Helena Guilera: «Així com el forat negre et xucla, les malalties mentals afecten l’entorn més proper al malalt»

Amb ‘L’escuma’ Helena Guilera ha escrit una novel·la que traspua delicadesa i tendresa, estil que contrasta amb la duresa del que explica, les malalties mentals i neurodegeneratives que pateixen, no només els personatges, sinó que s’estenen a l’entorn més proper, parelles i familiars. L’Alzheimer del seu avi va ser l’origen de ‘L’escuma’, una obra exquisida que utilitza com a metàfora la física i les seves lleis per parlar del Juli i del seu Alzheimer; de la Lucía, una astrofísica especialitzada en forats negres, i de la Blanca i l’Esteve, que viuen entre l’oblit i el record. Tots plegats orquestrats pel Sergi, el qual pateix trastorn bipolar. L’escuma, publicada per Edicions del Periscopi, és literatura des de la ciència, una novel·la musical i plena d’humanitat. L’obra arriba en un moment social en què es treballa per acabar amb els tabús i acollir les malalties mentals en la normalitat de la resta de patologies.

Descriu les malalties mentals amb molta delicadesa, com si fos poesia, quan sovint són rebutjades per la societat.
La voluntat de tota la novel·la és aquesta. Tant amb la malaltia bipolar com amb la de l’Alzheimer, acostar-s’hi des de l’experiència més autèntica, més real o més terrenal. I al final, aquestes dues malalties estan, sobretot, descrites no només per la gent que les pateix, sinó per la que les envolta. Llavors, el Sergi, que és una persona bipolar, és un ésser molt estimat pels seus. Se l’estimen i per aquest motiu acaba sortint aquesta descripció des de l’amor i l’afecte.

Tota la prosa traspua amor, malgrat tot el que els personatges pateixen.
Sí, i de fet crec que té a veure amb l’origen de L’escuma, que és el cas d’Alzheimer que està patint el meu avi, que ara ja es troba en una fase bastant avançada. Però en el moment en què vaig començar a escriure era molt incipient, era com el del Juli, aquest anar i venir de la consciència. La novel·la és un gest d’amor, de voler-te acostar, de voler comprendre. És això el que acaba explicant, com intentem posar-nos en el lloc de l’altre, fer-nos càrrec i a vegades ens en sortim, a vegades, no; a vegades ens acompanyen molts remordiments perquè creiem que podríem haver fet més.

Ens podem explicar a nosaltres mateixos com les lleis de la física?
Nosaltres formem part del món i aquest funciona a través de les lleis de la física. Efectivament, tenim alguna cosa en comú amb totes elles. Llavors, si observem una mica el que passa a la natura, fàcilment ens podem sentir identificats.

Quan parlem de depressió, diem que la persona cau en un pou negre. Vostè el canvia pel forat negre.
La imatge del forat negre, que va ser d’on va néixer tota la metafòrica que després es desplega en el llibre, em va semblar molt encertada a l’hora de representar en aquest cas la depressió d’un bipolar. Així com el forat negre et xucla i atrau tota la matèria que hi ha al seu voltant, és el que passa amb les malalties mentals. Al final, el cercle més proper al malalt es veurà totalment afectat per la malaltia.

En el cas del Juli, diu que la mort i l’oblit no és el més important, sinó l’oblit intermitent.
És veritat. Al Juli no li importaria tant morir-se en aquell moment. El que li causa dolor és anar-se’n perdent lentament i ser-ne conscient perquè l’Alzheimer té aquesta manera d’actuar sobre els malalts. Al principi, quan comences a tenir-ne, és un procés de degradació, perds la memòria, però de cop et despertes i t’adones que l’estàs perdent.

La vida de la Lucía canvia a causa de la malaltia del Sergi...
Exacte. És la persona més propera al Sergi i la seva vida es torna un remolí al voltant de les circumstàncies del Sergi. La seva pregunta és la del límit, fins a on està disposada a acompanyar aquesta situació.

O la Blanca, amb el Juli.
Cada una té el seu estil, la seva forma de ser, la seva manera d’acompanyar la malaltia. Són dues generacions molt diferents i la Blanca és una persona naturalment complaent. Sempre busca fer sentir bé els altres i donar aquest suport. En aquest sentit, té una tasca molt feixuga perquè veu que el Juli pateix i ella intenta pal·liar-lo. És el que fem tots amb aquests malalts. Si no se’n recorden, farem veure que no ho hem vist, per no fer-los sentir malament.

