La seducció de la lírica de la mort

De bon matí, uns mariners comencen a desplegar veles. Des de molt lluny, en Jarràh acluca els ulls i observa en silenci. De cop, el cel s’enfosqueix. Núvols espessos i panxuts s’abraonen sobre la ciutat, sobre Port Prim. En aquell moment, en Jarràh sent una sensació estranya, sap del cert que aquells homes no arribaran mai a la seva destinació. Els seus camins acabaran aquell vespre a la mateixa hora. I ho sap perquè ell és l’hereu de la mort. Qui voldria tenir aquest do? «Crec que ningú», respon l’Albert Font, el seu creador. L’hereu de la mort és la primera novel·la en català de l’Albert Font i també la primera d’Obscura Editorial escrita originàriament en aquesta llengua. Un exemple més del dolç moment que viu la ciència-ficció i la fantasia al nostre país.

En Jarràh és un jove ferosí, ciutadà d’un imperi antic, que remet a les civilitzacions clàssiques, on els ulls de l’emperador arriben arreu, on es compra i es ven gent. «És un món pseudomedieval, fins i tot una mica anterior, encara que no pertany a cap referent històric», explica l’Albert Font. Un món ple de màgia on sobre en Jàrrah, sense voler-ho, com sovint passa amb les herències, recau el poder de Quílamis, la deessa de la mort. Un do que el pertorbarà més que no pas el confortarà, motiu pel qual arriba al seu rescat la bruixa Nin, la deessa de la vida. Vida i mort, maduresa i inexperiència, una estranya parella que iniciarà un viatge absurd i, alhora, extraordinari.

Cap a on? «Aquesta aventura va començar sense cap voluntat de missatge, però vulguis o no s’acaben filtrant les teves obsessions en allò que escrius. I el viatge d’en Jarràh són dues coses. Per una banda, la pèrdua de la innocència d’un adolescent. Per l’altra, tota la novel·la és una reflexió que gira entorn de la voluntat, en el sentit que si no prenem les nostres decisions, seran les circumstàncies o tercers qui ho faran i això no sempre és productiu, com es pot comprovar en L’hereu de la mort», reflexiona l’autor.

Orfe de pare, en Jàrrah passa els dies amb les seves nits indolentment, acompanyat dels seus amics. Una vida pròpia d’un adolescent, fins que el terrible do es manifesta. És aleshores quan Ninàdea, una de les tres deesses antigues Go’Kai, fa la seva espectacular aparició a la vora d’un pou per endur-se’l lluny. Per a protegir-lo de qui?, de què? Molts són els qui s’hi voldrien apropiar d’aquesta facultat seva. Perquè malgrat que l’Albert defensa que ningú no voldria tenir el poder de decidir sobre el final de les coses i persones, permetin-me dubtar-ho. I si tanco els ulls, se m’apareixen unes quantes inquietants possibilitats. A vostès no? «A la novel·la, en Jarràh no ho pot controlar, simplement es deixa portar. I si parlem seriosament del poder de decidir sobre la vida dels altres, no ho hauria de tenir ningú. És un límit on no pot arribar ni tan sols la jurisdicció perquè la moral no deixa de ser un construct i la vida, un fet. Aleshores, per molt greus que hagin estat els crims, jutjar sobre qui mereix viure i morir és molt magre», assevera l’autor.

En aquest incert recorregut, colibrís ancestrals i bèsties d’or transiten per les seves planes, perquè en Jarràh si alguna cosa vol fer és conèixer tots els animals del món. «Tota la meva poesia està plena, a vessar, de bestioles. I això té un doble origen. La meva infància, ja que em vaig criar a la muntanya i Borges, un dels meus primers referents, plagat de metàfores amb animals». Escriptor i poeta, la ploma de Font vesteix de bellesa les misèries, sedueix amb els versos de la mort, prosa present, amb entitat pròpia. «Quan ens va arribar la proposta, la prosa va ser una de les coses que més ens va meravellar», ressalta, per la seva banda, Roser Vales, d’Obscura Editorial. En aquest sentit, l’editora reconeix que no sempre és fàcil trobar l’equilibri. «Pel fet de buscar una escriptura rica, tems que algú ho pugui trobar massa recarregat o fins i tot pretensiós. I en L’hereu de la mort l’autor empra un llenguatge ric, fins i tot florit, però que no aliena». Escriptura acurada que també trobem en el gènere fantàstic, «especialment en les traduccions i esperem que cada cop més en els originals», apunta l’editora.

L’hereu de la mort és una història que combina la fantasia èpica i de l’absurd en un univers en què quan les bèsties claven les urpes sobre els homes, aquests perden tota voluntat.