Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Lluís Duran: «Carrasco i Formiguera va ser un polític singular que trencà motlles»

    ENTREVISTA. L’historiador publica un llibre oceànic sobre l’ideari i obra d’un dels polítics més originals –cristià, catalanista, antimonàrquic– de la Catalunya del segle XX

    25 febrero 2023 18:51 | Actualizado a 26 febrero 2023 07:00
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Especialista en la història del catalanisme social i polític, Lluís Duran (Barcelona, 1960) ha publicat, entre altres, Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1997), Flos i Calcat, catalanisme i escola (2001), El Congrés de Cultura Catalana i la Transició (2016) i Història del catalanisme (2017). Ara ha tret a la llum, fruit de deu anys de recerca, Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena, 2022), amb pròleg de l’expresident Quim Torra. Tots dos van venir a Tarragona per presentar-lo.

    De Manuel Carrasco i Formiguera ja teníem estudis biogràfics i treballs sobre el seu afusellament a mans del franquisme el 1938. Faltava analitzar a fons el seu ideari i acció política. Per què ens resulta interessant avui el pensament de Carrasco i Formiguera?

    Perquè és un pensament inaudit, que trenca motlles, perquè pocs catòlics van abraçar amb tanta fermesa i radicalitat la causa de la República. I menys catòlics encara van fer una aposta per un programa democràtic profund i per la justícia social no subsidiària dels interessos de la patronal, sinó mirant els interessos de la societat i especialment dels més desvalguts.

    Per això Carrasco i Formiguera és un polític diferent?

    Té una altra originalitat sobrevinguda, perquè, sortit de l’escola de la Lliga –un partit conservador, amb quadres molt ben formats, que col·locava la seva gent en els llocs clau per dominar la cultura, l’economia i la política de Catalunya dels anys 10, 20 i 30–, va trencar amb un futur assegurat, per crear un programa gairebé a la seva mida. Això el fa un personatge molt diferent de la resta, singular.

    I per alguna cosa més?

    També és molt diferent de la resta de polítics perquè la proposta que fa trenca els esquemes del temps de la República: dretes-esquerres, catòlics-anticlericals, monàrquics-republicans. Ell vol fer una amalgama de tots aquests components. Amalgama que, en molts aspectes, al cap de 40-50 anys, veiem realitzats.

    Per això el trobem tan modern?

    La seva modernitat el fa preveure que Barcelona ha de tenir un aeroport internacional on ara hi ha el Prat. L’aviació comercial encara no existeix en aquell moment, però ell veu que una ciutat europea ben comunicada, amb una activitat econòmica i cultural important, ha de tenir un aeroport internacional. I també preveu altres coses.

    Quines?

    Sense donar-li nom encara, preveu que la solució dels grans reptes d’una societat convulsa, industrial i agrària com és la Catalunya dels anys 20 i 30, passa per garantir el benestar de les persones que més ho necessiten. No fent la revolució, sinó garantint una seguretat social, participació en els beneficis de les empreses, cooperativisme... tot això és el que els socialdemòcrates, democratacristians i laboristes faran a partir del 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, per refer Europa. I és el que estem vivint ara nosaltres amb l’Estat del benestar. Aquesta capacitat de preveure, d’avançar-se als temps i marcar una fita que s’aconseguirà molts anys després, és molt anòmala en la política catalana i en els polítics de l’època, que estan majoritàriament només en el combat immediat.

    Això també es fa palès en el seu europeisme, oi?

    Ell connecta amb el que després serà la democràcia cristiana, però abans que Unió Democràtica aculli aquesta denominació, ell se’n va a Euskadi. Allà es fan, a l’empara del PNB, les Jornades Euskadi-Europa. És el primer cop que Carrasco se situa en aquest marc d’una reivindicació europeista. Ell és un independentista que no pot trobar, en un termini raonable de temps, un viarany plausible per a la independència, però sí que té un horitzó, una utopia.

    Quina és aquesta utopia?

