Teresa Sagrera: «El drama d’una guerra, sigui el 1808 o ara, és el mateix»

«Ens hem centrat a Girona, però la guerra de la independència espanyola, coneguda com la guerra del francès, va afectar tota la població de Catalunya. Amb l’excusa de la Companyia de Santa Bàrbara, la primera unitat militar formada per dones, ens hem endinsat en aquesta mirada femenina, tot i que és la mirada de qualsevol guerra. És a dir, quin paper juguem les dones en una situació així?». Aquesta és la pregunta que es fa l’escriptora Teresa Sagrera, que recentment va visitar Tarragona. Sagrera torna a posar el focus en les dones i aquest cop ho fa amb la novel·la Llaços de Sang, escrita a quatre mans amb Ramon Gasch i publicada per Columna.

Les Bàrbares, que es reconeixien perquè portaven lligat al braç esquerre un llaç vermell, lluitaven de manera ferotge. «Primordialment, es tractava d’una unitat de cura dels ferits, de portar-los a l’hospital, del subministrament de bales, d’aigua, d’aiguardent. No obstant això, acabarien fent una mica de tot perquè un cop estàs enmig d’una batalla, et defenses», diu la Teresa. De Bàrbares n’hi havia un munt. De fet, «en l’arxiu municipal consten prop de 200 dones amb noms i cognom, però sabem que hi havia moltes més».

En aquest context de setge, Marta i Rosa són les dues protagonistes. «La Marta és senzilla, tradicional, la dona d’un fuster que viu dins de muralles, una dona humil que no ha pogut aprendre a llegir ni a escriure i que acabarà col·laborant amb les Bàrbares sense estar allistada», explica la Teresa. Per contra, la Rosa, «que viu fora muralles, és una dona d’una certa posició social, que ha tingut accés a aprendre a llegir i escriure, sap francès perquè el seu pare és afrancesat. A més, és soltera, s’ha pogut permetre el luxe de no casar-se. La Rosa convertirà casa seva en una mena d’oasis per intentar salvar els nens de la guerra».

Una guerra, la de Napoleó, que va ser total, involucrant tota la ciutadania. Res de trinxeres. Fets que ara, més de cent anys després, encara es repeteixen. «Tot i que centrada a Girona, la novel·la és una excusa per parlar de la tragèdia que es viu a totes les guerres», reflexiona la Teresa. «A la d’Ucraïna s’utilitza un altre armament, però el drama humà és el mateix. Perdre casa teva, els teus, haver de lluitar per la supervivència, la desesperació... La idea de fons és la mateixa.

Defensa improbable

Per Ferran VII, vèncer o morir era la consigna del governador de Girona d’aquell moment, Álvarez de Castro. Però, en realitat, calia tota aquella resistència tenint en compte que la victòria era improbable? «La revisió històrica que s’ha fet a posteriori és molt interessant», respon la Teresa, qui afegeix que «durant molt de temps, sobretot des del franquisme, s’havia donat una visió patriòtica. Un dels primers que es va atrevir a qüestionar aquesta resistència va ser Prudenci Bertrana, apuntant que l’orgull d’Álvarez de Castro, el seu afany de protagonisme i de transcendir la història havien empès la gent a la mort sabent que faltaven recursos. En aquest sentit, el que hem volgut fer ha estat trencar aquest mite, tant de l’Álvarez de Castro com de la resistència».

Amb Llaços de sang, Sagrera i Gasch demostren que, si bé majoritàriament han sigut els homes els que han anat a la guerra, «les dones han tingut un paper destacadíssim perquè si no s’haguessin quedat a la rereguarda tenint cura dels més desvalguts, quan haguessin tornat no haurien trobat a ningú», conclou la Teresa.