Tarragona ja ha estrenat l’estiu, que ha arribat estrellat de flors. El Serrallo va rebre ahir la Flama del Canigó, que venia, per primera vegada, des de la seva muntanya d’origen, a la Catalunya Nord.
Centenars de persones de diverses entitats de la cultura popular es van concentrar ahir a la tarda a la vora del mar per rebre el foc que significa la regeneració i purificació i, alhora, és el símbol d’unió de tots els Països Catalans, potser per això, l’acte va tenir un marcat caràcter reivindicatiu que va donar par a la primera foguera de Sant Joan a la ciutat.
Ja a les sis de la tarda la pèrgona del Serrallo, amb una recentment renovada façana marítima, estava plena de gent. Els Diables Voramar, amb les seves Víbria i Vibrieta, el Ball d’en Serrallonga, els Gegants del Serrallo, els Xiquets del Serrallo i una nodrida representació de tambors per a tots ells omplien l’espai mentre el públic, potser més tímid que de costum, s’arrecerava a l’ombra de l’església de Sant Pere.
Tothom esperava l’arribada de la Flama del Canigó com qui espera els Reis Mags, fent temps i amb molta expectació. En definitiva, el dia i el lloc on les entitats del barri mariner i els amants del foc es donaven cita.
L’esperada Flama del Canigó va arribar al Serrallo quan passaven quatre minuts de dos quarts de set de la tarda, enmig d’aplaudiments i amb les actuacions de totes les entitats presents. I ho feia resguardada dins d’un quinqué vermell, carregat al llarg dels darrers metres per un emocionat Dani Mogio, que l’ensenyava a tothom. Els acompanyava, tot i que ells no ho sabessin, un entremaliat follet galàctic que els donava sort.
Dani Mogio (president dels Diables Voramar): «Recollir la Flama ha estat impressionant personalment, i com a entitat i com a ciutat hem arribat molt lluny i veure tanta gent aquí ha estat de pell de gallina»
La Flama va pujar a l’escenari de la pèrgola i, un cop allà, va ser exhibida en senyal de victòria. I no era per menys: aquell foc arribava al final d’un trajecte de tres cents quilòmetres i una odissea per donar-li la importància que mereix. La Flama del Canigó havia arribat a Tarragona.
«Hem fet història!», proclamava Mogio, president dels Diables Voramar, davant del públic. «N’hem passat de tots colors, hem fet molts quilòmetres però ja tenim la Flama real del Canigó a Tarragona i al Serrallo», reivindicava ell. Al seu costat, dalt de l’escenari, el flamant alcalde Rubén Viñuales, la consellera de Cultura, Sandra Ramos, i el president del Port, Saül Garreta, sostenien tres torxes de parafina amb què van encendre el peveter del costat, al més pur estil olímpic.
Garreta va llegir el manifest amb què remarcava el poder regenerador de la Flama. L’alcalde Viñuales, en el primer discurs en un acte públic de cultura popular, va parlar del foc com «un símbol de la catalanitat i la persistència de la cultura catalana», fent un recordatori de la oposició al franquisme que la Flama representa.
El d’ahir va ser un dia important perquè aquesta Flama tan regeneradora i simbòlica arribava a Tarragona després de travessar el país de nord a sud, sense cap intermediari. Els Diables Voramar i el Ball d’en Serrallonga, acompanyats dels jeeps del Club Tortuga, trencaven d’aquesta manera la tradició d’anar a buscar la Flama a Reus i convertien Tarragona en una ciutat receptora, costodia i distribuïdora del foc, amb el que tot això comporta.
«Amb això fem que Tarragona també sigui capital, és un moment històric i d’orgull per la ciutat i pel país que esperem que duri molt», explicava Ricard Fernández, president del Ball d’en Serrallonga.
Per recollir la Flama en territori català d’administració francesa, les tres entitats tarragonines van sortir ahir a la matinada i van arribar a Coll d’Ares, a la frontera amb la Catalunya Nord. Després de fer-se amb la Flama van tornar a Tarragona, on van ser rebuts al Serrallo després d’un recorregut d’allò més emocionant.
Amb un enginyós truc, van aconseguir conservar encesa la Flama al llarg dels 300km de carretera, gràcies a un quinqué inesgotable col·locat en una capsa de sorra per evitar moviments bruscos. A banda, portaven tres espelmes de parafina per si la sort els jugava una mala passada: «Certifiquem que no s’ha apagat en cap moment», reien, orgullosos, els presidents Mogio i Fernández.
«Per a mi personalment ha estat impressionant, com a entitat i com a ciutat hem arribat molt lluny perquè des de petits hem viscut aquest acte i veure tanta gent ha estat de pell de gallina», feia Dani Mogio, encara emocionat.
Després dels parlament protocol·laris, la Flama va servir per encendre els coets dels Diables, les víbries, la traca i la foguera, amb un ninot de Putin, entre flames, barrets i guants. I en acabar l’acte, la Flama es va quedar al Serrallo, d’on va ser traslladada a la plaça de la Mitja Lluna per encendre el Correfoc i la foguera de la plaça Corsini, tot plegat amb la voluntat de donar continuïtat i força a un acte tan nostrat. I d’aquesta manera la porta de l’any, tan grinyoladissa, començava a tancar-se
