Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Tocar ferro

| Actualizado a 10 mayo 2022 18:31
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Arribar al Balcó del Mediterrani i tocar ferro és una tradició dels tarragonins. I dels turistes, que també ho fan atrets per les vistes que ens ofereix el balcó. Quan ets allí mires la Mediterrània i sempre t’ofereix l’oportunitat de parlar amb algun amic o conegut. Us parlaré d’un dia qualsevol abans de la irrupció de la Covid i del que passava quan anaves a tocar ferro. Sortosament ara aquestes coses tornen a passar.

Mirant hi veig el senyor Joan Álvarez, que treballava prop de casa i va ser director de la Caixa Catalunya. Ara és un feliç jubilat que sempre està ocupat fent coses. Quan era més jove va ser armat i va estar molt involucrat a la Setmana Santa. Reüllant el mar des del Balcó, parlem una mica i jo em quedo. M’agrada estar estona observant. En això que veig venir el senyor Roger Baiges, advocat i músic, un lletrat amb ànima d’artista. Sobretot m’emociono quan el sento cantar al seu avi, que ja va morir.

Minuts més tard, assegut en un banc, veig venir el qui fou metge de capçalera, el doctor Ignacio Vela, ja jubilat, que té dos amors: Aragó, d’on procedeix i Tarragona, que adora. Amb el Dr. Vela parlem del temps, de Cambrils i de com de bonica que és Tarragona.

El passeig continua. Estar assegut és poder observar la potència del turisme, ja que crec que tots acaben passant pel passeig de les Palmeres, un punt obligat. I si no preguntem-ho a qui més en sap, el senyor Xavi Mejuto, d’Itínere, qui també domina la història antiga i actual de Tarragona. Moments més tard vaig trobar el senyor Tomàs Garcia i la Montserrat Mestres, a qui conec de Riudoms i sovint em venen a veure a casa. En aquell moment, però, es van mirar el rellotge i em van deixar entendre que tenien pressa. Passen deu minuts i veig el Raül Cid, músic polivalent i parlem de músics, del seu futur i em comenta que no li falta feina.

Ara hi vaig menys a tocar ferro, em moc més per la zona on visc. Si m’operen i em recupero aviat podré anar més sovint a prendre una bona orxata a la Sirvent o l’Olivier que estan al Balcó oferint les seves delícies valencianes i italianes. Quina meravella poder caminar i tenir un premi bo al final en forma de gelats o orxates. Recordo que pujant, acostumava a trobar-me el doctor Santiago Mallafré. Gairebé no s’aturava, anava amb la seva dona i deia: «cada dia a tocar ferro». Pensant en els metges, crec que a vegades és bo fer el que ells fan.

De periodistes a polítics

Ja de baixada del Balcó em trobo amb el periodista Enric Garcia Jardí. Ens preguntem gairebé al mateix moment «com va la vida». La vida, sent optimista va bé, sent realista no tan bé, però la vida és així. A naltros ens toca viure amb el paper que hem d’interpretar, ens agradi o no. Enric Garcia Jardí és un periodista que el que ho escriu ho sent en l’ànima. La seva feina és informar del bo i el dolent, però sempre troba temps per rescatar temes apassionants d’altres èpoques. Un que em toca molt de prop l’està ultimant amb el fotògraf David Oliete i el dissenyador gràfic Quimo Panisello. Quan surto a passejar també em trobo polítics. No dic noms, ja que en conec de tots els partits. La pregunta sempre és: «Com anem?». Ells t’acostumen a parlar del malament que està la cosa, però crec que per a ells la cosa sempre funciona. Tenen voluntat, i és bo que existeixin diferents maneres de pensar i veure les coses. Aniria bé menys odi i més amor al país i a la gent. A Tarragona almenys estan d’acord en una cosa, en anar a tocar ferro.

