Manel Alías: «La guerra no ens l’esperàvem així, però Putin ja sabíem com era»

Nascut a Berga el 1977, Manel Alías va ser el primer corresponsal de TV3 a Moscou, del 2014 al 2021, i arran de la guerra a Ucraïna hi va tornar com a enviat especial. La setmana passada TV3 va emetre el seu documental Entre la terra i el cel: guerra, amb què dona per tancada aquesta etapa. A Tarragona ha presentat, a la llibreria Abacus, L’última victòria de l’URSS, el seu segon llibre després de Rússia, l’escenari més gran del món, també amb Ara Llibres i que ja va per la vuitena edició.

Estàs content amb la rebuda del teu darrer llibre, ‘L’última victòria de l’URSS’, amb la rebuda de la gent a la teva persona, amb les felicitacions? Què és el que més et reconforta i valores de tot el que et va dient la gent?

Sí, estic molt content per com estan acollint els dos llibres i la feina que he anat fent. Hi ha gent que simplement se m’acosta i em diu «gràcies pel que fas». La gent és molt educada i noto que realment els fa gràcia acostar-se’m i dir-me alguna cosa. És bonic. Em passa vagi on vagi de Catalunya.

Per què creus que les teves cròniques resulten tan especials per als espectadors? En destaquem en general la humanitat, la sensibilitat, l’empatia... És que el periodisme havia oblidat una mica tot això?

Sí. Hi ha molts periodistes que són una mica altius, com si pensessin «jo ho sé tot i ara us ho explicaré». I jo faig ben bé el contrari. Jo intento, amb la mateixa sorpresa que em van generant a mi les coses, agafar l’espectador com si vingués amb mi i entrar junts en totes aquestes històries. Jo no tinc més coneixements que altra gent, el que intento és ser molt molt honest. No vaig amb idees gaire prefixades, ni plantejo la feina per convèncer no sé qui, o per defensar no sé què. Jo el que em trobo, ho treballo a fons. I el que em trobo és el que hi ha, i és el que intento explicar. No estic en cap trinxera informativa; d’això n’hi ha molt, ara...

El teu darrer llibre ens endinsa en la història recent de Rússia a través de la trajectòria d’esportistes olímpics. Pot resultar, per a un tipus de lector, més accessible que el primer, ‘Rússia, l’escenari més gran del món’?

Sí. A mi m’agrada, a partir d’històries que em criden l’atenció, explicar-les, però alhora fer que et portin a un escenari més general, que vagis obrint la mirada i que acabis entenent coses d’un moment històric, o d’un país. A través de l’esport soviètic, aquesta vegada el que explico són moments històrics de l’URSS, des de la revolució, la caiguda, la transició al capitalisme, fins a la Rússia de Vladímir Putin d’avui, però tot a través de l’esport i dels esportistes. És un llibre que pot interessar tant a les persones a qui els agradi l’esport –que hi trobaran curiositats de l’esport soviètic que criden molt l’atenció–, com a les persones a qui no els agradi l’esport.

El ganxo sempre és una història humana, però.

Sí. A mi m’interessa la gent, i en aquest cas el punt de partida del llibre són els esportistes que van guanyar l’or a Barcelona 92. Es van trobar que a finals del 1991, quan ja quedaven pocs mesos perquè se celebressin els JJOO, el seu país va desaparèixer. L’URSS es desintegra, i els xandalls que tenien amb les lletres, la bandera, l’himne... res ja no serveix. Tot i així, van ser els millors de llarg. I aquest va ser el plantejament: anar a buscar aquestes persones 30 anys després, i veure què recordaven d’aquells temps, i com estan ara. Les seves històries humanes serveixen per explicar tota la resta.

Una de les coses que expliques al llibre és com els agents del KGB acompanyaven a tot arreu els esportistes. I en el teu celebrat ‘30 minuts’ que TV3 va emetre la setmana passada, ‘Entre la terra i el cel: guerra’, ens hi ensenyes que Moscou és plena de càmeres de reconeixement facial. Tu creus que arribarem a veure democràcia a Rússia?

Jo crec que tard o d’hora n’hi haurà d’haver, perquè al final l’evolució s’imposa. La pregunta és quan. Rússia, en els últims anys de Putin, ha anat enrere en aquest sentit. Hi ha menys llibertat i més dictadura que fa deu anys, però això no pot durar eternament. No serà fàcil, però acabarà passant.

Confies que a la primavera es pugui albirar el principi del fi de la guerra a Ucraïna?

Crec que la primavera serà clau en el devenir de la guerra. Veurem més clarament qui s’acabarà imposant, perquè ara a l’hivern serà difícil que canviïn gaire les línies del front. En canvi, a la primavera segurament veurem canvis. Cap a on seran, és més difícil de dir.

Veus possible que la guerra s’estengui a altres països?

És possible, sí. No sé si és una tàctica deliberada de Putin o no. Estem en una situació molt perillosa.

Hi ha nazis a Ucraïna?

Segur. El que passa és que l’argument de Vladímir Putin que s’ha de desnazificar Ucraïna no té cap sentit, encara que hi hagi nazis o elements d’extrema dreta. Ha estat un pretext de Putin per tirar endavant els seus plans, i res més.

