Manuel Valls: «Catalunya no és una nació: som catalans, espanyols i europeus»

Manuel Valls, exprimer ministre de França, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i líder de Barcelona pel Canvi, va visitar el dijous Tarragona per participar en un acte organitzat per la Plataforma Futur amb Seny, en el qual va ser present Centrats pel Canvi, l’entitat nascuda com a contraposició al procés sobiranista i que vol bastir un espai constitucionalista català.

Com definiria la situació política a Catalunya?

Perillosa, caòtica. Com sortim d’aquesta crisi que dura des del 2012? Per què existeix la política sinó per servir a l’interès general, amb alçada de mires i sentit d’Estat? En canvi, els catalans, com la resta dels espanyols, consideren que el segon problema del país són els polítics, per la seva incapacitat de resoldre els problemes. Quan l’Eva Parera i jo vam decidir l’any passat votar Ada Colau perquè consideràvem que Barcelona no podia caure en mans de l’independentisme, i ho fèiem de manera generosa i sense negociar res, va estranyar, perquè estranya a Espanya que els polítics puguin sortir dels seus propis interessos.

Hi ha un excés d’escenificació i bronca, i pocs resultats?

Avui la política es transforma només en insults, i això és molt perillós, perquè quan un polític no respecta el seu adversari, el ciutadà considera també que no l’ha de respectar. Hem de tenir les idees molt clares, els valors, les regles del joc. La Constitució, l’Estatut, els reglaments dels Parlaments... Si no, guanya la polarització. Aquí pugen els nacionalismes i el separatisme, i a la resta d’Espanya, com una reacció, puja Vox i el nacionalpopulisme, i això és perillós.

«Fa falta un relat de Catalunya amb la resta d’Espanya, d’Espanya amb Catalunya; un relat de com volem viure junts»

Primer m’hauria de plantejar ser candidat, i encara no ho he decidit. El debat a Catalunya necessita unes veus clarament catalanes, espanyoles i europees. Jo no vull separar aquests tres valors. Trobo que ser català és una forma molt bonica de ser espanyols i europeus. És molt difícil ser president de la Generalitat avui dia, però contribuir, com vam fer a Barcelona, que la Generalitat torni a funcionar bé per als catalans, sí. No sé si ho faré com a candidat.

Pot concretar més el seu full de ruta, doncs? Formarà un partit? S’aliarà amb algú altre?

El partit l’hem fundat a partir de Barcelona pel Canvi. Eva Parera i Fernando Carrera estan fent un gran treball per les quatre províncies per implantar Centrats pel Canvi, aquesta xarxa d’agrupacions i militants. El que em plantejo és contribuir a la unitat del constitucionalisme, però amb objectius molt clars i sense ambigüitats amb el separatisme.

No creu que falta diàleg?

Això no vol dir que jo no estigui a favor del diàleg, però del diàleg dins de les regles del joc. I aquí denuncio de forma molt clara les ambigüitats del PSC i, d’una forma més general, el full de ruta, poc visible, del Govern espanyol. El que falta és un relat. Un relat de Catalunya amb la resta d’Espanya, d’Espanya amb Catalunya. Un relat de la necessitat que tenim de defensar les dues grans ciutats que són Madrid i Barcelona. Que el futur d’Espanya depengui avui de partits que no seran a l’acte d’obertura de les Corts amb la presència del rei, i que volen la separació dels seus territoris de la resta d’Espanya, em sembla molt perillós. No és frívol. No és només una aliança política. Les conseqüències les podem pagar molt cares.

Bé, no vaig a pescar, de moment... Sé que quan el missatge no és clar, la gent no ho entén. I que quan vivim una crisi política, això pot provocar, com va passar el 10-N, una gran abstenció per exemple en l’electorat de Cs. Jo el que veig és que a Catalunya la gent està molt desorientada, molt cansada. La gent busca esperança, un altre llenguatge, sortir de la confrontació inútil, i també vol que les coses siguin clares i estiguin ben dites. Espero que els partits constitucionalistes siguin conscients del que està passant. Nosaltres, en qüestió de setmanes, decidirem si ens presentem.

L’espectre constitucionalista comprèn des de l’esquerra fins a la dreta. On es col·loca vostè i la seva plataforma?

És veritat que l’oferta política és molt rica. Demencial, per dir-ho amb una altra paraula! Considero que els termes d’esquerra i dreta són una mica cosa del passat. I penso que un partit d’esquerra no pot ser nacionalista independentista. Jo tinc sempre una frase molt present, i és que el patriotisme –un concepte complicat a Espanya, ho sé– és l’amor als teus, i el nacionalisme és l’odi als altres. I una de les crítiques que faig al PSOE i als socialistes en general és l’aliança, per raons d’oportunitat de poder, amb Bildu, amb el PNB i amb ERC.

