraordinària.

A l’amic Gimeno una altra cosa que li agrada és la gastronomia. Té molta amistat amb el xef del restaurant El Mercat a la Haia, en Guille. De tant en tant m’envia fotos, i em recorda quan estava aquí al costat de la planxa, donant-me conversa. Sé que fan un plat amb baldana i marisc i que alguns plats els han pensat el Guille i el Lluís plegats.

La seva passió pels llibres antics el va dur a conèixer el senyor Toni Juanós, que era un antiquari de paper, fotos, postals i llibres vells difícils de trobar. Recordo que li va comprar diversos llibres. En aquella època estaven de moda les postals antigues. Cada matí al bar s’hi aplegaven els senyors Ramon Coll, Rafel Calle i un senyor de Valls de qui no recordo el nom. El senyor de Valls i el senyor Coll eren col·leccionistes i no venien. Tots ells eren molt experts en postals antigues. Sempre sabien on trobar-les.

A Casa Boada sempre s’hi han trobat diverses generacions, i això vol dir que als més joves a vegades els he de donar notícies tristes. També vaig haver de dir-li a l’amic Gimeno que els senyors Coll i Juanós havien mort. Això és normal quan estàs força temps fora, que quan tornes hi hagi persones que ja no hi són. Naltros caminem per la terra i sempre arriba el moment del final del trajecte. Quan parlem d’això, el senyor Gimeno sempre em diu que veient els altres marxar, aprenem que en viure anem morint.

L’amic Lluís Gimeno pot estar orgullós ja que ha aconseguit obrir-se camí en un món on tot costa molt. No li agrada parlar d’ell ni pregonar la seva vida. El que està clar és que si no espavilem, al final farem del nostre un país bananer. Quan passejant parlem d’aquestes coses, el senyor Gimeno i jo no estem d’acord del tot: a ell li agrada molt venir a Tarragona, i em diu que la seva vida a l’estranger és més aviat coincidència que intenció: un marxa per estudiar, s’enamora de l’Aurélie, té dues filles, Clàudia i Rosa... i la família es converteix en el centre de la vida. I les coses com siguin, se’l veu molt feliç.

Potser per poder-lo tenir més sovint a Tarragona haurem d’esperar que el senyor Gimeno es jubili, ja que crec que porta Tarragona a l’ànima. Jo cada dilluns li envio aquesta crònica del Diari a Holanda, i és una manera d’anar-nos posant al corrent. Estic segur que enyora els bons restaurants del Serrallo i la Part Alta, a més de la seva família tarragonina. Quan es jubili jo ja no hi seré. Ell és jove i jo soc vell, però segur que em recordarà, perquè hem passat molts bons moments junts, i això m’omple. Tot passa, i passa molt de pressa. Però les pedres de Tarragona ens donen fermesa quan les acaronem. Quan ho faig recordo el meu avi, Eduard Boada Pallarés, que va viure a la plaça del Pallol, i que també les acaronava.

Recordo algunes persones de gran talent que han anat a treballar i viure a l’estranger. Com la senyora Elena Moya, periodista i escriptora, o el senyor Padró, que va ser director d’una química al Brasil. Per Casa Boada hi han passat molts clients curiosos. L’amic Gimeno hi va conèixer el pintor Joan Miró Solé, el Miró de Tarragona, el que no sé si en té algun quadre. També hi va conèixer el senyor Leif, que era com una mena de Siri, que parla pel mòbil. Ho dic perquè el senyor Leif ho sabia tot, menys de mecànica. Va tenir un Seat i li va durar poc. Cada cop que venia el Lluís Gimeno em preguntava pel Leif, fins que li vaig haver de donar la notícia fatal. Així aprenem que en viure, anem morint, em va respondre.