Caminant em trobo a les amigues de la meva dona Carme Pereira i Carme Puig, ens aturem una estona, parlo del temps i de com estan les coses i la Carme Pereira, gran aficionada al Barça, em parla una mica de futbol. Elles van a tocar ferro i jo ja en torno, les parades que fem per saludar són curtes, ja que no són poques les que cal fer quan vas a tocar ferro. A l’altura de l’Avi Virgili saludo el José López, creador del licor El Petonet, unes ampolles que de segur reconeixereu, ja que porten el disseny fet per Josep M. Rosselló, un dels pocs pintors tarragonins actuals amb projecció internacional.

Casa Boada

Tinc un amic que viu a Holanda, el Lluís Gimeno Fabra i també me’l trobo. Havia tornat i ens fem una abraçada de rigor. Em comenta que em vindria a veure a casa i així ho va fer. A distància veig passar el doctor Salvador Montserrat, que és el meu metge de capçalera. Ell no em veu, ja que la distància és llarga. Més tard m’atura un grup d’estudiants de la URV i em preguntes que quan tornaré a obrir el bar, això m’omple d’alegria. Qui sap, jo ja no el puc obrir, però potser trobem la persona ideal que pugui seguir amb la mateixa marca i estil de Casa Boada. Però clar, explico als estudiants que en l’època actual es requereix arreglar la sortida de fums, adequar el local a la normativa i de segur que caldria demanar un crèdit. I clar amb un banc pel mig, el lloguer... no seria fàcil. Els estudiants m’animen i em diuen que troben a faltar Casa Boada, el mateix em passa a mi, que m’ha tocat enfrontar-me a la solitud. Uns metres més avall em trobo amb el senyor Mellado, del Vespa Club, i parlem una mica del món del motor. Trobo curiós que l’afició a la Vespa encara existeixi.

Enfront de les Teresianes de la Rambla Nova saludo el doctor Ramon Vidal Giné, que em pregunta com estic i li dic que més o menys bé. Com els metges sempre va de pressa, ja que han de fer molta feina en poc temps, ha quedat aquella expressió de les «visites de metge». Són visites breus però plenes de solucions per als nostres mals. Baixo una mica i junt amb la Font del Centenari trobo l’amic de joventut Lluís M. Pagès, amb qui vaig formar el grup còmic BoPaSa i vam fer forces actuacions. En van formar part també Ramon Salas, que ho va deixar per anar a estudiar fora de Tarragona i Xavier Cirera, que ho va deixar. Amb el Lluís M. Pagès vam continuar i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. Sense guions ni apunts funcionàvem bé, però la vida passa, i per pujar cada graó has de treballar. El senyor Pagès se’n va i segueixo Rambla avall, i em ve l’Enrico i parlem una mica. Enrico és el pallasso tarragoní que va aconseguir viure de l’art còmic, i viure bé.

Acaronar les pedres

En iniciar l’avinguda Rovira i Virgili, de retorn a casa, em trobo amb un altre amic, el senyor Carles Font, de Riudoms, un amic de veritat. El Carles Font és una persona que sap molt de moltes coses, al revés de tanta gent que acostuma a saber-me molt de molt poc. Sempre que a la vida he tingut algun problema la solució ha estat el Carles. Gràcies, Carles, per haver-me ajudat en especial en un àmbit que tant domines, el de l’arquitectura. Sense deixar el carrer em trobo amb la doctora Consuelo Bonafont Pitarch, que va ser la metgessa de capçalera de la família i que avui està jubilada. Som veïns i parlem d’entrepans. Li vaig prometre que, si podia tornar a fer entrepans al bar, n’hi faria un i que ens el menjaríem en família recordant millors temps.

Just en arribar a casa em trobo amb el Rafel Calle, que coneix molt bé la història gràfica de Tarragona. Al Rafel el conec de fa molts anys i sempre compartim bones converses. Aquell dia anava amb el doctor Esqué. Tot això va passar abans de la pandèmia, fa més de tres anys. Tots els personatges són reals. Ara no estic bé de salut i quan recordo les passejades a tocar ferro o a la Part Alta o el Serrallo, penso que sempre he trobat un moment per acaronar alguna de les pedres que tanta història acumulen.

Estar assegut és observar la potència del turisme, ja que acaben al passeig de les Palmeres
Comentarios
Multimedia Diari