La Joana, un referent femení
de la vida marinera al Serrallo

La Joana Costa Benaiges rebia aquest passat dilluns una inesperada trucada de part de la Generalitat. Una veu l’informava que havia estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements que atorga el govern català. «Li vaig contestar que si sabia amb qui estava parlant, que segurament s’havia equivocat, perquè jo no he fet res d’especial, només el que em tocava fer. No sóc ni escriptora, ni cantant. Sóc una dona normal i corrent», li va dir Costa. Ahir, aclaparada amb tantes felicitacions i encara assaborint l’èxit, la Joana s’asseia amb mi a un banc de pedra de voramar, al cor del seu estimat Serrallo. La Joana Costa Benaiges ha dedicat tota la seva vida a la mar, exercint de remendadora i d’armadora. A més, ha estat néta, filla, dona i mare de pescadors. La protagonista d’avui representa a totes les dones de la mar i és un exponent clar de la vida marinera al Serrallo.

Costa va néixer el 17 d’agost de 1940 a la que es coneixia com a plaça de pes –es deia així perquè s’hi feia la subhasta del peix–. Actualment és la plaça de Sant Magí. El seu avi, conegut com a Chaparro, juntament amb la seva família, havia deixat anys enrere el seu Cambrils natal per instal·lar-se al Serrallo i així poder feinejar millor amb la barca.

La Joana recorda passar una infància molt feliç al barri, amb els seus pares Joan i Maria Dolors, i la seva germana petita, la Montserrat. La família vivia al carrer Trafalgar i les dues germanes estudiaven a les monges, al Sagrat Cor. Després, va fer un grau relacionat amb comerç i, als 15 anys, ja acompanyava a l’àvia i a la mare a remendar.

Just en aquesta edat va conèixer al que seria durant 67 anys el seu marit i company de vida: el Jordi de la Parrota. Serrallenc també. Es van conèixer a la parròquia i van tenir quatre fills. En Jordi, el Joan –que va morir quan encara no havia complert el mes de vida–, la Maria Dolors i en Marc. Tant el marit com els dos fills s’han dedicat sempre al món de la pesca.

Mentrestant, ella, juntament amb altres dones del Serrallo, remendaven les xarxes que servien perquè els pescadors de casa poguessin sortir a la mar i pescar. El grup de dones es trobava a una esplanada on actualment hi ha les terrasses dels restaurants del passeig. Allà, estenien les xarxes i les remendaven. S’hi estaven gairebé de sol a sol, xerrant i fent anar les tisores i les agulles amunt i avall.

La Joana recorda com a casa seva també sempre hi havia xarxes. «Paràvem les cadires i a sobre hi posàvem les malles. En aquella època, les xarxes eren de cotó i patien moltes avaries. Les havíem d’arreglar sovint i ràpid, perquè no es perdessin dies de pesca», explica. La seva mare confeccionava les xarxes de les barques de la llum i, fins i tot, havia sigut la cap de les remendedores. La seva funció era repartir la feina entre les dones.

La Joana assegura que, a casa, sempre es va sentir molt valorada, però és conscient que la tasca de la dona de la mar no ha estat mai prou reconeguda socialment. La realitat és que igual d’important era el pescador que sortia a feinejar com la dona que es quedava remendant a port. A més, la Joana no només va ser remendedora. Era i encara és armadora de la barca Madobe, que actualment és portada pels seus fills. Com a curiositat, el nom de Madobe neix de les inicials de la mare de la protagonista: Maria Dolors Benaiges. La Joana ha portat sempre la comptabilitat de l’empresa, ha pagat les factures, les nòmines i tot allò que se’n diu papeleo. Ha estat una gestora de categoria.

La imatge de dones assegudes a Voramar, arreglant i posant a punt les xarxes, ja no es veu des de fa anys. Ni al Serrallo ni gairebé enlloc. «Les dones es van anar junilant i no hi havia relleu generacional. La veritat és que era una feina dura, sacrificada. Estàvem tot el dia a la intempèrie. A l’estiu amb calor i a l’hivern amb fred», explica la Joana. Ara són els mateixos homes els que arreglen les malles quan és necessari. La protagonista confessa que sent certa melancolia al veure com ha canviat el barri i els seus costums.

Dones valentes

Quan des de la Generalitat van trucar a la Joana per donar-li la notícia, no s’ho podia creure. Tot plegat va començar fa uns mesos, quan la Mercè Toldrà, la directora del Museu del Port, li proposava fer una entrevista. Tant la Joana com el seu marit sempre han col·laborat molt amb el Museu. L’entrevista va agradar i el resultat és aquest premi.

La Joana explica que el primer pensament al conèixer la notícia va ser pel seu marit, en Jordi, que el passat mes de juny va morir després de tota una vida junts. També vol dedicar aquest reconeixement a totes les dones de la mar. «A les filles, dones i mares de pescadors. Les que hem criat als nostres fills, hem portat la casa i també ens hem dedicat a la barca. Són dones valentes», explica la Joana, qui destaca aquest sentiment comú que han tingut totes elles. El de la por i la preocupació constant de veure com marits i fills emprenen el viatge mar endins. «La veritat és que t’hi acabes acostumant. Tot i que, en el meu cas, sempre m’ha fet respecte la boira», diu la protagonista, qui afegeix que «no se sap mai com pot acabar la jornada».

La Joana Costa Benaiges recollirà el guardó el pròxim 4 de juliol. Ella representa l’ofici de les remendadores, tan feminitzat i invisibilitzat a l’hora. Aquests dies assegura que el seu telèfon no para de sonar. Que si família que la vol felicitar i periodistes que la volen entrevistar. Sembla que, per fi, l’ofici, el barri i les seves dones es troben al lloc on es mereixen.