Uns nens juguen entre les runes d’uns carrers devastats, entre edificis esventrats i maniquins desgavellats que esperen una núvia que mai no arribarà. En una ciutat assolada per la guerra, els nens identifiquen el pati de la seva antiga escola i, tot i que ja no té res a veure, hi tornen a jugar. Es tracta del documental El pati de Kobane d’Alba Sotorra (Reus, 1980), que presideix una de les sales del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT) com a part de la mostra temporal Artist s Contemporan s, formada per obres de 14 autores més i que es pot visitar fins a finals d’any.
Produïda pel MAMT, Artist s Contemporan s reivindica l’art fet per dones per tal de compensar la seva escassa presència al món de l’art al llarg de la història. De fet, durant la seva inauguració, a principis d’any, la presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó, destacà la seva «rellevància artística i social atesos els objectius que persegueix». Així, a més a més de Sotorra hi intervenen Alba G. Corral, Ester Ferrando, Gemma Clofent, Lídia Porcar, Mariaelena Roque, Mariona Moncunill, Raquel Friera, Montserrat Cortadellas, Montserrat Gomis, Núria Rion Virgili, Roser Caminal i Vanessa Pey.
Art activista
«A la peça de Kobane retrato les conseqüències destructives de la guerra que lliurava l’Estat Islàmic contra la població kurda i, especialment, contra les dones. Aquests maniquins desmanegats o el vestit de núvia destruït simbolitzen la violència contra les dones, la més radical de l’Estat Islàmic i la de la guerra en general, perquè aquesta és violenta contra les dones», manifesta Sotorra.
Entenc l’art com una eina de transformació social. Com permetem que uns nens convisquin amb tanta violència?
Gran part dels treballs de Sotorra estan contextualitzats en zones de conflicte, sobretot a l’Orient Mitjà, i aborden temes com «la resiliència, la resistència, la sororitat i, fins i tot, el perdó», comenta. Entre ells, Comandant Arian o els premiats amb un Gaudí a la millor pel·lícula documental, Game Over i El retorn, la vida després de l’ISIS, un art que la reusenca qualifica d’activista o documental. «L’entenc com una eina de transformació social. Com a persona que té veu dintre del món de l’art i del cinema, el fet d’intentar transmetre idees que siguin transformadores i que promoguin un canvi positiu tant a nivell social com feminista, a més d’una responsabilitat, és un deure», defensa. En aquesta línia, El pati de Kobane és una crítica ferotge. «En veure aquells nens com jugaven em van inundar molts sentiments. Com n’és d’injust que permetem que els nens convisquin amb aquella violència i en un lloc com aquell», diu.
Pel que fa a la mirada femenina de la guerra, explica la seva experiència en primera línia. «Vaig viure en primera persona un combat entre els kurds i l’Estat Islàmic en què va guanyar el nostre bàndol. Quan es va matar l’última persona de l’altra banda els homes van celebrar-ho i, en canvi, entre les dones hi havia un sentiment generalitzat de tristesa. Vam sortir a caminar i el que vam trobar van ser cossos de nois, alguns dels quals encara no tenien ni barba, de jovenets com n’eren i aquesta sensació de no celebrar la guerra, tot i que vagis guanyant, només l’he tingut entre les dones. D’altra banda, crec que la dona té una capacitat enorme de poder trobar sempre una via alternativa al conflicte armat i això és resultat que són les que més pateixen aquesta violència».
I de la guerra a l’art, a aquesta mostra del MAMT. «És molt important perquè la mirada de la dona està molt invisibilitzada en l’art contemporani i és essencial, ja que ens mostra el món que habitem des d’un altre lloc. Fa que ens puguem acostar a les complexes realitats que ens envolten a través de diversitat de mirades, que són un reflex d’una societat sana i democràtica. Això només es pot donar quan les dones, que som la meitat de la població, també hi participem».