    La utopia d’un món en el qual les nacionalitats puguin viure lliures i fraternalment reunides en les formes que elles vulguin lliurement. Estem en una època en què molts moviments nacionalistes s’expressen de manera imperialista, totalitària i agressiva, i el seu nacionalisme és un nacionalisme del reconeixement de les personalitats nacionals, de les llibertats dels pobles, de la fraternitat entre els pobles. Ell això ho pensa primer en clau ibèrica, però cap al final aquesta clau ibèrica la planteja ja com una clau universal: tots els pobles han de ser lliures i han de viure fraternalment sense violència, amb les relacions que decideixin establir. Aquest plantejament serà la base, a posteriori, de l’europeisme i de les Nacions Unides.

    Quines eren les que avui en diríem ‘idees força’ de Carrasco?

    Hi ha una sèrie d’idees que reitera: el primer vers de La Santa Espina, «Som i serem gent catalana»; una frase de Prat de la Riba, «Petita o gran, Catalunya és l’única pàtria dels catalans»; i «Volem ser lliures en el món per viure fraternalment amb tots els pobles».

    Mirat amb ulls d’avui, pot grinyolar una mica aquest plantejament que diu que els catalans només tenim una pàtria, que és Catalunya. Aquestes afirmacions de Carrasco i Formiguera cal saber-les posar en context, oi?

    És important pensar que això ho diu un senyor que es diu Carrasco i que el seu pare ha nascut a la part castellanoparlant del País Valencià. Té sang murciana i castellana. Ell és un pratià convicte i confès que ha patit la persecució constant de la catalanitat. Pensem que en aquell moment, el 75% de la població catalana havia nascut a Catalunya. Ja des de l’any 1905, i del 1923 i del 1930, hi ha decrets i lleis dedicades específicament a perseguir l’activitat catalanista. Carrasco fa un plantejament en clau nacional que és molt interessant.

    Quin és el seu plantejament en clau nacional?

    Ell diu que la consciència nacional va vinculada indefectiblement a la voluntat col·lectiva. Una consciència nacional sense vocació d’aconseguir una realitat política es pot convertir en uns jocs florals eterns. Una voluntat col·lectiva sense consciència nacional es pot convertir en un moviment polític que en un moment donat ningú no sap on va a parar. Això també és un aprenentatge per a l’independentisme d’avui.

    Hi ha molts aspectes del pensament de Carrasco i Formiguera en el seu llibre que ens recorden capítols recents de la política catalana. Ell retreia a la Lliga que tingués un doble discurs, que digués una cosa a Madrid i una altra a Barcelona.

    Ell se sent deixeble fervorós de Prat de la Riba, i no perdona veure com el seu llegat hi ha uns altres que el prostitueixen perquè el fan servir per al que no havia estat pensat. La Lliga de Prat és la seva; la Lliga de Cambó, no, perquè considera que ha falsejat i utilitzat per als seus interessos el programa nacionalista de Prat, basat en l’amor a la pàtria. Amb la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) li passa el mateix, perquè considera que ha utilitzat la fe cristiana amb finalitat política. Carrasco veu prostituïts dos conceptes per a ell sagrats, Déu i la pàtria.

    El creu en la República.

    Carrasco col·laborà activament amb els republicans espanyols per enderrocar la monarquia. Creu que, liquidada la monarquia que ha fet l’Espanya centralitzada, els pobles ja seran lliures. L’any 1930, sota la dictadura de Primo de Rivera, participa en el Pacte de Sant Sebastià, el moviment de base cívica però amb suport militar per enderrocar l’Estat vigent, és a dir, una rebel·lió. Ell confia en això. Trobant-se amb tots els republicans espanyols, els hi dirà: «Mireu, nosaltres cedim una part de la sobirania perquè en la futura República tinguem un marc de relacions que nosaltres mateixos decidirem, i nosaltres pactarem amb vosaltres la relació que volem tenir». Si tots som demòcrates i som republicans, això serà possible, creia ell.

    Fins que va veure que no...