Tenien gaire més alternatives?

Certament, els partits constitucionalistes no han sabut aprofitar les ocasions. Va haver una possibilitat de formar una majoria àmplia entre PSOE i Cs abans del 10-N. Per tot això jo prefereixo, abans de dir si sóc d’esquerres o de dretes –jo sé el que sóc–, plantejar les coses a partir de valors molt clars: catalans, espanyols i europeus. Jo crec que hi ha prou gent capaç de fer seu aquest discurs.

«La gent busca esperança, un altre llenguatge, sortir de la confrontació inútil, i que les coses siguin clares i estiguin ben dites»

Jo crec que hi ha més gent òrfena del que hauria pogut representar, a les eleccions del 2017, Ciutadans, que havia agrupat gent que venia de molts diferents espais. Però hi ha gent òrfena i perduda a tots els partits. El terratrèmol principal dels últims anys ha estat en què s’ha transformat Convergència. Jo em sento català, la meva família, el meu pare, el meu avi, el meu besavi venien tots del catalanisme polític. Però el catalanisme precisament és una d’aquestes paraules que ha creat també molta ambigüitat. Com a forma de governar Catalunya, es pot entendre, però que obri la porta a l’independentisme...

Vostè diu que dreta i esquerra ja no existeixen, però inevitablement, i depenent de amb qui s’associï, el classificaran. Des del punt de vista econòmic almenys, vostè com es definiria? ‘Business friendly’, a l’estil d’Artur Mas, per exemple?

Jo sempre sóc pro empresa, i necessitem les empreses perquè sense empreses no hi ha llocs de treball i no hi ha creixement. I necessitem moderació fiscal. El procés ha fet molt mal a Catalunya. No només en termes polítics i socials, sinó també econòmics.

Les dades desmenteixen aquest argument, perquè Catalunya creix per damunt de la mitjana espanyola.

Les previsions econòmiques que conformen les previsions pressupostàries em semblen molt optimistes. Ja veurem què passarà. Els grans organismes econòmics fan previsions que, sense ser catastròfiques, perquè seria mentir, són menys optimistes que les que els governs català i espanyol han fet servir per als pressupostos. I la suma d’impostos, a Catalunya, és per a mi un motiu de preocupació, més en un país com Espanya on, a més a més, hi ha molta competència, per no dir dumping fiscal, entre les comunitats.

«El patriotisme –un concepte complicat a Espanya, ho sé– és l’amor als teus, i el nacionalisme és l’odi als altres»

Són aquestes paraules trampa, oi? Jo crec que Catalunya no és una nació. Que hi ha una identitat –en el millor sentit de la paraula– molt forta, ningú no ho pot negar, per la història, per la cultura, per la llengua... Però Catalunya no és una nació, i jo no entro en el debat perquè, al reconèixer la nació, entrem en un procés que ens porta a la reivindicació de l’autodeterminació. Per això jo dic que Catalunya no és una nació.

Espanya no és un Estat plurinacional?

Els que juguen amb aquest concepte de la plurinacionalitat, com el PSC, i els que fan servir aquest llenguatge de «fem país», «som país», «som nació», «som poble», són els que han anat tancant Catalunya, i han provocat que hi hagi dos milions d’independentistes. Si no hi ha una estratègia de recuperació dels sentiments dels catalans com a espanyols, demà seran més, els independentistes. Som catalans, espanyols i europeus, i no hem de sortir d’aquí.

Què proposa fer amb aquests més de dos milions de persones independentistes? Aïllar-los? Creu que en tindran prou amb dir-los que Barcelona ha de ser cocapital d’Espanya?

Suposo que no... Jo crec que se’ls ha de dir la veritat. No se’ls ha de fer pensar que demà, a través d’una taula de diàleg o d’una consulta que no se sap exactament què és, podran votar ‘sí’ o ‘no’ a la independència de Catalunya. Les regles del joc han de ser molt clares. No hi pot haver referèndum d’autodeterminació perquè no està previst a la Constitució.

Quin paper confia que jugui la demarcació de Tarragona en el seu projecte?

Tarragona és cabdal. Sé que els ciutadans de Tarragona se senten a vegades una mica abandonats, amb infraestructures i equipaments que no han avançat perquè fa gairebé cinc anys que la Generalitat no és capaç de votar lleis. Si el Govern ha de servir d’alguna cosa, és per recuperar el temps perdut i que Tarragona, la ciutat i la província, amb els reptes que tenen, tornin a recuperar importància en els projectes de la Generalitat.