Vàdim Barànov és el mag del Kremlin, un home que era productor de reality shows abans de convertir-se en assessor de Putin, dit el Tsar. Barànov, el poder i el líder rus són els protagonistes d’El mag del Kremlin, una novel·la de l’escriptor i polític d’origen italià i suís, Giuliano da Empoli, publicada en català per Edicions 62 i traduïda per Josep M. Pinto. En castellà, per Seix Barral amb traducció d’Adolfo Garcia. Tot i que és una obra de ficció, Barànov està inspirat en un personatge real, Vladislav Surkov, mà dreta de Putin durant un temps i que Giuliano da Empoli emmascara. Home versàtil, Da Empoli és assagista, columnista en diversos mitjans italians i ha treballat en el sector editorial. Va ser conseller del primer ministre italià, Matteo Renzi. És també autor de Los ingenieros del caos (Oberon). Aquesta conversa va comptar amb la traducció simultània d’Emma Soler.
L’obsessió de Putin pel poder és comparable a la que tenia Stalin?
Hi ha algun ressò de Stalin en el poder de Putin, fins i tot des del punt de vista de l’organització de la seva soledat. Stalin passava la nit prenent les seves decisions i Putin fa el mateix. Crec que a partir d’aquest element, que pot semblar anecdòtic i que descric en el meu llibre, hi ha una concepció del poder que és, alhora, molt solitària, molt vertical i que té un vessant paranoic molt potent. Putin s’ha alimentat de molts líders antics, dels tsars i d’altres europeus i també ha agafat elements de Stalin.
A la novel·la parla dels atemptats de Moscou. A partir d’aquí Putin es va reforçar molt i hi ha politòlegs que defensen que la mà executora podria ser el mateix Kremlin i no els txetxens.
Efectivament, hi ha indicis que apunten que potser la versió oficial dels atemptats txetxens no és ben bé el que va passar. Això no obstant, no puc donar una versió al respecte. Però Dostoievski deia que per tal de fundar el poder a Rússia hi ha tres bases: l’autoritat, que Putin té des del 1999, quan és nomenat primer ministre; el misteri, que Putin té perquè és un antic membre del KGB i no un polític; i el miracle. En aquest cas, és un miracle sagnant que es produeix, justament, amb aquests atemptats. La violenta reacció de Putin és allò que fonamenta el seu poder des de l’inici.
A parer meu, el partit comunista xinès i Silicon Valley tenen la mateixa concepció de la humanitat, una cosa que es pot reduir a una xifra
No deixa de ser paradoxal que Surkov vingui del món del teatre i Zelenski, també.
El vincle entre teatre i política és molt fort i no només en el món rus. Quan se li preguntava a Ronald Reagan com un actor havia pogut convertir-se en president dels EUA sempre responia que el que ell no entenia era com una persona que no fos actor podia esdevenir president. I aquesta connexió està present a la novel·la. Barànov és dramaturg i interpreta el seu paper al costat de Putin amb una barreja de ficció i realitat.
En aquesta interpretació, el capitalisme rus és gran la mentida?
El capitalisme rus és un capitalisme salvatge que ha provocat una gran concentració de milionaris i riquesa. Aleshores, Putin vol tornar a situar això sota el control de l’Estat i, per tant, sota el seu control. I això és quelcom que veiem a nivell mundial. La globalització no s’ha acabat, però es polititza. L’acumulació de riquesa i els intercanvis comercials estan cada cop més sotmesos a imperatius polítics. Això ho veiem a la Xina, als EUA i, evidentment, a Rússia.
Diria que Putin vol tornar a l’antiga Unió Soviètica?
No ho crec, tot i que juga amb la nostàlgia i, probablement, en part, ell mateix sent aquesta nostàlgia.
Per què compara Silicon Valley amb la dictadura xinesa?
Se’ns diu que avancem cap a una nova Guerra Freda entre els EUA i la Xina, però a parer meu, el partit comunista xinès i Silicon Valley tenen la mateixa concepció de la humanitat, una cosa que es pot reduir a una xifra. És a dir, una massa de persones que són imprevisibles a nivell individual i que, per tant, no poden ser controlades, però, tanmateix, sí que se les pot controlar com a col·lectiu mitjançant les dades, cada vegada més precises sobre el comportament de cadascú de nosaltres. Sobre aquesta base, els nostres comportaments poden ser estandaritzats, poden ser previstos i es poden guiar en un sentit o en un altre.
