Pere Figueras: «L’ésser humà porta dins una bona dosi de maldat»

L’Avel·lí Baldoví és un psicòpata, un esquizofrènic disposat a eliminar tot aquell que li ofengui. Quant a les seves víctimes, les pot enterrar, encara que també les pot bullir en un brou que després serà deglutit per algun comensal. I és una iguana sorneguera que li parla o, almenys, que ell sent, la que l’impulsa a cometre els crims. L’Avel·lí és el protagonista de Fets caldo, de Pere Figueras, novel·la guanyadora del IX Premi Memorial Agustí Vehí, publicada per Crims.cat. Oriünd de Terrassa, Figueras està establert al Rourell, a l’Alt Camp.

El protagonista, l’Avel·lí Baldoví, és un justicier?

Una mica, sí. Però no tots els crims que comet mereixen la pena de mort, ni de bon tros. Vull dir, és capaç fins i tot de matar un cobrador d’autobús perquè no li torna bé el canvi. O sigui que sí, és un justicier, però un justicier sonat. És algú que mata només pel fet de sentir-se ofès.

Llegint ‘Fets caldo’ lleva les ganes de menjar escudella aquest Nadal.

Sí, m’ho ha dit més d’una persona. Però només hi ha constància que se’n bulli un, de cadàver, encara que no se sap si abans ho va fer. La resta els enterra.

Com va sorgir la idea?

L’Avel·lí no és exactament un protagonista, sinó el fil de connexió a través del qual el lector pot anar d’un lloc a un altre, d’un estament social a un altre, d’una institució a una altra, fent el que a mi m’agrada, que és la crítica social.

Entenc que vol ser un reflex extremat de la societat.

La novel·la negra, especialment la dels últims temps, és gairebé sempre crítica social des d’un punt de vista artístic.

Vostè destaca que justament és una crítica satírica.

És un aspecte que m’ha elogiat molt la gent que l’ha llegit, la ironia i la sàtira, molt d’humor. Això no obstant, l’estil no fa que la sang sigui menys vermella o que la dolenteria sigui menys dolenta. Però sí que aquesta sornegueria em diferencia d’altres autors.

Una crítica on no s’escapa ningú...

Exacte. La família, en el sentit que hi ha un personatge que maltracta la dona; l’escola és corrupta, amb la seva priora al capdavant; la policia és estúpida; els periodistes fan servir males arts per obtenir les seves informacions; hi ha una màfia de gitanos que presten diners i després, si no els retornes, et passen coses. I és a través de l’Avel·lí com es veu la podridura social. La crítica màxima de la novel·la és que si tothom fes bé la seva feina, si tothom fos eficient, eficaç i no corrupte, doncs l’Avel·lí no tindria lloc on amagar-se. Però ell pot fer-ho perquè la gent mira cap a una altra banda.

La iguana actua com la seva consciència? Vostè en té o n’ha tingut?

No, però la iguana m’agrada perquè és un bitxo lleig, inquietant, que té una cara perversa i demoníaca. En realitat, no és la consciència de l’Avel·lí. Ell és un esquizofrènic i, per tant, sent veus. Aquests malalts les senten d’una forma immaterial. En canvi, l’Avel·lí considera que la veu li ve de la iguana. Quan es pren la medicació i no sent veus, la iguana no parla. Només parla quan ell no se la pren.

Aquesta descripció, pobre bèstia, són inofensives...

Ho sé. Són absolutament inofensives i a més a més, vegetarianes.

I això que es digui Corcuera? Poca gent se’n recordarà de la puntada a la porta.

Soc perfectament conscient que la gent no sabrà qui és Corcuera ni perquè donava puntades a la porta, però em va fer gràcia. No tot ho has de deixar clar, sinó que si els lectors tenen interès, poden buscar a l’ordinador, avui dia és molt fàcil.

De tots els personatges, salvaria algú de la crema?

Jo salvaria el detectiu privat i també una persona que és digna d’admiració i compassió. Una dona, que el lector ja descobrirà, que és víctima del sistema social que tenim, que permet que hi hagi dones que siguin maltractades.

Li veu alguna solució a aquesta xacra, a més a més de la ja coneguda educació?

No s’arreglarà mai. L’ésser humà porta dins una bona dosi de maldat, de coses dolentes, d’enveges i no té solució. Encara que facis crítica social, saps que no aconseguiràs que la societat millori, és molt difícil.

Hobbes li guanya la partida a Rousseau.

És claríssim. Rousseau es pensava que l’home era bo per natura. I l’home potser ho és, però la societat tendeix a degradar-se, tant si vols com si no. No hi ha una solució a la cobdícia. Tots els pecats capitals es donen per alguna raó. De fet, història es considera des del moment en què algú va començar a escriure alguna cosa i va deixar constància del que passava. En aquest sentit, fa 5.000 anys que és igual i no canviem. El sistema és perfectible, però mai no serà perfecte.