Per què creus que aquest argument de la desnazificació ha calat fins i tot entre persones o sectors occidentals?

Perquè és veritat que a Ucraïna hi ha elements com els del batalló Azov, que són d’extrema dreta. Això ho ha aprofitat la propaganda russa per generalitzar. A Ucraïna –i ho he comprovat– hi ha eleccions molt més democràtiques que no pas a Rússia. Hi ha molta gent al poder rus, i moviments tolerats i fins i tot impulsats pel Kremlin, com l’organització militar Wagner, que són d’extremíssima dreta. Si Putin tingués tant d’interès a acabar amb això, podria començar primer per Rússia.

Qui coneix realment a Putin?

Molt poca gent. Ell mateix juga a crear el misteri. Que tots estiguem pensant quin serà el proper pas de Putin, ja li va bé. Com que no mostra mai les cartes, sempre pot dir després que tot va com estava previst. Per exemple, ell en cap moment ha dit que volgués fer una guerra molt ràpida, de tres dies, tot i que segurament és el que volia fer.

La por és la seva principal arma. Creus que ell també en té ara, de por?

No sé si ell té por o no, el que sí que et puc dir és que s’ha debilitat amb aquesta guerra. Putin era més poderós abans de començar-la, i si pogués tornar enrere no sé si la tornaria a fer, perquè no li està sortint com ell voldria, això segur.

Hi pot haver cap fissura en l’entorn de Putin que en precipiti la caiguda?

No hi confiaria gaire, perquè formen part del joc. Han arribat on són gràcies a Putin. Una altra cosa seria si aquest entorn veu que Putin ja s’està enfonsant. Llavors sí que la lluita pel poder acceleraria les coses i el podrien tombar.

És veritat que Putin era un gamberret que es va mig encarrilar gràcies al judo?

Sí, això ho diu ell mateix. Diu que de nen estava molt de temps al carrer, amb males companyies, i que en el moment que comença a fer sambo i judo, que són dues arts marcials similars, i gràcies a un entrenador que va ser per a ell molt important, es va començar a encaminar. Diu que, si no hagués estat així, ves a saber quin Vladimir Putin hagués hagut...

La tragèdia a l’escola de Beslan el 2004 ja ens va ensenyar que era una persona com a mínim insensible, un llop amb pell de llop. Occident ha estat, si no còmplice, almenys sí corresponsable de la situació actual?

Jo crec que Occident ha calculat malament amb Vladímir Putin. La guerra ens pot haver sorprès, perquè ningú se l’esperava d’aquesta manera, però el personatge no ha canviat, ja sabíem com era. I si vols fer tractes amb una persona així, has d’estar preparat per a molts escenaris. I no pot ser que primer comenci la guerra i llavors et plantegis «i ara com em desconnecto del gas rus?». Les alternatives les hauries d’haver tingut, tenint en compte com saps que és Putin. En això sí que crec que s’ha pecat una mica d’ingenuïtat. També és veritat que a partir dels 90, quan cau l’URSS, Occident hagués hagut de fer més esforços per tenir millors relacions amb Rússia. Hi ha hagut una mica de tot, de pecar al principi de ser massa hostils, i d’haver deixat créixer tant un president com Putin.

De l’annexió de Crimea la comunitat internacional no en va fer massa cas, i del Donbass al principi tampoc. Ho veiem ara, oi?

És que teníem un conflicte, ja, a Europa. No ha començat el 24 de febrer del 2022. Hi hauria hagut d’haver més esforços per segellar bé la pau. Es van firmar els acords de Minsk, que cap de les dues bandes va respectar. Potser en aquell moment s’hauria d’haver insistit més. Tot i que és veritat que és molt difícil tractar amb Putin. És un personatge molt complicat. El millor seria no haver-hi de tractar, però al final no queda més remei. D’esforços se’n podien haver fet més.

De la situació sembla que en surten beneficiats els EUA, ni que només sigui per haver revifat l’OTAN. Ho veus així?

Sí. La guerra és relativament còmoda per als EUA, perquè és lluny. I en tot cas, si es debilita Rússia, ja els hi va bé. I si de retruc es deixa de comprar gas rus, sempre es podrà vendre una mica més de gas dels EUA. Tanmateix, si això és així, aleshores hem de tornar de nou a Vladímir Putin: si per al Kremlin els EUA són l’enemic número u, com pot ser que facis una guerra que saps que acabarà beneficiant els EUA? Aquí hi ha un error de càlcul de Putin segur.

A banda del que quedi encara de guerra, creus que es podran guarir les ferides d’aquest conflicte entre germans?

Trigarà molt. És una de les coses que em preocupa especialment. Hauran de passar molts anys perquè les relacions de veïnatge tornin a ser normals, i això és molt perillós, perquè tampoc estaria bé ara que Ucraïna volgués passar comptes de manera fosca. Són la part agredida i on més víctimes hi ha, però la presumpta execució de soldats russos –segons les imatges que han circulat i que s’hauran d’investigar– és intolerable. Imaginem-nos això a nivell de veïns, i que al recuperar ciutats es busqui qui va col·laborar amb qui. Si Ucraïna cada vegada ha d’estar més lligada a la UE –i és possible que sigui així–, això s’ha de vigilar molt. Les ferides obertes ara no es tancaran ni amb un acord de pau. Es trigarà molt més.