    El que no pensava era que, a més de republicans i demòcrates, també eren nacionalistes espanyols. Molts d’ells s’havien criat amb el trauma de Cuba del 1898. L’Espanya que volien refer, i per tant la República que volien, també era la renaixença d’aquella Espanya. Al recuperar la sobirania, és la sobirania nacional que s’imposa. A la Constitució de la República, la del 1931, la federació d’autonomies ja queda prohibida. També recollirà la superioritat de drets lingüístics de la llengua oficial castellana sobre la resta de llengües. No és una herència franquista, això, sinó que és una herència de la Constitució republicana.

    Al Pacte de Sant Sebastià hi van tenir relleu uns quants polítics de Tarragona i Reus, oi?

    El tarragoní Macià Mallol, en representació del partit que dirigia un altre tarragoní il·lustre, Antoni Rovira i Virgili, Acció Republicana; el reusenc Jaume Aiguader, en representació d’Estat Català; i el tarragoní Marcel·lí Domingo, que representava el Partit Radical Socialista. El paper de Jaume Aiguader va ser en connivència amb Carrasco. Aiguader va exposar: «Nosaltres ajudarem a fer caure el règim monàrquic i ajudarem a fer la República sempre que la República reconegui el fet de Catalunya»; i Carrasco remata dient que aquest reconeixement del fet de Catalunya ha de ser a partir d’un pacte entre Catalunya i Espanya amb un Estatut d’Autonomia que elabori Catalunya sota el principi del dret a l’autodeterminació dels pobles. Catalunya elabora el seu projecte d’Estatut d’Autonomia a Núria abans que estigui aprovada la Constitució de la República. Quan després s’aprova la Constitució de la República, cal adequar una cosa a l’altra, i d’aquí ve la retallada severíssima... que no es pot dir ni retallada, perquè el que en surt és tot un altre Estatut.

    Amb quins arguments va defensar Carrasco l’Estatut original, i com és que es va quedar tot sol defensant-lo?

    Per principis. Ell, com a home de dret, creia que si la ciutadania de Catalunya havia votat l’Estatut, els dipositaris de la voluntat de la ciutadania, és a dir, els diputats, no podien modificar-la, tenien un mandat. Per tant, havien d’anar a les Corts a ser mandataris, no a ser opinadors de la voluntat del poble. Aquest procés de l’Estatut, com dèiem, havia estat pactat per la Generalitat amb el Govern de la República. Ell es pensava que el seu plantejament era compartit pels diputats de les forces polítiques catalanistes, de la Lliga, d’Acció Catalana, d’ERC, d’Unió Socialista i dels Radicals. La sorpresa va ser que, de bon començament, ja hi havia unes quantes opinions diferents de la seva, que venia influïda pel Pacte de Sant Sebastià. Hi havia els que deien: «Home, l’Estatut s’ha d’adequar als temps de la Constitució... no ens hi podem encaparrar, per no fer descarrilar la República...». Després, a Carrasco li van fer el llit. Es va trobar amb una reunió del grup parlamentari al Congrés, amb una decisió ja presa, que ell no accepta, i per això Lluís Companys, que encara no era president, l’expulsarà de la minoria catalana.

    Presumia de parlar clar, i en va pagar les conseqüències.

    El fet de, en certa manera, no tenir filtres, li va costar molt car. A les Corts Constituents de la República va dir, per exemple: «Yo, todo lo que soy se lo debo a la Compañía de Jesús». Esclar, a la Compañía de Jesús van trobar un noi que no tenia recursos per estudiar però que era eixerit i amb ganes de treballar, i li van pagar els estudis. Va ser així. Això les esquerres anticlericals ho van fer servir per desacreditar-lo, per presentar-lo com un instrument dels jesuïtes: «No us en podeu refiar, no és un instrument del vostre electorat, està al servei d’uns altres», deien. Especialment el va desacreditar a Catalunya el republicanisme més de base, no tant els dirigents republicans.

    Eren temps massa accelerats i molt complicats com per saber entrar en matisos?

