Eva Baltasar: «No estem preparats biològicament per fer jornades de dotze hores, set dies a la setmana»

Mamut tanca la trilogia començada per Permagel i Boulder. L'heroïna és una dona atrapada a la ciutat, que decideix abandonar-ho tot i aïllar-se. Una novel·la que reflexiona sobre les llagues de la societat i els seus ritmes

| Actualizado a 23 marzo 2022 12:59
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

L'heroïna de Mamut és una dona que s'ofega a la ciutat, no hi troba el seu espai. Aleshores, marxa, ho abandona tot per aïllar-se en una casa rural, primària, sense luxes, atrotinada. Alhora, vol tenir un fill, però no ser mare, sinó engendrar. Mamut és la tercera part de la trilogia iniciada amb Permagel i seguida per Boulder, d'Eva Baltasar, publicades les tres per Club Editor. La novel·la, amb multitud de lectures, furga en els mals socials, la precarietat, l'abús laboral o la manca de relacions profundes.

Amb ‘Mamut’ vol tornar l’espècie humana a l’època de gel?
La intenció no era tornar l’espècie humana a aquell moment. Aquesta dona fa el pas de marxar, d’abandonar un hàbitat, que és aquesta societat en la qual està patint i on no hi viu gens còmoda. Llavors, decideix anar-se’n a un lloc solitari, que jo he situat en un entorn rural, però hagués pogut ser un desert, un vaixell al mig de l’oceà, una illa, un monestir, un lloc aïllat, fora de la societat. El que passa és que quan escric m’ho poso molt fàcil i aquest pas que ha fet ella, el vaig fer jo fa vint anys. Vivia a Barcelona, ho vaig deixar tot i me’n vaig anar a una zona rural de Catalunya, molt aïllada. 

Espero que el seu entorn rural fos més còmode que el que tria la protagonista.
No. No era gens còmode. Una de les cases on vaig estar no tenia ni llum. O sigui, era pitjor. Però t’adones, i ella ho diu en algun moment, que pots prescindir de moltíssimes coses i que per viure el més necessari és un sostre, menjar, beure, escalfor i després estan les relacions humanes i el que vulguis. Però, el que és essencial pot quedar cobert, ho pots assumir i prescindir de tota la resta.

Quan marxa, posa l’accent en alguns dels mals socials actuals. Diu que deixa la feina per no tenir la sensació d’habituar-se a l’explotació.
Exacte. És la sensació que he tingut en algun moment de la meva vida, que t'habitues a què t’explotin. De fet, jo crec que ho tenim molt normalitzat i és un dels grans mals. No estem preparats biològicament per fer jornades de treball de cinc, sis o set dies a la setmana de vuit, deu o dotze hores com fa molta gent. Això ens destrueix. Ja podem viure 80, 90 o cent anys, però viure així és una mica trist.

 

 

En la mateixa línia també diu que la van criar per assumir el paper de víctima i per satisfer les necessitats dels altres. Creu que fem la vida que volem o la que vol la resta?
Crec que fem la vida que podem i que hi ha tot un component educacional, tota una història familiar, un bagatge que portem que ens fa viure d’una manera determinada. El que necessites és prendre consciència de qui ets, de com estàs vivint i de com voldries viure. Si no hi ha aquest pas, aquesta presa de consciència, aquest exercici d’autoreconeixement, no pots fer res per canviar-ho. Això era una cosa que ja estava a Permagel. Hi ha com aquesta mena d’expectatives alienes que tu vas complint sense saber ben bé perquè i si no fas l’exercici d’aturar-te i un gran esforç per canviar, la inèrcia et porta. Si no ho fas, vas construint com han volgut que construeixis.

Per fer aquest pas és necessari el silenci? A 'Boulder' ja hi havia molt i ara potser encara més. Diu que la gent li molesta...
Diu que allà on hi havia gent, el món era llardós. Com més gent, més llardós. El silenci, per descomptat, és un dels components. Sense el silenci és impossible tenir un retrobament amb un mateix. És a dir, connectar amb tu, saber qui ets, conèixer-te, escoltar-te i saber com vols viure la teva vida, que de fet és una vida molt breu. Si no connectes amb tu, si no hi ha aquest espai de soledat i de silenci, és difícil o gairebé impossible.

