Más de Cultura

Cultura Entrevista

Ibon Martín: «Cada matí ens podem creuar amb un maltractador al carrer»

L’autor de novel·la negra dibuixa una sinistra festa de l’Alarde a ‘La hora de las gaviotas’, una història gestada, en bona part, a Mont-roig del Camp 

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor Ibon Martín. Foto: Txemari Ortiz de Luna.

L'escriptor Ibon Martín. Foto: Txemari Ortiz de Luna.

Ibon Martín (Donosti, 1976), és un mestre del suspens. Les seves històries estan ambientades a paratges naturals del seu País Basc natal, on acostuma a deixar una inquietant reguera de cadàvers. No obstant això, com a bona novel·la negra, la seva obra és una denúncia i una radiografia social, ja sigui de la situació de la dona, la violència de gènere o la relació, sovint angoixant, entre veïns en pobles paradisíacs. L’últim dels seus thrillers és La hora de las gaviotas (Plaza & Janés. Grup Editorial Penguin Random House), un relat que gira al voltant de la festa de l’Alarde d’Hondarribia, una desfilada en la qual impera la intolerància i l’horror, on un assassinat marcarà el principi. Una obra que, com l’Ibon acostuma a fer, va finalitzar i revisar a Mont-roig del Camp, localitat amb la qual té vincles familiars. Tot i les restriccions de la pandèmia, l’escriptor va poder gaudir de les seves estades i «banys de Mediterrani» a prop del seu estimat Priorat.

Com és possible que encara avui dia es doni una situació com la de l’Alarde?
És així, bastant desagradable.

Podríem dir que Hondarribia és masclista?
No sé si és Hondarribia o que l’Alarde s’ha enfocat malament. A Donosti vam tenir el mateix problema amb les nostres tamborrades. Volien sortir dones i al principi no se les volia deixar, però l’Ajuntament va obligar que fos així. En canvi, a Hondarribia, l’Ajuntament s’ha posat una mica de la banda dels tradicionalistes i això ha fet que tot sigui molt més difícil. S’ha barrejat molt amb política.

Tenim una por irracional a trobar-nos amb un assassí en sèrie, una possibilitat que molt difícilment es donarà a la nostra vida.

‘La hora de las gaviotas’ és una denúncia.
Sí. Jo hi era a l’Alarde de fa un parell d’anys i vaig al·lucinar. Ja havia sentit a parlar, però una cosa és veure-ho per la tele i una altra és ser testimoni d’aquesta humiliació, ja que quan passen les noies s’aixequen plàstics negres i criden No hem vingut a veure-us, es xiula i és tot molt agressiu. A més, vaig quedar molt parat en veure que la majoria de les que ho feien eren dones. Si ja Hondarribia és un lloc molt maco i molt interessant per localitzar una novel·la, fer-ho en el dia de l’Alarde, això ja és top

A banda dels crims, hi ha un ambient tan angoixant que recorda l’època del terrorisme. Què passa en un poble quan la gent pensa diferent?
En una ciutat no és fàcil pensar diferent de la resta o del corrent dels violents. I fer-lo en un poble és encara molt més difícil perquè tots estem assenyalats des que naixem. Si et posiciones, doncs això només et pot portar problemes. És el que es reflecteix al començament amb la Maitane, que és la noia des de la qual veiem l’Alarde. Com la seva família mateixa li diu que s’ha buscat complicacions a la vida precisament per pronunciar-se.

Després venen els sabotatges.
Que comencen amb pintades. És la pressió la que va matant a poc a poc. Jo he portat aquesta situació al present, a l’Alarde, però és el que passava abans. La víctima es va fent petita perquè primer surt el seu nom pintat a una paret. Després li cremen el cotxe i sap que cada vegada estan més a prop i al final, aquest més a prop, pot ser que un dia signifiqui que s’han acabat els seus dies. Volia jugar amb aquesta pressió, treure-la del món d’ETA i portar-la una mica al que seria un cas d’assassí en sèrie.

En un paratge natural. Ja ho fa sovint això vostè.
Tota la comarca de Txingudi, que està dividida per la frontera, la meitat al costat espanyol i l’altra meitat al costat francès, té un encant molt especial i discorre a un ritme molt tranquil. De fet, molt més tranquil a la part francesa que a la nostra. Em venia molt de gust bellugar-me per aquesta zona fronterera i trencar una mica aquesta pau.

