Quan escric penso en coses del passat com les fotos que abans la gent duia a les seves carteres. Eren fotografies de familiars difunts, de la parella o de fills i nets. Poder mostrar aquestes petites fotografies era una cosa màgica. Durant molts anys hauria estat una cosa impensable només el fet de poder-les tenir a les mans i veure-les. Poder conèixer quina cara feien els avantpassats, que potser ni has conegut, a través de les fotografies és una cosa màgica. I en alguns casos poder veure’ls en diferents moments de la seva vida, des de la infantesa a la vellesa.
La fotografia és un invent que et permet reviure el passat, que et permet tocar i veure la màgia. D’altres elements que ens permeten quelcom similar són el cinema i els discs, pel que fa a la imatge i la veu. Jo ara puc veure fotografies dels meus pares i dels meus avis, però m’agradaria tant poder escoltar alguna gravació amb la seva veu! Ni que fos les cançons que cantàvem abans a casa en les festes, com ara els aniversaris o Nadal envoltats de la família. Si ho haguéssim pogut gravar, avui seria un bonic regal per als nostres nets, que podrien viure durant uns infants trossos de la vida de les generacions anteriors. Dels meus pares el que sí que tinc és algun escrit, i són el meu tresor.
Pensem per un moment que si poguéssim escoltar la veu dels avis i pares que van morir el segle passat seria part d’aquesta màgia. Jo tinc algunes fotografies, però no conservo cap gravació, i m’agradaria poder escoltar la seva veu, i qui sap si d’allí treure’n encara algun consell. Avui gravar la veu i la imatge és molt senzill. No fa gaire, gràcies als avenços tècnics, mon fill em va animar unes fotografies de mons pares i de la meva àvia i va ser evocador veure’ls en moviment després de tants anys. Quantes persones descansen en l’oblit dels seus descendents?
Imatges i veus d’ultratomba
Tenia un client que va visitar la tomba de Cantinflas, suposo envoltada de silenci sepulcral. Al Cantinflas, però, encara el podem veure i escoltar, ja que va morir el 1993 deixant una gran obra, que malgrat que ell ja no hi és ens permet encara avui poder riure. He conegut a persones que han recorregut a vidents amb l’esperança de poder contactar amb familiars difunts, per la qual cosa cal quelcom més que tenir fe.
El 1973 va morir Nino Bravo, ja fa cinquanta anys. Quan l’escolto se’m posa la pell de gallina. Poder escoltar la seva veu gràcies a la tecnologia et permet veure coses de l’ànima de l’artista quan aquest ja no és amb nosaltres. També quan miro un documental on hi surten polítics o personatges famosos que ja han mort m’agrada fixar-me en la imatge, les seves veus, discursos, vestimenta i tants detalls que ja són història. Com quan veus imatges de les platges amb la gent banyant-s’hi amb aquells vestits de bany antics que avui ben bé semblarien vestits per passejar pel carrer.
Abans les cavalleries contaminaven, però només orgànicament. Per això quan es desitjava molta merda a la gent del teatre volia dir que hi havia molts cavalls esperant i, per tant, si la funció s’omplia, la merda dels cavalls era molta. El de la meva generació recordem bé el No-Do, el «Noticiario y documentales cinematográficos» que es projectava als cinemes i que avui és una font gràfica important per entendre una època. Hi ha algunes persones a les quals els hi agrada escoltar la veu d’ultratomba, i penso en el món de les psicofonies, però també en unes persones que van acudir a la tomba d’Elvis Presley per intentar escoltar sons del seu ídol amb aparells i auriculars. Jo em conformo a escoltar des del sofà a Pavaroti, Emili Vendrell o Ramon Calduch.
També m’agrada escoltar a l’Eugenio i a la Mary Santpere, amb qui un cop vaig sopar amb ella, a la mateixa taula, a l’Hotel Imperial Tarraco. A la taula també hi era el Daniel de la Fuente i crec que el Josep Maria Gort, de Reus. Vaig passar una bona estona. Ella era així, no actuava. Era molt entretinguda i t’explicava que ella no podia deixar d’actuar en la comèdia de la vida. Els monòlegs de Joan Capri, que explicaven les coses que li passaven al Doctor Caparrós, els medicaments que receptava i els seus peculiars diagnòstics, com ara «el mal que tenen vostès són manies». Entre les receptes del Doctor Caparrós tampoc hi faltaven els remeis casolans. Moltes de les persones que seguien al Doctor Caparrós i a la Mary Santpere eren persones que havien sobreviscut a la Guerra Civil i que aconseguien tirar endavant amb moltes mancances, però amb ells hi trobaven consol i entreteniment.
L’Eugenio és un altre d’aquests humoristes la veu del qual se’ns ha quedat gravada com a part, d’una banda, sonora generacional: «Saben aquel que dice?» amb un got de tub en el qual no sé què hi hauria de beure, suposo que alguna cosa sense alcohol, i amb una cigarreta.
A cada tomba hi ha una història, les fotografíes i records ens fan possible acostar-nos al passat.
A cada tomba hi ha una història i moltes ningú les capta. Cada ésser humà té alguna cosa per a aportar al món, també en el silenci de l’anonimat. Per això al cementiri de Tarragona li diuen «Vila Mutis», perquè els seus habitants no parlen, no expliquen res a no ser que busquen en les capses que ronden pels baguls dels records que tots tenim a les nostres cases, o a les cases dels pares o avis. Llavors apareixen fotografies i records que ens fan possible acostar-nos als avantpassats amb la mirada.
Records a la tecnologia
Pel que fa al so recordo els magnetòfons. El primer aparell que vaig tenir a les mans va ser de la casa Incra, i era de cinta oberta. El gran públic no va tenir magnetòfons fins a l’arribada del radiocasset, que era una cinta tancada. Gairebé tots procedien del Japó i fundada el 1947. Recordo que a la gent gran no li agradava gaire que els ho gravessin la veu. Els cassets van conviure amb el cinema 8 i súper-8, però la pel·lícula per gravar cinema era molt cara. Després ja van arribar les càmeres digitals, sense pel·lícula. Les càmeres eren grosses. Ara tothom porta un magnetòfon, una càmera de fotos i de vídeo a la butxaca: el telèfon mòbil.
Abans una de les maques mítiques va ser «La voz de su amo», que utilitzava com a imatge un gos escoltant la música d’una gramola de les que tenien una gran trompeta tipus embut, ja que funcionaven sense electricitat. Jo sempre em vaig imaginar que aquell gos potser havia perdut el seu amo i esperava escoltar la seva veu. Aquests grans discs es ratllaven i les agulles eren d’acer i es desgastaven.
Després van anar evolucionant i van arribar diferents tipus de formats, com els singles o els LP, que eren els discs grans. Paradoxalment, aquests discs no han desaparegut, i ha sobreviscut als cassets i els CD, ja que són objectes de col·leccionista.
