Margarida Aritzeta: «Els relats de bandolers no són romàntics, sinó de sang, misèria i lluita»

El Kàputx rep un encàrrec de la propietària d’una masia, La Malvasia, prop del monestir de Santes Creus. Vol que el periodista creï una ruta sobre bandolers, que sigui una atracció turística. Quan arriba a la casa, però, comencen a ocórrer fets no del tot explicables. Qui és l’home que camina amb una soga a punt per penjar-se?; qui són l’avi, la mainadera i el nadó que ronden per la casa? Es tracta d’Encara hi ha flors. Quan els morts no descansen en pau, de Margarida Aritzeta (Capital Books. 9 Grup Editorial). La novel·la es presenta aquest dimecres a la Llibreria La Capona de Tarragona (19.00 hores). L’escriptora vallenca, a més a més, acaba d’estrenar un premi amb el seu nom, el Margarida Aritzeta-Premi Vila de Creixell.

Margarida, una dona de premi...
És molt gros. Quan em van demanar permís, la primera cosa que em va venir al cap és que normalment posen el nom d’un premi a algú quan ja s’ha mort. I, per tant, vaig dir que ni era morta ni havia plegat d’escriure. 

Què li van respondre?
Que precisament, perquè sempre s’ha fet d’aquesta manera, es tractava de donar-li un tomb. I aquesta iniciativa m’indica que hi ha un sector de gent que m’estima i penso que per ells, a morir i a matar, tenint en compte que és gènere negre.

 

 

Ja que parlem de morir i matar, li pregunto el que li preguntaria el Kàputx. Vostè està viva o morta?
Ves a saber. Ja ho escrivia Borges en un conte que deia que nosaltres no sabem si som reals o som criatures imaginades al cap d’una persona que pensa. Per tant, no ho podem saber.  

El seu personatge, el Kàputx, és un periodista que cobra magre, agafa una feina i a sobre, hi veu fantasmes.
No són fantasmes. No és una novel·la de fantasmes. El Kàputx és un periodista atrotinat per la vida que ha arribat al final de la seva professió una mica deslligant-se del món i de les seves pompes. No llepar, no adular, no dir que sí a tot... això té un preu. Quan estàs disposat a pagar aquest preu, doncs la teva vida social i econòmica penja d’un fil. Però això és el que passa quan ets gran i les cantes fresques.

Així i tot, es ficaria en una masia solitària plovent a bots i barrals amb un neó que ‘glaça la sang’?
Quan vaig crear aquesta situació inicial tenia present la pel·lícula de Tarantino, Obert fins a la matinada i, de fet, la cito perquè el Kàputx se la imagina. Una casa antiga, solitària, una nit de tempesta on no hi ha ningú més. Has d’estar molt necessitat per entrar allà dintre.

 

«Les històries velles, quan s’han deslligat de les persones que les escolten, sempre tornen. Tenen aquella olor que no se n’acaba d’anar mai»
 

Tarantino, però també L’home de la màscara de ferro, John Silver i Kafka.
Són novel·les i pel·lícules que van crear l’imaginari de tota una generació.

Tot i que no sigui una novel·la de fantasmes, ret homenatge a Perucho i Lovecraft.
Sobretot a Pedro Páramo, de Juan Rulfo.

I l’Olga Xirinacs?
L’Olga Xirinacs ha escrit una quantitat de relats gòtics, de cases encantades, de tombes que s’obren, de dràcules que apareixen a la serra de Prades... És una mestra en gènere de literatura fantàstica.

Planteja un confinament molt inquietant.
La vaig començar en el moment que ens van tancar a casa. Aleshores, és la sensació que la realitat és molt sòrdida, per la qual cosa te’n vas cap a la pura fantasia, cap al passat, cap a recrear fantasmes, però també cap a explicar-se històries. Quan ja hem fet de tot, ja hem fet mitja, hem fet pastissos, hem escoltat la ràdio i la sèrie de televisió. Ara què fem? Doncs ara ens expliquem històries. I quan la gent es comença a explicar històries, pot passar de tot.

