«Audaç pelegrina, lligada a la gleva, planter que sembrava sol·lícit Sant Pau: gaudeix entre totes les de Catalunya seu noble i primada, Tàrraco immortal!»
Aquesta estrofa és l’himne final de l’oratori dedicat a Pau i Fructuós escrit amb motiu de l’any jubilar (2008) i descriu perfectament la imatge de la nostra Tarragona des de ser una au audaç, passant per la nostra terra amb la petjada de sant Pau dins del conjunt del nostre país per esdevenir, dins de la seu metropolitana i primada, una Tàrraco immortal.
La Tarragona monumental bimil·lenària és patrimoni de la Humanitat i conserva tota la seva essència multicultural. La seva història és bressol de pobles: ibers, romans, visigòtics, àrabs i medievals, fins a la Tarragona modernista. Un altre punt important de la ciutat és el seu entroncament amb les tradicions i la fe hereves de sant Pau i sant Fructuós. Un passeig per la ciutat històrica ens porta a la Catedral, Escrivanies Velles, plaça del Pallol, Portal del Carro, Palau d’August, Passeig Arqueològic, Amfiteatre Romà i més enllà, com a gran capital de la Hispània Citerior, l’Aqüeducte Romà, Torre dels Escipions i Mausoleu de Centcelles. Són festes tradicionals d’interès nacional dues de les seves grans tradicions: la Setmana Santa, la millor de Catalunya, i la festa de Santa Tecla, de gran esplendor i celebració popular.
La Tau (de Tecla), lletra de l’alfabet grec, ha estat, des de segles, el símbol de l’Església de Tarragona. Segons Mn. Serra Vilaró, en els monuments es presenta de dues formes: una en forma de T i una altra, amb dos punts sobre els angles del tram superior i vertical de la lletra. També és el símbol del Capítol de la Catedral i els diferents arquebisbes la feien servir en els documents pastorals. El primer arquebisbe que l’incorporà al seu escut episcopal fou el cardenal Vidal i Barraquer. La Tau entrellaça per sempre Tarragona i Tecla.
Segons les Actes de Pau i Tecla, Tecla va ser una jove noble verge que va escoltar Pau quan feia el seu discurs sobre la virginitat i se’n feu seguidora. La mare de Tecla i el seu promès, Tamiris, en assabentar-se que volia ser casta i canviar de vida, van voler escarmentar-la, a ella i a Pau. Va ser miraculosament salvada per una tempesta, quan estava a punt de ser cremada en una foguera i va marxar amb Pau.
Durant l’assalt de les tropes franceses el 1811 a Tarragona, va desaparèixer el braç
Allí, un noble va desitjar-la i intentà prendre-la per força. Tecla va defensar-se i va ser presa i jutjada per haver atacat un noble. Va ser sentenciada a ser menjada per bèsties salvatges, però aquestes no van voler fer-li mal i la van protegir dels seus botxins. La llegenda ja no en diu res més. Aquesta llegenda es pot reviure magníficament representada cada 20 de setembre a la Catedral de Tarragona en el Retaule de la santa a càrrec de l’Esbart Santa Tecla.
En l’Església ortodoxa els Fets de Pau i Tecla van circular molt, la qual cosa demostra la veneració envers ella. Era anomenada apòstol i protomàrtir entre les dones i, fins i tot, igual als apòstols. Va ser tinguda com a model ascètic per a les dones. Al segle IV també se’n troba el culte a l’Europa occidental. Al martirologi Santa Tecla se celebrava el 23 de setembre, que encara és el dia de la seva festivitat en l’actualitat a Tarragona i altres localitats.
