Puri Canals: «El gran problema ambiental és la cobdícia»

Puri Canals i Ventín (Tarragona, 24 de juliol de 1962) va llicenciar-se en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona el 1986 i és Doctora en Bioquímica i Fisiologia (1996). Des que va completar la seva llicenciatura, ha combinat la seva activitat professional en els diferents camps del coneixement de les ciències biològiques amb el compromís social en temes ambientals i de conservació de la natura. Des del 2009 és presidenta de la Xarxa Mediterrània d’Àrees Marines Protegides (MedPan).

Estem a la plataforma del Miracle. Què significa aquest espai?

El model que hem tingut durant unes quantes dècades d’ocupació del litoral, que és el model ‘mamotreto’. Tant me fa el que hi hagi, que hi posaré el que em sembli. Aquest model de no integració en l’entorn i de l’home dominant la natura. I ara s’està girant al revés, la natura s’ha cansat que la dominin. És una molt bona idea tirar-ho a terra.

¿Ens haurem d’acostumar a aquests ‘retrocessos’?

És imprescindible a tot el litoral de Catalunya, i diria que del Mediterrani i gran part dels països del món, començar a deixar espai al mar perquè hi hagi una zona de solapament terra-mar, amb un dinamisme al llarg de l’any, i que es puguin mantenir els processos que permeten que hi hagi platges. Quan rigilitzem el sistema i no deixem un espai per la dinàmica litoral no hi ha manera d’equilibrar-ho.

Ben aviat començarà la temporada de platges, ¿té sentit seguir amb les reposicions de sorra?

Les reposicions son un engany, ja que sempre comporten una solució puntual, que entenc que els municipis les demanin perquè el pes que té un espai de platja és molt important en els municipis de costa, però tantes vegades com posem sorra aquesta torna a marxar. Comencem a ser prou grans per a entendre que aquesta no és la solució i justament aquesta comporta permetre aquest dinamisme. És un canvi d’enfocament respecte com tractem el litoral, tant pel que fa a la part terrestre com a la part marina, que és la més oblidada i desconeguda.

¿Què n’hauríem de saber?

Hauríem de saber com funciona aquest mar que tenim aquí el davant i conèixer el moviment de corrents, l’onatge, la direcció per on s’acosten aquestes corrents al llarg de l’any, les tones de sediment que es mouen i les característiques d’aquest. I això no només aquí a la platja del Miracle, com a mínim, a l’espai que va des del port de Tarragona al de Torredembarra hauríem de saber què passa sota l’aigua al llarg de l’any. Necessitaríem tenir boies oceanogràfiques que mesuressin tots aquests paràmetres i saber com estan els ecosistemes, per tal de començar a pensar com recuperar-los. Veure si el problema de pèrdua de la platja és degut a una falta de sediment o per què es dona. Les gaianades de tant en tant deixaven anar una riuada impressionant, arrossegant sediments a tota la conca hidrogràfica. Aquests sediments anaven a la platja d’Altafulla i nodrien aquest espai. ¿Quants anys fa que aquests sediments no arriben? La part més baixa de la Móra històricament era un estany. Tarragona reivindica molt la seva història, però només la de pedra i n’hi ha una altra que té a veure amb el component natural de la ciutat i el seu territori.

I ara què? Perquè aquesta plataforma es desmuntarà, però no podem deconstruir tot el litoral?

No o sí. No soc somiadora, soc molt pragmàtica, però al final de què estem parlant. Hi ha un sector de la construcció que ha fet uns negocis increïbles i els municipis n’han sigut corresponsables. Aquest sector continuarà fent pressió política perquè li donin negoci, doncs que en comptes de posar ciment, que el treguin. Almenys hi guanyarem amb el resultat final, perquè al darrere hi ha la pressió de lobbies econòmics. Si mires les portes giratòries entres les empreses i els alts càrrecs polítics, s’entén perfectament.

Hem après alguna cosa?

No, crec que hi ha molta més gent avui a la societat que és conscient d’aquest engany, però som una societat molt conformista, massa ancorats en la comoditat. Dir les veritats i reivindicar canvis pel bé comú sempre implica un desgast personal i et posa en evidència, perquè ets més simpàtic si no dius res i ho beneeixes tot. Porto des de l’any 86 dedicada a l’activisme, amb el grup de natura l’Aglà. Aquests prop de 40 anys d’activisme no sempre han estat reconeguts i apreciats. Aquests últims anys sí, però fins a arribar aquí...

Troba que durant molts anys ha estat predicant en un desert?

En un desert i rebent moltes pressions, no totes simpàtiques.

