Francesc Serés: «És molt sa que la política posi distància en les amistats»

La Marina i en Carles, tots dos professors de secundària, celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre els successos dels últims deu anys, es pregunten pel seu compromís polític i s’encaren al desengany que viuen. És la trama de La mentida més bonica, l’última novel·la de Francesc Serés (Proa), que recull el batec humà de l’independentisme. L’autor va presentar-la recentment a la Llibreria Adserà de Tarragona.

M’ha sobtat aquest llibre...

Per què?

Perquè l’he trobat molt polític.

Estem acostumats a una narrativa molt asèptica amb la política. Però si ets un narrador català, tard o d’hora t’hauràs d’enfrontar al que ha passat aquests anys.

Ha passat el temps suficient per entomar-lo amb fredor?

Sí perquè no és una novel·la global sobre tot el Procés, sinó sobre un aspecte molt concret que ja s’ha solidificat. Quant de temps és necessari? Cinquanta anys? Hi ha coses per a les quals no hi haurà mai prou temps, sobretot en aquest país, Catalunya i també Espanya. Hi ha molts tabús, forats negres, pous foscos, en els quals no ens atrevim a mirar i penso que aquest n’és un. La novel·la em permetia arriscar-me i mirar.

Que els protagonistes siguin professors de secundària no és fútil.

No. El professor d’institut és gairebé un substitut del pare o de la mare durant l’adolescència, un temps molt complex. Té una visió panoràmica de tota la societat perquè per allà hi passa tothom. I no en va, la novel·la transcorre el dia que es jubilen. La seva vida laboral acaba al mateix temps que el final del seu Procés i amb una pandèmia que ja s’ha esvaït. Per això és un dia ple de coses, congrega professors, pares, avis, amics, coneguts, saludats... Aquesta és la història.

Pel que fa als amics, hi ha hagut un abans i un després del Procés?

Hi ha hagut certes distàncies, és clar. Jo tinc amics amb els quals ens vam distanciar i amb alguns vaig tornar a parlar un dia. I penso que és molt sa que la política posi distància en les amistats perquè no tots hem de pensar igual. Hi ha coses que ens afecten molt, que pertanyen a la mateixa identitat i que vols que l’altre respecti. Per tant, la novel·la fa aquesta barreja entre vida i política.

Els sentiments de la Marina i el Carles són els seus?

N’hi ha una part que sí. Cadascú dels personatges té els meus sentiments i les meves idees. De fet, quan fas un relat com aquest intentes que hi hagi una varietat cromàtica suficient. Tenim la idea que una novel·la ho ha d’explicar tot, ha de ser Guerra i Pau. I no cal. Ja vindran altres relats. Jo he triat aquest perquè penso que és el problema més urgent que tenim per narrar. És a dir, la distància entre les manifestacions massives i el que va passar després és enorme i ningú ens ha dit què hi ha en el forat entremig.

Un personatge diu que ‘Mai tanta gent al carrer havia aconseguit tan poca cosa’.

És que hem tirat enrere. El que tenim ara és un país pitjor que el de fa deu anys. Els trens no funcionen enlloc, tenim diverses crisis sobre la taula i el món, mentrestant, també ha empitjorat. Un dels personatges diu que ‘Espanya és l’altre mar’. És a dir, el mar que ens envia onades per l’altre costat i en cada onada se n’emporta un bocí. Sempre és una llei nova, una retallada nova, una invasió de competències nova i si ho explico és perquè les condicions que generen el Procés encara que hi hagi acabat així, continuen sent les mateixes. Manca d’inversions, manca d’infraestructures, atacs permanents a la llengua, a l’escola. A ningú no li agrada que, des de l’Estat li menystinguin la cultura. A mi em fereix profundament i fa que no pugui tenir de referència l’Estat espanyol per a res.

La pèrdua de confiança en els polítics és el pitjor?

La confiança és bàsica en una societat. Jo vull poder fer confiança als polítics, el que passa és que en vam fer massa i també, com a ciutadà, vaig faltar al meu deure de fiscalització.

Quina és la responsabilitat de la societat?

És el que intenta esbrinar la novel·la, on se situa cadascú, quina és la part de què ha de respondre cadascú. La meva és clara. Està a la novel·la. Vaig confiar massa.

I els personatges...

És el que es retreuen, és el salt de fe. De fet, totes les revolucions tenen aquest salt de fe. El que passa és que aquí s’ha descobert que no hi havia res darrere.

Podem parlar de revolució?

Hi havia un moment insurreccional bastant marcat. Jo mateix estava tallant carreteres. Soc jutge i part.

‘Si vam superar el 39, també superarem això’. Trobo que és una frase molt dura.

Són les vegades que ensopeguem. En el fons, és optimista, tot i que la patacada aquí és monumental. La gent està desorientada, no sap ni com fer la pregunta, no sap encara ni quina és la pregunta.

Que es...

Si sabíeu que no hi havia res entre una cosa i una altra, per què vau tirar endavant? El que no entenc és com no hi ha més relats.

Perquè fa vergonya?

Perquè és un tabú, perquè no és políticament correcte parlar-ne.

Catalunya és un poble perdedor?

Aquesta pregunta em fa mal i tot. Penso que és sensacionalista.

I no la respondrà?

Crec que no l’hauries d’haver fet. Però la respondré: no, perquè la mateixa definició de perdedor vol dir que algú et fa perdre amb un abús de força. I és injust. Espanya té molta més força que Catalunya i pot obligar a fer el que vulgui. Per tant, si l’altre t’ennuega, t’ho pensaràs tres vegades.

No s’ho van pensar...

Aquí està la disjuntiva, la gosadia, l’atreviment i el resultat.