Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Pallasso Enrico: «El circ és la meva vida»

    Circ, fotografia i ciclisme fan la xarxa que aquest tarragoní ha anat cosint en una vida de treball tocada per l’espurna de la fantasia i la màgia

    05 febrero 2023 09:50 | Actualizado a 05 febrero 2023 09:57
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Nascut a Tarragona el 10 d’abril del 1942, en Joan Enric Miquel Roig va estudiar a la Salle i va treballar a la gasolinera del seu avi. En un temps en què el circ era no només el millor espectacle del món, sinó gairebé per a tota la canalla també l’únic, es va iniciar en la fotografia. També va fer ciclisme i va portar un quiosc. El 1980, amb 38 anys, casat i ja amb tres filles –ara també té cinc nets–, va decidir que es faria pallasso. En va plegar el 2016.

    Fa dies vam coincidir al Circ Raluy i dimecres és on vam quedar per fer les fotografies de l’entrevista. Què significa per a tu el circ?

    Molts grans records. Jo no m’he guanyat la vida fent de pallasso en cap circ, però he fotografiat circ des que tenia deu anys, i tinc el reconeixement dels millors artistes del món, amb els que tinc amistat. Tinc la satisfacció d’haver pogut viatjar anant a veure diferents circs. El circ és la meva vida, és un motor.

    Quan et vas posar un nas vermell per primera vegada?

    Va ser al col·legi de les meves filles, i col·legi ara també de les meves netes, el Sagrat Cor. L’Associació de Pares vam organitzar un festival de fi de curs al revés del que es feia sempre. En comptes d’actuar els alumnes pels pares, amb el Josep M. Sabaté Bosch, cronista de la ciutat i que havíem anat a col·legi junts, vam dir «fem un un número de pallassos? Vinga!». I sense assajar res, vam pujar a l’escenari. Jo veia que les monges, els avis i pares i la canalla es feien un fart de riure. Vaig pensar «mira, aquí riuen, i jo estic en un quiosc de diaris esclavitzat, amb tres dies de festa a l’any només...». I va resultar que, en acabar l’actuació, hi havia un altre company d’estudis amb les seves filles que em diu «escolta’m, que dissabte que ve al Club Nàutic fem l’aniversari de la nena. Que baixaries a fer una actuació?».

    Caram, quin èxit!

    Jo vaig pensar «què he de baixar?», i li vaig dir que no, que havia de tornar el vestit de pallasso. Em va dir «quant voldries cobrar?». I perquè em digués que no, li vaig dir «5.000 pessetes», que llavors eren diners, i diu «té, 1.000 pessetes de paga i senyal perquè no et facis enrere». Em vaig quedar quadrat. I vaig anar a actuar, sense saber ben bé què havia de fer, perquè una cosa era pujar a l’escenari amb el Sabaté, i una altra cobrar 5.000 pessetes de llavors havent allà un públic esperant-me a mi. Total, que va sortir bé. Allà mateix, un altre company d’estudis em diu «escolta, el dissabte que ve, aquí mateix, torna a venir».

    Un altre cop?

    Llavors ja m’ho vaig plantejar. Al cap d’un temps va coincidir que al Carrefour celebraven l’aniversari, i a través de Pastor Publicidad em van contractar per anar cada tarda allà. Durant molts anys jo vaig ser «el pallasso del Carrefour».

    Quan vas veure que fer de pallasso podia ser un mitjà de vida?

    Ràpidament. El primer any, ja. El primer any ja em vaig comprar el cotxe, i vaig anar a buscar feina als hotels. I un director d’hotel va parlar amb un altre, i l’altre amb un altre, i així vaig començar.

    Com et senties?

    El primer any vaig anar molt despistat. Els hotels em van contractar primer per omplir la mitja hora de pausa del ball, mentre descansaven els músics. Després ja vaig sortir de fer només la mitja part dels músics i anava d’un hotel a l’altre. Després vaig fer dos dies d’actuacions, i després tres... Vaig estar molt ben assessorat per un advocat amic meu, que em va dir «mai com a autònom, sempre treballador per compte d’altri».

    Hi ha un abans i un després a la teva vida un cop decideixes ser pallasso?

    Sí, sí, automàtic. Automàticament tens una doble personalitat. La personalitat del pallasso l’has de desvincular totalment dels problemes que puguis tenir a nivell familiar o econòmic. Jo he tingut dies molt dolents, i quan et pintes la cara, plas!, s’ha acabat!, que la gent t’espera com el primer dia. Jo sempre em vaig plantejar que el dia que no sentís pessigolles a l’estómac a l’hora de sortir a actuar, ho deixava.

    I això no va passar mai?

    Mai.

    Què va passar quan li vas dir a la família que et feies pallasso?

