«A Corea tenim mascaretes a casa com aquí teniu mocadors de paper»

Nascuda el 1971 a la ciutat sud-coreana de Chungju, la Hye Young fa 21 anys que viu a Catalunya. Va conèixer el seu marit, que és català, a Barcelona, i fa 11 anys que es van afincar a Altafulla. El seu país d’origen és un dels que ha fet una millor gestió sanitària de la pandèmia. A dia d’avui, Corea del Sud, amb més de 51 milions d’habitants, suma 10.156 infectats i 177 defuncions. S’han curat 6.325 persones, més del 62%.

Quan va saber que el coronavirus havia arribat a Corea?

Cap a l’Any Nou xinès, al 25 gener, començava a haver notícies del brot. Com que entre Corea del Sud i la Xina hi ha molta relació i gent que va i ve per feina, les autoritats ja van començar a controlar les persones que provenien de Wuhan, i ja llavors es posava algunes persones en quarantena.

Què recorda d’aquells dies?

El Govern coreà va reaccionar enseguida. Es van començar a sentir veus que calia tancar fronteres, cosa que Corea del Sud no ha fet ni farà, i em sembla molt bé.

Corea no ha tancat fronteres? Però deu haver tancat botigues i confinat la població, oi?

No, tampoc. Sí que vam tancar els col·legis, o més ben dit no els vam obrir, perquè arran de l’Any Nou eren vacances. No s’ha tancat cap botiga ni cap negoci, excepte aquells pels quals havia passat alguna persona infectada durant dues setmanes, però és que el Govern, amb l’ajut de la societat, ho està controlant tot molt bé.

El control que fa el Govern, doncs, com el fa?

Tenim un departament, dins del Ministeri de Salut, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties. Es va crear l’any 2003 arran de la SARS. Corea ja va ser llavors un dels països amb menys afectació, i ja vam ampliar força el nombre d’UCIs. També per això ara tenim menys morts pel coronavirus.

El sistema sanitari coreà s’ha arribat a desbordar?

Al principi, sí. Ara ja no. Els hospitals i centres sanitaris a Corea, públics i privats, estan molt més avançats i són més moderns que aquí. Es la meva opinió.

A banda d’aquest departament específic per a la gestió de les malalties, quina altra diferència veu vostè en relació amb l’abordament de la crisi sanitària aquí a Catalunya i a Espanya?

El comportament de la gent. Per exemple, per a nosaltres els coreans, dur mascareta no és res nou. Al contrari, tothom hi està molt acostumat.

Estaven acostumats a dur mascareta? Per la contaminació?

A totes les cases de Corea hi ha mascaretes. No una ni dues, sinó moltes. És una cosa normal. A les cases tenim mascaretes com aquí teniu mocadors de paper. També la gent per cortesia les fa servir, per no encomanar ningú si tens un refredat. És un filtre important. Jo tinc 49 anys. Quan jo era petita i havia d’anar al col·legi i tenia per exemple una mica de tos, la meva mare em posava la mascareta.

S’han exhaurit les mascaretes?

El Govern coreà també va reaccionar en aquest cas. Va donar llicències de fabricació a algunes indústries perquè en fessin més. També, amb el teu DNI tens dret a anar a comprar un determinat nombre de mascaretes, per evitar que algú n’acapari, i facilitar que tothom en pugui tenir.

I la distància social?

Els coreans també som molt de tocar-nos i estar junts, però quan van començar a sortir casos de contagi, tothom va ser molt conscient de la necessitat de la distància social. Tot això ha frenat l’expansió de la malaltia.

Creu que tot el que estem comentant explica la diferència en les xifres de morts entre Corea i Catalunya i Espanya?

Jo no voldria opinar d’això, però sí que penso que quan va haver aquell boom de casos a Itàlia, aquí s’hauria pogut reaccionar. Potser quinze dies abans ja s’haguessin d’haver pres algunes decisions. Corea també ha fet molts tests. És un dels països que n’ha fet més, a gran escala.

Com funciona l’app del Govern per monitoritzar contagis?

Hi ha moltes apps a Corea relacionades amb el coronavirus. No és que n’hi hagi una que s’apliqui a tot el país, perquè no a tot arreu la incidència és la mateixa. Cada municipi i regió ha creat la seva app. La que s’ha fet més famosa és la del Govern, i també hi ha una web on es poden veure tots els casos del país, però a la gent li interessa la situació d’allà on viu.

No són reticents a aquestes eines de control de l’Estat? No temen perdre privacitat?

Una cosa molt important és la transparència i la confiança. La privacitat es respecta sempre: els infectats consenteixen lliurement a comunicar la seva situació i ubicació, i se’ls assigna un número per no revelar la seva identitat. Amb les apps es pot saber el nombre d’infectats en una zona. Hi ha apps que t’avisen cada cop que alguna persona ha estat infectada i et diu on ha estat i a quina hora, per informar-te i perquè sàpigues si hi has pogut estar en contacte.

El Govern coreà envia missatges al mòbil amb normalitat per informar la població?

Sí, i tant. A banda, hi ha sectors de la població als quals se’ls fa el seguiment per telèfon fix, a través de trucada. Jo rebo, cada dia, com a mínim un missatge del Consulat Coreà de Barcelona que m’informa de les dades del coronavirus, però no de Corea, sinó d’aquí.

A Corea hi ha un sentit més fort de comunitat?

Jo crec que sí, que això ho tenim molt a dins del cap. També, perquè arran de la guerra ens va quedar clar que si no col·laborem, no podem sobreviure. Quan passen coses així, no pensem què faré jo ara, sinó què farem nosaltres. Aquesta concepció està molt present a la nostra educació. La guerra va acabar el 1953. Ho tenim molt recent. Les dues Corees estan encara tècnicament en guerra. Això és en el subconscient, i quan hi ha una alerta la gent fa cas. Això pot semblar una mica fort, però té un avantatge, i és que la gent no entra en pànic. Ni per desabastiment, ni per què farem, ni res. Sabem que el Govern i la gent, amb esforç, farem que les coses funcionin i que tot anirà bé.