Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

L’accident de la Móra: tragèdia
i indignació a la carretera

El xoc frontal d’un camió i un autobús municipal el setembre del 98 va causar 5 víctimes mortals i va generar mobilitzacions continuades de veïns i transportistes per exigir solucions a la perillosa N-340

| Actualizado a 04 septiembre 2022 08:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Durant molts anys, cinc creus plantades al voral de la N-340, al quilòmetre 1.170, han recordat que allí hi va haver una tragèdia que a la urbanització de La Móra no han pogut oblidar. L’estiu de 1998 i en aquest punt de la carretera, es va viure un dels pitjors accidents de trànsit que es recorden a la ciutat. Era l’1 de setembre al migdia. Quarts d’una. Tarragona Ràdio interrompia la programació habitual per donar pas al portaveu de la Prefectura de Trànsit, Antonio Doblado.

Aquella «última hora» va ser esfereïdora. Un camió que circulava en direcció sud havia envaït el carril contrari i havia topat frontalment contra un autobús municipal de la Línia 9 que cobria el trajecte entre el centre de la ciutat i les platges. El balanç va ser de 5 persones mortes i 8 de ferides. El conductor del camió, el xofer del bus i tres passatgers van perdre la vida en el sinistre.

$!L’accident de la Móra: tragèdia i indignació a la carretera

Maria Teresa Montserrat va ser una de les supervivents. Ella residia a La Móra. De fet, encara hi viu. I allí, a casa seva, ara fa un any, la vam anar a visitar. El 98 era professora catedràtica de francès a l’Institut de Camp Clar i aquell dimarts 1 de setembre tot just havia finalitzat les vacances d’estiu. Havia anat a la feina al matí i al migdia va agafar l’autobús per tornar a casa. Ella mateixa explica que va sentir «un cop molt fort», i que va tenir la sensació que «tot es tornava negre, com si fos l’entrada d’un túnel». Montserrat va recuperar la consciència a la plataforma del bus on es va veure envoltada d’objectes dels passatgers. «Sentia crits i vaig pensar en un primer moment que era un atemptat», recorda.

Dues dècades després, encara té la certesa que la van salvar les vuit barres de pa que havia comprat per portar a casa. Asseguda al bus, les agafava amb les mans davant del cos. «Van fer d’airbag en el moment del cop», indica.

Amb ferides a les cames i al braç, va estar 12 dies hospitalitzada a Santa Tecla. Ella descriu la història amb molta serenitat. El seu marit, l’Ángel, la mira i l’escolta en silenci. Com si sentís aquell relat per primera vegada. Posar paraules al que va passar ha estat una teràpia, des del principi. Tornar a la feina dos mesos i mig després de l’accident no li va costar. Sí que va patir per pujar de nou a l’autobús.

Sortir disparat a l’exterior

També va sobreviure a l’accident, Sergi Roure. Amb 18 anys, tornava a La Móra després de fer repàs. Tenia pressa per arribar a casa i trobar-se amb els amics. Volia apurar els últims dies de vacances. Aquell migdia es va asseure al davant de l’autobús, al segon seient a la dreta. L’havia perdut a la parada habitual de Pere Martell i va haver de córrer fins a la de Ramon i Cajal. Això va fer que no trobés lloc al darrera, on habitualment es quedava.

Amb l’impacte va sortir disparat a l’exterior del vehicle i va perdre el coneixement. Va ingressar greu a Joan XXIII amb diverses vèrtebres trencades i politraumatismes. Anys després, Sergi Roure destaca el neguit dels seus pares quan, de tornada a La Móra, van trobar la carretera tallada per l’accident. Un agent de la Guàrdia Civil els va informar del xoc mortal d’un camió i un autobús de la Línia 9, el que acostumava a agafar el seu fill. Van témer el pitjor i van començar a buscar als hospitals fins localitzar-lo. Precisament, el Diari de Tarragona va captar la imatge de les seves dues germanes abraçades després de confirmar que estava viu.