 

«Nosaltres ens matarem i morirem, però no podrem impedir que continuï havent-hi vida, que continuïn havent-hi flors»
 

Parla del passat i a la novel·la un dels personatges diu que les històries velles tenen la cua molt llarga.
Sí. Les històries velles, quan ja s’han deslligat de les persones que les escolten, sempre tornen. Tenen com aquella olor que no se n’acaba d’anar mai.  

Torna a un tema, els bandolers, que ja ha tractat en altres ocasions. 
Bandolers i bandits. Els he tractat a la novel·la Bandoler i a El pou dels maquis.    

Com són aquests últims?
Els fets comencen d’una manera innocent, preparant una ruta de bandolers, encara que quan s’aprofundeix resulta que no ho eren.  

Res a veure amb la idea romàntica dels cavallers a cavall amb espasa.
En l’imaginari popular fins i tot quan parlem de revolucionaris llunyans es troben bonics. Però quan t’hi acostes, veus que les històries de bandolers no són romàntiques, sinó de sofriment, de sang, de misèria i de lluita. 

Santes Creus és zona de bandolers?
A la zona del Gaià, on se situa la novel·la, hi ha una ruta de bandolers, a Rodonyà, a la Cova del Faiet, de la qual també parlo. Els Arcàngels, però, no existeixen. 

 

«Volia fer una novel·la Camp de Tarragona, però amb dimensió còsmica. Amb la Malvasia, la llum i les pedres, tan nostres»

Quan parlem de bandolers, de quins segles estem parlant?
En general, es pensa en els segles XVII i XVIII, fins a la guerra del francès. Però justament l’any 1947 es va promulgar una llei de bandidaje y terrorismo, per la qual cosa es va tornar a parlar dels bandits. Qui ho era? Tothom que estava emboscat, els maquis, per exemple. I la propietària de la masia, a la novel·la, s’imagina uns cavallers del segle XVII.

Fins que el periodista, el Kàputx, ho aclareix.
Perquè busca fets objectius. Llavors, Encara hi ha flors és un xoc entre el que va passar i el que voldries que hagués passat.  

Aquest senyor que va amb la soga per penjar-se diu que només els morts saben dels morts.
Una de les línies de la novel·la és que per molt que intentis conèixer coses que no estan escrites ni explicades, no les podràs saber mai. L’única manera seria que els morts s’expliquessin.

Per què el títol?
És un poema de Guillem d’Efak on es planteja si encara és temps d’escriure poesia, de fer música, de fer art, en aquest món solcat de guerres, de violències, d’agressions. I ara és més veritat que mai. Guillem d’Efak respon afirmativament, diu que hem anat cap a la mort, l’hem viscut, però després de l’hivern sorgeix un altre cop la primavera. Aleshores, malgrat la mort encara hi ha flors.

Estem en ple hivern.
Esperem que surtin flors, malgrat els éssers humans. És a dir, nosaltres ens matarem i morirem, però no podrem impedir que continuï havent-hi vida, que continuïn havent-hi flors.

La novel·la té molts tocs tarragonins.
Santes Creus i la Malvasia, aquest vi de taula que es fa a Rodonyà. Volia que fos una novel·la quilòmetre zero, alhora que universal, que parla de Puig Antich i de Heinz Chez, del pas de generacions i de rancúnies entre famílies, que comencen en l’època de la guerra civil i que no s’acaben mai. I també del paisatge del Camp de Tarragona, de la seva llum, la vegetació i les pedres, que són molt nostres. Volia fer una novel·la Camp de Tarragona, però amb dimensió còsmica. De fet, a la presentació de la Capona parlaré d’un capítol zero, en què apareixia Ferran Gerhard, tot i que finalment no s’ha publicat.