    Va ser un trasbals. Amb tres nenes al col·legi del Sagrat Cor... Vaig haver d’anar a parlar amb les monges. Els vaig explicar que havia canviat de feina i que no podria pagar cada mes. Vaig demanar que al mes de maig, quan hagués cobrat les comunions, pogués pagar, i que pagaria tot l’any. La monja se’m va quedar mirant i em va dir «miri, hi ha moltes persones que van amb BMW i Mercedes per Tarragona que tampoc paguen a temps la mesada i no venen a passar aquest mal moment que està passant vostè amb mi. Estigui tranquil i quan tingui els diners, pagui. I no pagui per avançat».

    La por de no poder mantenir la família havent deixat la feina segura del quiosc, el temps ha demostrat que no calia tenir-la, doncs.

    Sí, esclar, el temps ho ha demostrat, però quan t’hi trobes... Quan anava pels pobles petits, als hiverns quan tombava per tot Espanya, a vegades també em preguntaven si vivia bé fent de pallasso, i jo deia «sí, vivo bien porque me casé con la mejor equilibrista del mundo». I em deien «ah, ella también es del circo». I jo deia «no, no, ¡que hace equilibrios para llegar a final de mes!». Els dos primers anys, no t’ho vulguis imaginar.

    I després?

    Després sí, quan ja tenia sis dies d’actuació, perfecte. Va durar un temps que actuava sis nits, i fins a set nits. I quan van obrir PortAventura vaig doblar actuacions, perquè molts hotels que temps enrere m’havien dit que no hi anés perquè no tenien canalla, llavors amb PortAventura en van tenir i em van trucar. Ja actuava per la tarda i per la nit.

    Llavors ja rodava la roda.

    Diguem que una actuació era per a l’estiu i una altra per a l’hivern, i ja podia viure tot l’any. I com que hi havia un contracte laboral, també tenia uns mesos d’atur.

    Quan va veure la teva família que no t’havies equivocat en canviar de feina? Se’n van adonar perquè et veien a tu feliç?

    El principal mèrit és de la meva dona, la Montserrat. S’ha de tenir molt de valor i molta estimació per dir «si tu ho vols, endavant».

    Què diries a algú que dubta entre una feina on no és feliç o emprendre una aventura com la que tu vas emprendre?

    Si està segur que el que vol fer li agrada, que ho tiri endavant. Però el primer que n’ha d’estar segur és ell. Primer cal creure en la idea sense pensar en els diners. Llavors cal saber vendre’s. I això també és una de les coses que vaig saber fer, vendre’m, fer que el pallasso fos imprescindible. Si jo actuava a les 12 del migdia, a les 10 ja era a l’hotel, i allà esmorzava, i anava veient els nens i el tipus de gent que hi havia. Això em donava eines per a l’actuació. Ara hi ha moltes escoles de circ. Jo no vaig anar a cap escola. El poder d’improvisació jo el tinc innat. Hi havia directors i directores d’hotel que deixaven la feina per venir a veure la meva actuació, cada setmana. I reien! Perquè encara que facis sempre la mateixa actuació, mai no és la mateixa actuació. Hi ha anècdotes noves, comentaris, sortides...

    Cal tenir bon caràcter per ser pallasso?

    Jo tinc molt mal caràcter. Dels meus companys del col·legi de la Salle ningú es creia que jo fes de pallasso, perquè tenia una mala llet impressionant.

    Deies que ets autodidacte.

    El meu avi era un gran aficionat al circ i als toros, i ell m’hi va aficionar. Com que ell tenia el taller de bicicletes, que era l’únic taller de Tarragona que tenia soldadura autògena, els del circ, quan arribaven a Tarragona venien per reparacions. Muntaven la vela a la Rambla, on hi havia el concessionari de la Seat i ara un Spar. Allà hi havia la pista de patins del Vicente Aldea, que tenia el taller de motos a la Rambla Vella, i tenia una filla que cantava òpera. A l’edifici de La Caixa, allí també es muntava el circ. I on hi havia el Zara, que hi havia abans el garatge Colón, allí també en van muntar molts anys. I al davant de Casa Boada, a la Clínica Guasch, i a la plaça Imperial Tarraco on ara hi ha l’Opencor...

    Quin pallasso t’agrada, a tu?

    El Davide Vassallo, que va amb el Circ Raluy; el David Larible; els germans Tonetti per damunt de tot, perquè eren pallassos i empresaris, però bons empresaris. Dels Tonetti vaig aprendre molt, em van donar molt bons consells. I de diferents famílies de pallassos.... dels germans Moreno... No vull dir més noms per no oblidar-me de cap. Jo no vaig voler copiar de ningú, això mai, perquè ho hauria fet malament, però aprendre del global de l’actuació, vaig aprendre de tots.

    Tu tens una arma secreta, però.