Què veus més factible: un acord de pau o un tribunal especial internacional?

Hi haurà d’haver les dues coses. El que passa és que Putin no tolerarà ni reconeixerà mai un tribunal internacional sobre Rússia. Ja no respectaven el Tribunal de Drets Humans quan n’eren membres...

Hauria de ser en un escenari post Putin?

Putin no hi acudirà, ni respectarà les decisions que es prenguin en un tribunal, ni es lliurarà mai a la justícia, és impossible.

El punt i a banda que a nivell personal pretenies que fos el teu documental ‘Entre la terra i el cel: guerra’, en el sentit que tanca la teva etapa d’enviat especial al conflicte, serà fàcil de portar a la pràctica?

Serà molt complicat, això segur, però ho tinc bastant decidit, o sigui que espero que sigui així. Però ara no hi ha cap decisió fàcil per a mi, en el sentit que si segueixo treballant allà no és el que m’havia plantejat, ni el que vull. Ni vull que la meva família pateixi més per mi. Però quan tornes, saps que la guerra allà continua; per tant, ets sents també malament. És de mal resoldre.

I ara què faràs?

Ara descanso uns dies. Després m’incorporaré a la secció d’Internacional de TV3, i després ja veurem.

Dius sempre que estàs enamorat de Rússia. Per què creus que tenim el clixé que els russos són freds?

Perquè de Rússia només reforcem els estereotips que ja tenim, i ens costa molt trencar-los i voler veure l’altra part. És veritat que Rússia és un lloc complicat i ple de contrastos, i potser en algunes coses són freds, però a la vegada també són més apassionats que nosaltres. Si volem la veritat, hem de saber veure les dues coses alhora. Una imatge només amb una part de les dues, no és veritat; amb les dues parts alhora, sí.

Algun cop has explicat que la teva tria de professió no va ser vocacional. Com va anar? Va ser per casualitat que ets periodista?

Sí. Jo de petit era un nen molt normal i no tenia gaire curiositat per les coses, que és el que se li pressuposa a un periodista, oi?, que sigui molt curiós pel que passa al món... i jo no era així. No m’interessava especialment ni l’escola, ni l’institut, ni res. Sí que tenia algunes aficions: feia molt d’esport, i m’agradava molt el cinema i escoltar música. Hi ha un parell de moments a la meva vida que diria que, per atzar, és quan em començo a encaminar cap a aquest món del periodisme.

Quins?

El primer, i amb això desmitifico totalment la meva persona, és d’un dia anant a Barcelona a fer unes gestions amb la meva germana, que és dos anys més gran que jo. Jo tenia 15 anys i vam passar pel carrer Casp. Allà hi havia la vitrina de Los 40 Principales, i hi havia un locutor presentant música, i hi havia molts joves mirant-ho. I jo també m’ho vaig quedar mirant, i ho vaig trobar la millor feina del món. Vaig pensar «a mi m’agradaria fer això».

I l’altre?

Això que et deia es va combinar amb el fet que, poc després a l’institut, quan jo feia tercer de BUP, ens van explicar les opcions de carreres. Una de les noves que hi havia era Comunicació Audiovisual. Ens van dir que entre les sortides professionals hi havia la ràdio, la tele, i el cine. I el cine ja m’agradava molt, perquè ja mirava pel·lícules bones i disfrutava molt. Vaig pensar «ostres, ràdio i cine, doncs cap allà». M’imaginava fent ràdio musical. Després em va interessar la ràdio nocturna, i el cine com a guionista o director, o fent programes més que no pas informació. El que passa és que, quan vaig acabar la carrera, per qüestions de la vida, les feines que vaig anar trobant van ser periodístiques, i per això he acabat on he acabat.

I el rus?

Jo simplement tenia ganes de viure en algun altre país. Quan Televisió de Catalunya va obrir la corresponsalia de Moscou, em vaig animar i vaig pensar «prova-ho». I de nou, torno a desmitificar la meva persona, perquè se suposa que, per arribar a un lloc de corresponsal, t’ha d’haver interessat abans molt el país. I a mi, no. Em vaig moure per altres paràmetres. «Ara em ve de gust això, un canvi fort», pensava, i així va ser. Em moc molt per aquest tipus de coses, per sensacions.

A la teva parella també la vas conèixer una mica per casualitat?

Sí. Jo sabia que la meva experiència a Rússia seria professionalment molt intensa i interessant. D’això n’estava convençut, tot i que no sabia si m’agradaria més o menys. El resultat és que ha estat fins i tot encara més interessant a nivell personal, perquè vaig marxar sol i n’he tornat amb família. Ara tinc una família aquí que l’he format allà a Moscou, i tinc a Rússia també família, la de la meva dona. Tot això sí que no havia entrat en els meus plans al marxar cap allà. Tot això va ser un regal extra.