¿Ara nota que l’escolten?

Sento que hi ha més persones, perquè moltes vegades les batusses mal plantejades, anant a atacar i no sempre ben argumentades des del punt de vista científic, generen molta aversió i fonamenten el discurs dels que volen continuar fent les coses mal fetes. Per això per mi sempre ha sigut molt important que hi hagués una base de coneixement molt sòlida, que no sempre és fàcil d’explicar. Ara ens creiem que traient el mamotreto recuperarem la platja i no és cert, perquè aquesta platja no depèn només d’aquesta estructura. I el polític et dirà, per què l’he de treure?

I què li diria?

Primer perquè no serveix per res i és lleig que et mores. En segon lloc, perquè és un símbol i, finalment, perquè sí que té una contribució en afectar la platja, però també la té l’espigó que hi ha allí a baix i no el traurem. Si vols ser seriós has d’explicar que les solucions per resoldre els problemes ambientals no son simples ni consisteixen en una única opció. Encara que està clar que la platja millorarà, i molt, perquè tindrà més espai.

Com està el Mediterrani?

Està molt debilitat, degradat en alguns punts, però sobretot diria que afeblit en la seva capacitat de mantenir l’equilibri i, en definitiva, la vida. És un mar que rep un terç del tràfic marítim mundial i representa el 0,7% de la superfície marítima mundial, això t’està dient la concentració de vaixells que passen. Som la primera destinació turística al món i és evident que això té un preu. A més hi aboquem de tot, fa moltes dècades que fem sobrepesca i, a sobre, tenim un problema ara que és la zona oceànica del món que més s’escalfa i pateix el canvi climàtic, perquè estem en una zona de molt alta radiació solar i en ser un mar molt tancat fa que s’escalfi molt més, el que implica més temperatura, més evaporació, més salinitat i també provoca que el pH estigui canviant i sigui més àcid.

Què implica?

Els organismes estan acostumats a un pH estable, perquè pràcticament no ha canviat en milions d’anys i, per poc que variï, els afecta. I una de les coses que afecta és la calsificació. Tots els organismes que fixen carbonat per fer closca perden aquesta capacitat, el que vol dir que tindrem els musclos amb closques molt febles, que seran més fràgils als depredadors. O, per exemple, els peixos tenen una estructura calcària al seu cap que els ajuda a tenir la percepció de l’equilibri i a navegar. Quan el pH està alterat s’ha observat que dona informacions errònies i els peixos tenen comportaments anormals, que els fan més fràgils davant els depredadors.

Quina part del Mediterrani està protegida?

Sobre el paper un 8,4%.

I preservada?

D’aquest 8,4%, només un 18% està ben gestionat i que estigui com a zona de protecció estricta, és a dir que no s’hi faci res, un 0,04%.

Vol dir que l’hem perdut?

No, vol dir que l’estem maltractant fins al límit.

El 6 de març es firmava el Tractat Global dels Oceans on s’acordava protegir el 30% de la superfície marina abans de 2030. Notícia històrica o acord de mínims?

És una notícia històrica perquè a més requereix un model de governança que no és habitual, perquè normalment els acords internacionals tenen a veure amb les competències dels governs en els seus territoris. I això és un acord que té a veure a fora d’aquests territoris, el que requerirà un desenvolupament que serà complex tant d’informació científica com en l’àmbit global, d’acords multilaterals, per poder declarar aquestes zones protegides. És un repte important, perquè fins i tot països com Rússia li han donat suport, és a dir, que comença a haver-hi una consciència que l’oceà és un bé comú de la humanitat i que hem de començar a fer alguna cosa per protegir-lo. Veurem com som d’efectius.

Porta des de l’any 1992 assistint a assemblees internacionals. Son realment útils?

Son imprescindibles, però no son suficients. La gent critica molt els acords i n’hi ha per fer-ho, però més que criticar els acords s’ha de posar el focus en els països, perquè al final, a excepció d’aquest últim, estàs dient als països què han de fer. Si després no ho fan, és culpa de l’acord? No, és culpa del país.

La darrera cimera climàtica a Sharm el Sheij no va ser el millor exemple de consciència climàtica.

És evident, perquè allò està al mig del desert i sorties a fora amb una temperatura de 40º i després entraves hi havia l’aire a condicionat a 17º. Veies que està dissenyat per senyors que tot el dia van amb tratge i corbata i que a ells ja els hi està bé, però això té un preu.

Vol dir que son cimeres pensades només per anar amb tratge i corbata?