    Sí. El missatge d’Unió Democràtica d’aquella època combina tants aspectes diversos! A mi m’agrada dir que el missatge de Carrasco i de la UDC del seu temps és de molta diversitat cromàtica, una diversitat cromàtica per a la qual no està preparada la Catalunya del moment.

    Per què li va demanar vostè a l’expresident Quim Torra que fes el pròleg?

    El president Quim Torra té molta facilitat per copsar les interioritats de l’ànima dels dirigents catalanistes. Ell va fer aquell llibre, Honorables. Cartes a la pàtria perduda (A Contra Vent, 2011), on fa un retrat de Manuel Carrasco i Formiguera. La tria no és tant com a president de la Generalitat, sinó com a estimador, devot, de Carrasco. Havia de ser ell.

    Durant una època, dels catalans es deia que teníem basquitis. Va ser un precursor en aquest sentit també Carrasco i Formiguera?

    Em penso que a l’època de Carrasco, eren els bascos que tenien catalanitis. Veien que Catalunya havia aconseguit l’autonomia a dins de la República, i en aquell moment el PNB maldava per introduir-se en el joc republicà com una força política de govern i influent, mentre els socialistes bascos deien que no volien convertir el País Basc en «un Gibraltar vaticanista». Carrasco col·labora a normalitzar el republicanisme del PNB i a incorporar-lo a vida de la República. Els bascos veuen que els catalans, malgrat tot, han aconseguit un Estatut. Del 1931 al 1936, estem en plena campanya autonomista a Euskadi.

    Els bascos tenien catalanitis. En quin sentit Carrasco té basquitis?

    Carrasco té basquitis perquè veu en el PNB l’exemple que ell vol transportar a Catalunya amb Unió Democràtica. Pensa en un partit de masses, republicà, nacionalista, d’inspiració cristiana. En aquell moment el PNB és més un moviment que un partit, perquè a dins del PNB s’hi desenvolupa l’excursionisme, les ikastolas, el grup de dones Emakume Abertzale Batza, i especialment ELA, una força sindical que no és groga, sinó un sindicat reivindicatiu industrial. El PNB en aquell moment és tot això. Carrasco vol portar aquest model cap a Catalunya.

    Així el PNB és un referent.

    I després hi ha el fet que Carrasco a Catalunya se sent bescantat a dreta i esquerra, pels catòlics no republicans, per les esquerres anticlericals, i en arribar a Euskadi troba molta gent que l’aplaudeix, que l’anima, que valora el pont Euskadi-Catalunya. A Catalunya no pot fer actes de masses. Com a molt en un teatre pot aplegar 300-400 persones. A Euskadi en un acte omple un camp de futbol.

    Va ser en plena Guerra Civil, quan Companys envia Carrasco a Euskadi com a delegat, que les forces franquistes el fan presoner?

    Ell ja hi era. Em penso que hi arriba el dia de Nadal del 1936, o el dia de Sant Esteve. S’hi està un mes i mig. En un dels viatges, a la tornada, és detingut. En aquell mes i mig són molt freqüents les entrevistes amb el lehendakari Aguirre. Si es llegeix el Butlletí Oficial del Govern d’Euskadi, es veu com gairebé cada setmana despatxa amb Carrasco.

    Processat i sotmès a consell de guerra, va ser condemnat a mort l’agost del 1937. Les pressions del Vaticà van ajornar l’execució uns mesos, però va ser afusellat el 9 d’abril del 1938. Franco no el va matar «malgrat» que era catòlic sinó precisament «perquè» era catòlic?

    Aquesta perspectiva ja la van estudiar magníficament bé Josep Benet i el pare Hilari Raguer. Si mirem quins són els objectius polítics del franquisme i quins són els de Carrasco, veiem que són totalment oposats. Carrasco i Formiguera és un catalanista radical, un demòcrata i un republicà convençut, i un catòlic social. Ni comparteixen el marc nacional, ni la percepció de com ha de ser un cristià.

    Comentarios
    Multimedia Diari