Abans de comentar el cartell de l’edició d’enguany del festival Sona Flamenc de Tarragona, que toca fer-ho, volia compartir una reflexió que vaig fer l’altre dia, el 19 de març, dia del pare.
I és que no sé si vau llegir la notícia de l’assassinat de dues nenes de 2 i 4 anys a Almeria enverinades pel seu pare, un home denunciat per la seva dona per maltractament, i que després de matar-les, es va suïcidar.
La notícia és terrible i demostra l’augment dels casos de violència vicària, una de les formes més espantoses de fer mal a la parella. I vaig reflexionar amb tristesa que tant se val si jo o qualsevol persona amb un altaveu, per petit que sigui, intenta reivindicar la lluita contra la violència masclista, parla de sororitat o de valentia.
Tant se val que totes les entitats i associacions que ajuden a les dones que pateixen violència de gènere treballin cada dia perquè aquestes tinguin més eines i seguretat per denunciar i protegir-se.
Vaig pensar que tant se val tot això si després, en el final d’un dur camí on la víctima ha denunciat, la justícia creu que el més adient és deixar en mans d’un maltractador, que continua amenaçant a la seva exparella, les seves dues filles menors d’edat.
És una reflexió sense resposta, o més ben dit, sense solució, o almenys sense una que estigui en mans de totes aquelles que des de la nostra posició intentem ajudar perquè aquests terribles titulars acabin. Està en mans de la justícia, d’un sistema que tot i que seguim avançant, continua fallant.
Com sempre, em quedo amb el lema que crec que resumeix el poder més gran que té aquesta lluita: Juntes som més fortes. Espero que algun dia aquesta força guanyi el pols a la “justícia” que tenim, tot i que les víctimes mai podran ser compensades.
I tot això ho vaig pensar el 19 de març, perquè aquest cas demostra que ser pare no és només posar “la semillita” ni tenir el mateix ADN, de la mateixa forma que ser mare no és només parir. I això, en casos de violència, s’hauria de tenir en compte.
En fi, ara sí, he de parlar d’un dels temes més polèmics a la ciutat de Tarragona d’aquests últims dies. Per les que no us n’heu assabentat, us poso en context. La setmana passada es va presentar l’edició d’enguany del festival Sona Flamenc de Tarragona. Entre algunes de les novetats, es va anunciar que el cartell s’havia fet a través d’intel·ligència artificial.
Sobre el cartell del Sona Flamenc és lícit fer-lo com es cregui oportú, però tenint professionals amb talent, i sent un festival de ciutat, què millor que la creativitat humana amb ADN tarragoní per fer-lo?
Òbviament, això va despertar moltes crítiques, en primer lloc, d’alguns/es il·lustradors/es, dissenyadors/es, artistes... i és que suposo que és lícit fer el cartell com es cregui oportú, però tenint professionals amb talent que es dediquen a això i sent un festival de ciutat on es vol potenciar aquesta vinculació i consolidació amb la cultura tarragonina, què millor que la creativitat humana i amb ADN tarragoní per realitzar-ho.
Potser, amb aquesta decisió, es volia apostar per la tecnologia i demostrar que Tarragona és una ciutat que mira cap al futur i l’avenç tecnològic, però ho podríem començar a fer amb altres tipus de casos on ajudessin a millorar el dia a dia de la ciutadania i que no es tragués la feina a ningú.
Per si serveix d’alguna cosa, llenço una proposta: apostem perquè als parquímetres es pugui pagar en targeta, en tots, i si he de pagar una multa de 8 € perquè m’he passat 10 minuts de l’hora, ho pugui fer amb targeta o amb un bitllet i no amb monedes.
Efectivament, em va passar l’altre dia i no podia entendre com per pagar el fantàstic descompte de 8 € ho havia de fer tot amb monedes, sense cap altra opció. Ah, però si no tens l’efectiu, dues hores després, ja tens més facilitats pagant el doble i en qualsevol caixer.
Així doncs, si hem de seguir el camí de la intel·ligència artificial, potser, ara que venen eleccions a la Generalitat, podríem fer els cartells amb aquesta tecnologia, igual aquí sí que veuríem més creativitat i si no, tampoc passa res, tots acaben a la brossa.