Jo hi era a l’Alarde de fa un parell d’anys i vaig al·lucinar. Ja havia sentit a parlar, però una cosa és veure-ho per la tele i una altra és ser testimoni d’aquesta humiliació.

Una pau que la Cestero no troba. Com a dona sempre ha de demostrar una mica més.
És una dona i és jove. Ha arribat a un punt dintre de l’Ertzaintza, on té un càrrec important, i això porta enveges i històries que, per ser dona sembla que ho hagi d’explicar. Moltes vegades, ja directament malpensen que si té aquest càrrec serà per alguna cosa que ha fet, i no a nivell laboral. Penso que és una situació que està molt present a la vida i que precisament escrivint des de la pell de l’Ane Cestero ho puc denunciar o fer visible.

Pel que fa a Hondarribia, els veïns estan dividits tot l’any?
La divisió és total. A més del terrorisme, també em recorda al procés català, en què hi ha famílies que potser han deixat de sopar juntes el dia de Cap d’Any perquè opinen diferent i discuteixen molt. Això és una cosa que passava aquí i que passa ara, molt, amb l’Alarde. És a dir, hi ha molta gent que boicoteja a l’altra meitat de la població no anant a les seves botigues, hi ha famílies o quadrilles d’amics que s’han dividit per sempre per culpa de la festa.

Ane Cestero és una dona i és jove. Moltes vegades, ja directament malpensen que si té aquest càrrec serà per alguna cosa que ha fet, i no a nivell laboral.

També torna a la violència de gènere.
És un tema que per a mi és important. M’horroritza veure que cada setmana unes quantes vegades tenim notícies d’assassinats, de maltractaments. No hi ha cap dia, en qualsevol comissaria de policia, que no entri més d’un cas de violència de gènere, de tal manera que ells ja diuen, per parlar ràpidament, un cas de VG. M’esgarrifa pensar que quan sortim al carrer cada matí segurament ens creuarem en el nostre camí amb algú maltractador, però no tenim por d’això. En canvi, tenim una por irracional a trobar-nos amb un assassí en sèrie, una possibilitat que molt difícilment es donarà a la nostra vida. L’altre també és un assassí, però sembla que no ens afecta tant. Ens afecta en el moment que ho veiem a les notícies, però ho estem normalitzant massa i trobo que qualsevol moment per poder cridar contra això ho hem d’aprofitar. Els que tenim la possibilitat de fer-ho, ho hem de fer.

Li ha agradat la història a l’Ertzaintza?
Molt. De fet, els faig petites picades d’ullet. Tinc amics ertzaines i alguna amiga mossa a Mont-roig, però, sobretot, tiro dels ertzaines perquè són els que necessito per a la meva unitat. Per sort, sempre estan disposats a ajudar. I em diuen que esperen que mai ningú faci a la vida real algunes de les situacions que jo plantejo. 

Amb les restriccions, va poder escriure-la a Mont-roig?
Sí. Una part molt important la vaig començar durant el confinament de l’any passat, a Donosti, a una furgoneta. Però tot el final, el desenllaç i les correccions potents les vaig fer a Mont-roig perquè per sort l’estiu passat el vaig passar allà, com sempre. I sort. Perquè si em treuen els meus estius a Mont-roig, no podria escriure. Necessito aquests banys de Mediterrani i aquest clima diferent per poder-lo fer.

Ibon Martín. Foto: Txema Ortiz de Luna.

Per a quan un escenari tarragoní d’assassinats a les seves novel·les?
Arribarà. És una cosa que tinc pendent. M’agradaria molt situar-la al Priorat. Ara tanco amb un tercer llibre els casos d’aquesta unitat i després sí que m’agradaria que sortissin del País Basc. Segur que veurem assassinats per Mont-roig, pel Priorat, per tota aquesta zona, que és fantàstica. Si m’agrada un lloc i el trobo tranquil i afable, ha d’haver-hi cadàvers pel mig.

Quin perill. Per cert, li agraden les gavines?
No. Però els que vivim a la costa convivim amb elles. Estan sempre, donen desconfiança, tenen aquesta mena de riallada sinistra i després les veus menjant-se un peix, perquè són carnívores. M’interessava aquesta connexió amb l’assassí i la seva venjança.

Temas

Comentarios

Lea También