En el cas de Silicon Valley parlaríem del món feliç del Huxley.
Abans de Huxley, i això és un personatge de la meva novel·la, Ievgueni Zamiatin va escriure la primera distopia tecnològica del segle XX, l’any 1921. A Rússia la van catalogar com una crítica al sistema comunista, aleshores incipient, però en realitat era una crítica del nostre món actual, governat per algoritmes, en el que fins i tot les relacions entre les parelles venen determinades per càlculs. És a dir, ja havia previst Tinder fa cent anys. En aquest sentit, El mag del Kremlin no és una novel·la que reflexiona únicament sobre el poder a Rússia, sinó sobre l’evolució del poder en general.
En aquest món meravellós, on queda la vella política i les bombes?
Un personatge del meu llibre diu que l’ull humà està fet per veure moviment perquè estem fets per sobreviure a la Sabana i, per tant, si alguna cosa es mou al marge del nostre camp de visió, ho veiem. Ara bé, això és una deformació. Vull dir, veiem el que és nou mentre ens oblidem del que roman igual. Per això ens vam sentir tan absolutament xocats per Putin, perquè nosaltres pensàvem que els exèrcits, la conquesta d’un territori era una cosa del passat, ja superada. Era la idea que teníem com a europeus. I de sobte, veure com reapareix un cap de guerra brutal com Putin en el nostre món tan sofisticat i postmodern, és una cosa molt frapant.
I pel que fa a Europa, amb l’ampliació de l’OTAN?
S’han comès molts errors per part d’Occident pel que fa a la seva relació amb Rússia. Carl Schmitt deia que el defecte del vencedor és el fet de no tenir cap mena de curiositat pel perdedor. I nosaltres no hem tingut cap mena de curiositat per la manera com tot un seguit de coses, com l’ampliació de l’OTAN, podien ser percebudes pel costat rus, hem fet veure que no ho volíem veure. Ara bé, també cal dir que aquesta ampliació naixia del desig mateix de les poblacions dels països que s’han sumat a l’OTAN. És a dir, que era una aspiració que Putin no pot percebre, no es pot plantejar perquè ell, en l’evolució d’Ucraïna, només veu la part de manipulació americana i la part de manipulació occidental que, tanmateix existeix, però, en canvi, no veu l’aspiració legítima i democràtica d’un poble perquè està dintre d’una visió paranoica, per tant, només veu el vessant paranoic de la realitat on tot està manipulat i on res no succeeix d’una manera espontània.
Com creu que acabarà Putin?
A la novel·la, el conseller Barànov reflexiona que l’únic tron que donarà la pau a Putin és la mort. Personalment, crec que en Putin és un home de poder en el sentit com el veia Elias Canetti, és a dir, l’home que vol sobreviure a tot i a tothom i que per això està disposat a matar tothom, per quedar-se sol en un cementiri. Però evidentment, això no és possible perquè ell també acabarà algun dia. El que no sabem, però, és què passarà a la Rússia postPutin.
Com a assessor de Renzi, com va viure la política italiana?
És una comedia dell’arte, especialment acolorida, especialment animada. Els periodistes estrangers que arriben a Roma com a corresponsals, la primera vegada que escriuen articles per als seus diaris, escriuen cròniques al·lucinants dient que passen coses increïbles cada dia. Això no obstant, la realitat italiana no canvia gaire. I la relació entre el teatre polític i la societat italiana està força desvinculada, és a dir, són dues forces paral·leles. Pel que fa a mi, és cert que la meva experiència com a assessor polític, l’he traslladada a l’escriptura d’aquest llibre. Penso que hi ha certs elements de la comèdia del poder, si volem anomenar-ho així, que s’assemblen, tot i que siguin contextos diferents. Lincoln deia que gairebé tothom pot suportar l’adversitat, però si vols conèixer algú, dona-li poder.