    L’arma secreta final de la bicicleta i els equilibris. Al crío petitet de 4 o 5 anys, li agradava tot el que feia, però el que ja en tenia 8 o 10 passava una mica del pallasso. Ara, quan jo agafava la bicicleta i feia els equilibris que feia, també badava.

    Què és el que més satisfaccions t’ha donat de ser pallasso?

    A part de les actuacions, el poder viatjar. Les gires que em muntava per poblets de tot Espanya. Ja buscava els poblets més petits, on no hi solia anar cap circ. Allò era impagable, perquè els críos dels pobles t’ensenyaven ells a tu! Vaig actuar en alguns llocs per a discapacitats, i eren els més gratificants. Venien a rebre’m al cotxe, es mataven per ajudar-me. Tots aquests moments emotius són molt gratificants i els tinc ben presents, els recordo molt. He recorregut tot Espanya i alguns països. Espanya és fantàstica. I amb el tema de la fotografia que et deia, he viatjat per 24 o 25 països de la mà dels circs, contractat com a fotògraf. Durant deu anys vaig ser fotògraf oficial del Circo Mundial. Mira, encara tinc el carnet.

    Els animals han desaparegut del circ. Desapareixerà el circ un dia?

    Treure els animals del circ va ser una punyalada trapera. Tots estaven criats amb biberó, i estimats com no et pots imaginar. Jo vaig presenciar la mort d’una elefanta en un circ de València, i tot el circ plorava. Va ser un drama total. Sobre això hi ha molta informació deformada, per no dir falsa. I no diré que no hi hagi algun circ on hi hagi hagut algun maltractament, però no es pot generalitzar. El circ no crec que desaparegui mai. Ara a Montecarlo del 20 al 29 de gener han celebrat el 45è Festival Internacional del Circ, amb un número de tigres fantàstic, i un de cavalls impressionant. La prohibició dels animals per sort no és universal!

    I què passarà, doncs, amb el circ a Catalunya i a Espanya?

    Com a espectacle, em penso que quedarà més a dins de festivals, com el que fem a Girona, perquè cada any tots els números són nous.

    Parles en primera persona del plural. Has dit «el festival que fem a Girona». T’hi inclous?

    Ha, ha, ha. Jo no el faig, no. Però m’hi sento tan integrat, perquè m’aprecien tant, que em conviden cada any, que és com si d’alguna manera el fes jo, també.

    Al món del circ tothom et coneix. Tens l’uniforme del Circ Raluy...

    És que jo per exemple a la Kimberley i a la Jillian, les filles de la Rosa Raluy i el William, les he conegut amb cinc anys, i ara ja són dones que fan el seu número. Les he vist créixer al circ. Vaig conèixer el seu avi... El del Circ Raluy és un espectacle molt bo.

    Per què molta gent considera el circ un espectacle només per a nens?

    Perquè no hi ha cultura de circ. Només hi ha cultura de futbol. Del futbol ho saben tot: l’hora que el Messi va a fer un pipí, el tipus de lesió que l’altre ha tingut, la marca de les sabates i dels calçotets. Per això jo modestament cada dia publico informació del circ a Facebook. Esclar que jo només tinc 5.000 seguidors, i si a la ciutat no els deixen posar cartelleria ni passar megafonia, hi ha molta gent que no sap que a Tarragona hi ha arribat un circ.

    I l’afició de fotografiar vaixells, d’on ve?

    És perquè jo vaig conèixer la meva dona al Serrallo. Hi havia quatre destructors de la Marina espanyola, i els vam anar a veure. Va coincidir que el primer que hi havia era el D-22 Almirante Ferrandiz. Hi entrem i hi faig fotos, amb ella al timó, amb un oficial, tots dos, amb el canó... Al cap d’uns anys, amb el meu amic Joan M. Bertran Vinaixa, vam anar al cuartel, al sorteig de la mili. A ell li va tocar Terra, i a mi em va tocar la Marina, i a la Marina em va tocar el vaixell de les fotografies! I quan li vaig ensenyar aquelles fotografies al comandant... Amb la fotografia em vaig fer l’amo del departament. Vaig posar en marxa un laboratori a dins de l’arsenal militar. Molts fulletons de la Marina d’aquella època tenen fotografies meves.

    A la teva neta de 18 anys, la Mar, li has felicitat l’aniversari per xarxes dient-li: «Sigues el que vulguis, sigues el que et faci feliç. Sigues timó, mai àncora. Sigues mar».

    Sí. Això ho vaig copiar del que va escriure la seva mare, la Cristina, la meva filla gran. Mira, abans quan m’has preguntat què li diria a algú que tingui ganes de fer un canvi, sigui fer de pallasso o del que sigui, també li diria. És el que has de fer si tens una idea clara. Després ja veurem, amb l’economia. Potser ho hauràs de deixar, i què? Ja ho hauràs provat. Sigues el que et faci feliç.

    Comentarios
    Multimedia Diari