Les relíquies arribaren a Barcelona l’any 1320 i van ser dipositades a la Catedral de Tarragona el 17 de maig de 1321 i entregades a l’arquebisbe Ponce de Gualba. Durant l’assalt per les tropes franceses el 1811 a Tarragona, va desaparèixer el braç. Els caputxins del convent de Santa Eulàlia de Sarrià cedeixen el 1814 una relíquia de la santa a la Catedral de Tarragona per a la seva custòdia. Durant la rehabilitació d’una casa a la part antiga de la ciutat a la fi del segle XIX es va trobar una arqueta amb ossos d’un braç humà, que després d’uns estudis se certifiquen com la relíquia de santa Tecla perduda. Des d’aquelles dates la catedral de Tarragona té dues relíquies de santa Tecla.
Una de les devocions més importants a la santa són els goigs. Els goigs són un bonic vehicle de pietat popular i un tresor de la nostra literatura, tant pels versos i la música com per les xilografies o plumilles fetes a mà. El seu origen com a element de religiositat popular es remunta a l’edat mitjana. Sens dubte, el lloc principal de devoció a la santa d’Iconi és la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona, que també ostenta el patronatge sobre la ciutat i on trobem la seva esplèndida capella barroca.
Segons l’estudi fet per Mn. Joan Roig i Montserrat, existeixen un mínim de quinze textos de goigs dedicats a la protomàrtir. No tots es refereixen a Tarragona o al mateix braç, sinó que es troben a Barcelona (Catedral i Santa Maria del Mar), Sitges, Camprodon, Sant Celoni i fins i tot a Mallorca. Una de les primeres referències són uns goigs editats a Barcelona el 1695.
Pel que fa als goigs cantats de Tarragona, especialment en la diada de la santa, el 23 de setembre, durant l’ofici i a l’entrada de la processó, hi ha diferents textos. Un exemple el tenim en els goigs escrits pel Pare Hilari, d’Arenys de Mar, amb música de M. I. Francesc Tapies, mestre de capella de la Catedral de Tarragona.
Seguint l’estudi de Mn. Roig, d’aquests goigs cal destacar que les diferents estrofes parlen de la seva connexió amb Pau de Tars (sant Pau), les narracions de la vida i martiri de la santa, la història i incidència com a patrona de la ciutat, la veneració de la relíquia fent referència a la mar i la nostra terra.
La Tau (de Tecla), lletra de l’alfabet grec, ha estat, des de segles, el símbol de l’Església de Tarragona
«Puix sou la nostra Patrona que mai no ens haveu deixat deslliureu Tarragona en vida i mort del pecat. A vós acut Tarragona que sempre us ha venerat.»
Existeixen també uns goigs dedicats a la relíquia del Braç de Santa Tecla que es van imprimir, per primera vegada, dins de l’obra Tres poemes de la Devoció Tarragonina, amb lletra de Juan Antonio i Guàrdias l’any 1953. L’any 1975 es feu l’edició en forma de goigs i posteriorment, l’any 1984, s’imprimiren de nou, musicats per Antoni Noguera i Guinovart i amb un dibuix de Tomàs Olivar Duro.
L’any passat es va fer una reedició, mantenint la lletra i la música, però amb una impressió tipogràfica totalment renovada, amb dibuixos a la ploma obra de l’artista tarragonina Montserrat Virgili Robert, i amb motiu de la celebració dels 700 anys de l’arribada de la relíquia del braç de la santa. Completa l’obra una magnífica i documentada crònica històrica de Manel Callao Costa. La presentació d’aquesta obra fou el primer acte de l’extens programa de celebracions, essent-ne el comissari Salvador Fa Vallverdú, precisament qui és el perpetuador de la Santa Tecla de 2023.
L’estrena de l’obra fou al concert coral de Santa Tecla 2022 a la capella del Col·legi Lestonnac, a càrrec de la Coral L’Àncora i el Cor Jove dels Amics de la Catedral. Al llarg de les estrofes amb càlides paraules i magnífica descripció es va explicant la història de la vinguda del sant braç a Tarragona.
«Puix fa segles que el venera Tarragona amb cor fidel. El teu braç, Tecla, és bandera, que ha d’endur-se’ns cap al cel.»
