Una crua batalla amb un final dramàtic

Torredembarra va viatjar ahir a més de 300 anys enrere. Concretament al 16 de juliol del 1713, el dia que es va produir la Batalla de Torredembarra en el marc de la Guerra d’Ultrança, després del Tractat d’Utrecht, en l’últim any de la Guerra de Successió. 

La plaça del Castell es va convertir en el campament base dels Miquelets de Catalunya, el Regiment d’Hússars Hongaresos i Sanguen Honoris, els diferents grups que van participar en la defensa de Torredembarra. La recreació de la batalla estava a punt de començar. El testimoni de Francesc de Castellví, un militar català que va viure la guerra i el setge de Barcelona va servir per posar en context al públic assistent: «El 16 de juliol de 1713 al matí el general Nebot arriba al Catllar amb tot el pes de les seves forces, poc després, dóna ordres d’avançar sobre Altafulla amb un destacament de 200 homes de peu, seguit de 100 de cavalleria. Un cop ocupada la població del Catllar, el destacament és informat que un contingent de tropes borbòniques format per 700 cavalls i 380 genets han sortit de Tarragona a les ordres de Diego González. Informat de l’avenç de les tropes borbòniques, el general Nebot amb les seves tropes passen a Altafulla. I després, situa favorablement les seves tropes dalt d’un turó», relatava el militar.

Segons Castellví, poc després, el destacament borbònic va ocupar Torredembarra, una posició que els donava avantatge. Per aquest motiu, el general Nebot va decidir no passar a l’acció per no exposar les seves tropes. Els capitans dels voluntaris aragonesos, Nasarre i Espiagua, van anar a parlar amb el general Nebot per dir-li que els seus homes estaven plens de coratge i estaven impacients per enfrontar-se als castellans. A més, consideraven que eren més homes i estaven més ben preparats. Per perdre aquella ocasió «era mejor hacerse fraile», li van replicar. I finalment el general Nebot va decidir passar a l’atac. 

Els militars aragonesos dividits en tres petits batallons ocupaven l’avantguarda. Darrere seu es trobaven els fusellers del coronel Falcó i Ferrer. Tres esquadrons es van posicionar a dalt d’un turó per guardar la carretera a la part de la costa i uns altres dos a la part interior dalt d’un altre turó. Mentre les tropes catalanes s’anaven posicionant en ordre de batalla, els 380 granaders borbònics ocupaven uns horts als afores de Torredembarra.
I ara sí, començava el combat.  Una música d’allò més èpica començava a preparar el terreny. L’esclafit dels primers trets ressonava a la plaça del Castell mentre els més petits es tapaven les orelles i s’amagaven entre les cames dels seus pares. «Foc!», cridaven els militars. Un narrador relatava l’avenç de la batalla. «Les línies de la dreta i l’esquerra pressionen cap al centre les forces borbòniques. Les batalles del 1713 es plantegen molt ordenades. Es pressiona sobre l’enemic amb línies ben formades. L’única manera de dispersar les tropes era amb artilleria», explicava. 

El camp de batalla s’omplia de fum i pólvora negra. Els militars havien de carregar constantment els seus fusells. Les línies borbòniques anaven avançant cap al turó on es trobaven els militars catalans, enmig de les primeres baixes. L’artilleria entrava en acció per desfer les primeres línies d’infanteria i crear pànic. Un canó d’artilleria de campanya situat a les portes de l’Ajuntament emulava la situació. 

Tal com explicava el narrador, la música i els tambors eren ben presents en els camps de batalla: «Com més alta era la música i els tambors, això indicava més rapidesa, més violència i més resistència». 

Evitar el cos a cos

Tot i que s’intentava evitar com fos, les tropes van arribar al primer cos a cos on també hi entraven en joc les armes blanques per ferir l’enemic. 

Segons l’estudi de Joaquim Nolla, 16 de juliol de 1713. Marc històric de la batalla de Torredembarra, Nebot havia presentat un bon ordre de batalla fent avançar els miquelets i els voluntaris protegits per la cavalleria. Però el nombre més gran de cavalleria per part de les tropes borbòniques sembla que va ser decisiu en la batalla. Durant el combat el capità Ambrós va ordenar la retirada, indicant que arribaven tropes castellanes de reforç des de Tarragona. El tinent Osorio va fer el mateix. Amb aquesta acció van deixar desemparats enmig del combat els voluntaris aragonesos de peu i els fusellers catalans. Els borbons ho van aprofitar per llençar-se a discreció. El final va ser dramàtic: 400 presoners i entre 70 i 80 morts. 

«¡Viva el Rey!», cridaven les tropes guanyadores. Els soldats vençuts que havien sobreviscut desfilaven per davant dels vencedors: una mostra d’una derrota amb honor. 

En algunes batalles anteriors al 1713 es pactava la llibertat dels soldats vençuts que podien marxar amb les seves armes. Aquest no va ser el cas de Torredembarra. Un de cada 10 presoners va ser penjat a la forca i els altres, a galeres a remar.