 

«T’adones, i ella ho diu en algun moment, que pots prescindir de moltíssimes coses i que per viure el més necessari és un sostre, menjar, beure, escalfor i després estan les relacions humanes i el que vulguis»

Fa símils amb els animals, també sexuals. Hi ha una necessitat d’engendrar, com un mamut i diu que qualsevol individu de l’espècie li servirà, malgrat ser lesbiana.
Aquesta dona es mou per instints i té aquest instint de crear, de gestar. Ben bé no hi ha aquest interès de construir-se socialment com a mare, té l’instint de prenyar-se i ja està. Es podria definir com a lesbiana perquè reconeix sentir-se atreta per altres dones, però si s'ha de prenyar biològicament com fan les bèsties, aleshores ha d’anar a buscar el mascle de la seva espècie, per la qual cosa fa aquest acostament cap als homes. Al llarg de la novel·la, a mesura que ella abandona la ciutat, també hi ha aquest despullament d’etiquetes i hi arriba un moment en què acaba dient que amb un exemplar qualsevol de la seva pròpia espècie en té prou. Hi ha com aquest despullament de rols.

La seva és una maternitat alternativa? 
No ho sé. De maternitats n’hi ha moltes i no crec que cap dona es pugui identificar amb cap d'elles. Per exemple, a Boulder jo m’identificava amb les dues perquè la maternitat és molt polièdrica i es pot viure amb molta il·lusió, però alhora, mirar-te a tu mateixa amb estranyesa. El que busco és explorar les idees fosques que crec que tots tenim a dintre, al subconscient o l’inconscient i anar cap allà. I anar a buscar personatges que m’incomodin, que em problematitzin, que són els que a mi m’interessen com a lectora i com a escriptora. És anar aprofundint. Que no siguin còmodes, que no siguin fàcils. Anar cap allà a burxar aquestes zones, a veure com es desperten, com ressonen també en el nostre cos.

 

«Al patiment ens hi acostumem i com que ja sabem que podem suportar-ho, anem fent. I el canvi requereix energia, enfrontar-se amb el desconegut, entrar en zones incòmodes».

És una mica més violenta o més fosca que les anteriors?
Sí. Hi ha molta més violència que a les altres, és veritat. Però no crec que la violència se circumscrigui a la segona part de la novel·la, a la zona rural. És a dir, ella viu a Barcelona i viu molta violència allà. Quan està treballant en una cafeteria li diuen que si té set pot beure l'aigua bruta del cafè, però aigua, no. Això és molt fort, molt violent, molt cruel, molt inhumà. Són violències molt diferents. La violència travessa tota la novel·la i hauríem de veure quina és més bèstia. No ho sé. No ho tinc clar.

Diria que és una reflexió sobre el consumisme, de treballar, de produir...
Pot haver-hi aquesta lectura, es presta, com moltes altres. M’interessen totes les lectures i totes són vàlides perquè de fet, la novel·la és la mateixa per a tots, però cada lector veurà unes coses. Després hi ha una segona capa de novel·la, que jo tinc al cap quan escric, que no la plasmo, no està en el llibre, i és aquesta segona capa que cada lector omple amb les seves il·lusions, els seus desitjos, les seves frustracions i les seves projeccions. Està tot allà i això permet moltíssimes lectures i aquesta jo l’hi veig. És un fil que m’interessa i que miraré d’aprofundir.

 

«El que busco és explorar les idees fosques que crec que tots tenim a dintre, al subconscient o l’inconscient i anar cap allà. I anar a buscar personatges que m’incomodin, que em problematitzin, que són els que a mi m’interessen com a lectora i com a escriptora»

Té algun altre punt amb aquestes protagonistes, que entenc que són diferents en cada cas?
Són diferents, són personatges independents, encara que formen part d’un tríptic perquè el que les relliga és que són limítrofes, les tres se senten molt incòmodes vivint en la societat que viuen i busquen o transiten aquest límit, tenen aquesta mirada que vull pensar que és lúcida, sobre la realitat que les envolta. Llavors, les tres són miralls de mi mateixa i aprofito la seva boca per dir coses que penso o mostrar incomoditats que estic patint o que he patit. De mi tenen això. Ara, vaig un passet més enllà, les porto fins a l'extrem. Encara que hi ha aquest desig d'anar-hi, potser a la vida real jo no hi aniria i, per tant, fer-ho a través d’un personatge és molt catàrtic.

Què és més difícil marxar i deixar-ho tot o quedar-se i beure l’aigua bruta del cafè?
A vegades sembla més fàcil patir que canviar. Al patiment ens hi acostumem i com que ja sabem que podem suportar-ho, anem fent. I el canvi requereix energia, enfrontar-se amb el desconegut, entrar en zones incòmodes.

Comentarios
Multimedia Diari