No, però son els que decideixen. És molt típic en els països àrabs posar els aires a condicionats que t’acabes vestint com les dones d’allí. No per afinitat o empatia, sinó per protegir-te del fred.

I després esclata una guerra, com la d’Ucraïna, i se’n van els compromisos en orris per retornar als combustibles fòssils.

És que som incapaços d’entendre tot el sistema, perquè estem posant tot l’èmfasi únicament en els temes energètics i els estem fent una mena de bandera exclusiva dels problemes climàtics. I això és fals. La mobilització de combustibles fòssils de forma exagerada i el model energètic és un problema, no ho qüestiono, però sí que ho faig sobre que aquest sigui l’únic nivell on cal actuar.

A on no s’està actuant suficientment?

Amb la degradació dels ecosistemes tant terrestres com marins, per exemple. Però aquí no es ven i no es factura amb kw/h. Al final, he arribat a la conclusió que el conveni de canvi climàtic està segrestat per alguns poders econòmics, perquè en el seu moment es considerava un gran avenç que el protocol de Kyoto comencés a posar al servei d’un conveni ambiental el consum de carboni. I el que semblava una eina molt innovadora i amb una bona intenció, al final hem vist és que ha sigut com posar el llop vigilant les ovelles.

Realment hi ha molt ‘greenwashing’.

Exacte, i molts dels projectes que s’estan fent amb l’excusa aquesta al final son un negoci i no està demostrat que contribueixin a reduir emissions, perquè aquestes no han fet més que augmentar els últims temps. Llavors, potser tenim algun problema i hem de començar a moure més fitxes en aquesta partida, perquè moltes vegades el que es fa és descentralitzar aquesta emissió. En lloc d’emetre-les aquí, les empreses les emeten a un altre país i a l’atmosfera se li enfum, perquè després venem motos que no son certes.

Quines?

Tota la història dels vehicles elèctrics, és una mentida podrida. No contribueixen a reduir emissions, ja que funcionen amb una electricitat que no és neta i quina vida útil tenen aquestes bateries? El cotxe que menys emissions produeix és el que no es fabrica. El primer pas és reduir el consum i aquí no hi ha cap país que s’hi apunti. I si continuem així, no ens en sortirem. Estem vivint en un món idíl·lic on volem mantenir els mateixos estatus i pensem que no tindrem contaminació. Per què no incideixes amb els patrons de canvis de comportament, no en el producte final que poses a la venda.

Ara la sostenibilitat està present en tots els anuncis publicitaris, discursos polítics, etc. ¿Hi ha molta impertinència al darrere?

Sostenibilitat té a veure amb el fet que una cosa sigui estable, resilient i equilibrada. I tot això s’ha d’explicar, ja que després hi ha gent que amb tota la bona intenció del món fa un esforç per comprar-se un cotxe elèctric per tenir cotxes més nets, però després comporta més demanda de minerals i tots veiem els problemes el que això comporta, per no parlar de la mineria a fons de mar. És com les energies renovables, un altre engany.

A què es refereix?

La tecnologia és bona. El desenvolupament i la ubicació d’aquesta tecnologia al territori és desastrosa. Estem parlant d’energies que no emeten, però el procés de fabricació si, i la seva ubicació en zones tan allunyades no té cap sentit. El model és deixar de produir energia de forma tan hipercentralitzada, perquè el que estem fent en aquest país son centrals eòliques, com podem parlar de centrals tèrmiques i nuclears, per portar-les en grans centres de consum. Extremadura està esdevenint el gran productor d’energia per consumir a Madrid. La gràcia de les renovables és que pots produir energia al terrat de casa, a les teulades de les naus industrials o a les mitjanes de les autopistes. Tenim molta superfície ja transformada, ubica-les aquí, no vagis a la natura.

S’està reproduint el vell model.

Per què? Perquè moltes de les empreses de transformació petites han sigut absorbides per les grans companyies energètiques i, al final, els de sempre abans venien energia produïda per una via i ara per l’altra, sense perdre res de quota de mercat. Això és alternatiu? No. Per què actuem contra el canvi climàtic? Per assegurar-nos que mantenim la vida al planeta, però el que no podem és lluitar contra el canvi climàtic destruint la vida i així és com estem fent avui el desenvolupament de les renovables en aquest país. Produeix a les ciutats que és on es necessita i fes que les indústries siguin autogeneradores del seu propi consum.

No hem après res?

No, perquè el gran problema ambiental és el mateix que el de les desigualtats socials, que és la cobdícia i la falta de sentit que tots som una única cosa en aquest planeta i que tot està connectat. En el fons és un problema de valors i ètic que es manifesta en tots els esglaons.