La novel·la exposa la carència social. Els cuidadors normalment no tenen experiència.
Els acompanyants normalment són les parelles, sobretot en els casos d’Alzheimer, que sol afectar a gent gran. Aleshores, no només viuran la malaltia i tota la degradació que comporta, sinó que hauran de viure l’absència. Actualment s’està començant a parlar de l’acompanyant com d’algú que ha de rebre ajuda i tractament perquè no ens han ensenyat a acompanyar.

La música és molt protagonista, en el Juli, però també en el Sergi.
És curiós perquè quan parlem de música sempre parlem del Juli, que és el que té una formació clàssica, però el Sergi també és músic. Treballa en una promotora i es dedica a promocionar artistes i a acompanyar-los a concerts. Efectivament, és el que pot passar amb aquests trastorns de la personalitat, com el ser bipolar, que té molt a veure també amb l’estil de vida que es porta. El Sergi es relaciona amb tots aquests artistes que porten una vida més o menys desordenada, es fica en temes de drogues, treballa durant la nit i tot plegat fa que la seva condició s’acceleri. D’igual manera, també són malalties que sovint s’associen a certa creativitat, fins i tot a la genialitat.

A més de la música, s’ha ficat de ple en la física. Com ha anat?
És molta documentació, no té més secret que llegir els llibres adequats i tenir molts bons consellers, que n’he tingut durant tot el trajecte. Tota la documentació l’he fet des d’una lent d’escriptora. Vull dir, tot el que he llegit de física i tot el que he traslladat al llibre ho he fet amb la voluntat, justament, d’agafar imatges poètiques i que el significat de la ciència sigui sempre metafòric, que tingui una relació amb el que els està passant als personatges.

Qui és més planer, Susskind o Hawking?
És molt més planer Hawking. Llegir Susskind és una cosa més complicada, però és veritat que quan comences a endinsar-te, i això és habitual en moltes matèries, si vols entendre realment què passa dintre d’un forat negre, d’un autor has de passar a un altre i sembla que no acabis mai.

Els forats negres també són els monòlegs interiors dels personatges.
Sí. Els forats negres són una imatge que va començar sent una cosa molt concreta, però em va acabar servint per parlar de tot i de tothom. Cada personatge en té el seu propi. Per exemple, pel Juli, el forat negre és la seva malaltia, però, alhora, també és el suïcidi del seu fill. El forat negre m’ha servit molt per estructurar el llibre. Per això tenim primer la primera part, que són les ones, i després l’escuma. Les ones són tot el que hi ha abans de caure en el forat negre, són aquest moviment circular i un cop travesses l’horitzó d’esdeveniments i entres en el forat negre, què queda? L’escuma. Aquest temps totalment escindit. Llavors, veus les històries més fragmentades i els personatges que s’entrecreuen entre ells.

D’igual manera, la distància de les estrelles és molt terrenal. No és el mateix saber que existeix la malaltia a conviure amb un malalt...
Exacte. Aquest és una mica també el punt de partida de tota la narració, com la realitat canvia en funció de la distància amb què la mires. La realitat de les persones, però també la realitat física, de l’univers. I això també s’expressa molt bé amb un forat negre. D’una banda, hi ha la realitat dels astres i de la llei d’Einstein, de la relativitat, que funciona d’una manera, amb uns temps i amb unes forces. De l’altra, hi ha la realitat microscòpica de les partícules, que és la física quàntica, que són totes unes altres lleis que contradiuen les de la relativitat.

Vostè és editora. És molt dolorós que li corregeixin l’obra quan arriba al seu editor?
Crec que això depèn molt de com t’hi aproximis. És cert que et trobes molt sovint amb autors que tenen aquesta por. En aquest sentit, vaig tenir justament la sort d’haver-me dedicat a ser editora. Com en conec la feina, sé que el que busca l’editor, sobretot en una editorial com Periscopi, és el millor pel llibre. Busca que l’experiència del lector sigui exactament la que l’escriptor vol. El que has de veure és que si l’editor fa peticions, t’està fent propostes que el que busquen és millorar el llibre. I com a autor, també és el teu objectiu.