A La Móra, una zona tranquil·la a tocar de la platja, aquell migdia de setembre «es va fer, de sobte, de nit». Amb aquestes paraules recorda el dia de l’accident Inmaculada Felipe, que és la farmacèutica de la Urbanització des de fa més de 30 anys. Assegura que l’impacte de la notícia es va escampar ràpidament per un nucli residencial on pràcticament tothom es coneix.

La N-340 era un dels punts negres de la xarxa viària espanyola. S’hi ajuntava la densitat circulatòria amb la perillositat del pas de camions amb un únic carril per banda, diversos revolts amb poca visibilitat i els temibles accessos a les zones poblades.

A Llevant, els veïns circulaven a diari per aquella carretera. Havien de fer front a cues inacabables. Gemma Fusté és veïna de Ferran i durant molts anys ha estat presidenta de la Federació de Veïns de Llevant de Tarragona. Assegura que quan anaven a escola amb el cotxe de la mare a les vuit del matí invertien una hora en fer un trajecte d’11 quilòmetres des de Ferran fins al centre de Tarragona.

$!La portada del ‘Diari’ el día después de la tragedia.

Tot just aquell 1998, l’actual president del Nàstic, Josep Maria Andreu, era elegit màxim dirigent de la FEAT, la Federació de l’Autotransport de Tarragona. Recorda que feia anys que exigien «solucions» per evitar accidents com el que va deixar 5 morts al quilòmetre 1.170 de la N-340.

Manifestació de quatre hores

Del dolor es va passar a la indignació. Cinc dies després de l’accident, el diumenge 6 de setembre, es convocava una manifestació multitudinària amb veïns de La Móra però també d’altres barris de la ciutat. S’hi van sumar els transportistes. L’acció de protesta amb turismes, motos, camions, autocars i gent caminant va col·lapsar Tarragona. Va durar quatre hores.

Les principals reivindicacions eren: construir una variant de la Nacional i, mentre això no es feia realitat, disposar de la gratuïtat de l’AP-7 en el tram de Torredembarra a Salou. Els veïns n’estaven farts i es van organitzar per tallar cada diumenge a la tarda la N-340. Ho van fer durant moltes setmanes i en els dos sentits de la marxa, davant de La Móra.

$!L’accident de la Móra: tragèdia i indignació a la carretera

Inmaculada Felipe participava en els talls setmanals amb tota la família. Gemma Fusté té la imatge gravada d’estar sobre l’asfalt amb el seu pare jugant a les cartes durant l’acte reivindicatiu. Sergi Roure entenia que era una obligació participar en les mobilitzacions, tot i que segueix pensant que l’accident i les protestes no van ser la raó de la construcció de la variant. Ell i la seva família eren usuaris habituals de la carretera. «És molt trist que hagués fet falta una tragèdia com la que vam viure en primera persona per buscar solucions a la Nacional», asegura ara 24 anys després.

Els transportistes també exhibien la seva força. Josep Maria Andreu confessa que, fins i tot, van amenaçar en fer «una marxa lenta amb un miler de camions per la carretera fins a Barcelona si no s’hi posava remei».

$!L’accident de la Móra: tragèdia i indignació a la carretera

Al final, es van aconseguir els objectius plantejats. L’1 de gener de l’any 2000, l’autopista AP-7 es va fer gratuïta entre els municipis de Salou i Torredembarra. En principi, havia d’estar sense peatge fins construir la variant de l’A-7.

Després de mesos de talls setmanals de la N-340, els veïns desconvocaven les protestes dels diumenges. Il 2008, deu anys després de l’accident d’autobús, s’estrenava la variant. Però no va ser una victòria. Enrere quedaven les vides que s’havia cobrat aquella carretera. I per davant, molts dubtes encara

Pensar que l’accident va ser el punt de partida de la construcció de la variant i de la gratuïtat del tram tarragoní de l’autopista indigna, encara avui, a gent com María Teresa Montserrat, que viatjava en aquell autobús de la L-9. Segurament perquè pensa que aquella desgràcia s’hauria pogut evitar.

Comentarios
Multimedia Diari