Tomàs Molina: «Cap acció humana mantindrà el Delta de l’Ebre com el tenim ara»

Amb ‘El gran llibre del planeta’ recupera els atles.
Els atles encara es troben per casa. És un d’aquells llibres que, de tant en tant, els nanos obren i consulten. La idea era fer un atles clàssic, però alhora nou, actualitzat. És el retorn a aquests llibres per anar mirant i que desperti les ganes de saber-ne més. És el que em va passar a mi, de petit recordo que em va impactar llegir que la Terra desapareixeria d’aquí a 5.000 milions d’anys. Crec que va ser un dels motius pels quals vaig estudiar física.

Quan diu que la Terra desapareixerà, no hi fica la mà humana aquí.
No. I llavors jo no ho sabia, però en aquest atles he inclòs també que la nostra galàxia, la Via Làctia, es xocarà amb la d’Andròmeda més o menys d’aquí a 5.000 milions d’anys. És a dir, desapareixerem sí o sí.

O sigui que ho estem fent molt malament, però encara que ho féssim millor també desapareixerem.
Sí, però d’aquí a 5.000 milions d’anys.

Inclou els terratrèmols, els tsunamis i els volcans. Han pogut esbrinar més coses d’aquests últims arran de l’erupció a La Palma?
Abans, dels volcans i dels terratrèmols se’n deia que no es podien pronosticar. Però a La Palma, una setmana abans es va dir que el volcà estava a punt d’entrar en erupció. En el cas dels terratrèmols és més difícil, sobretot perquè no tenen mesura. Vull dir, treballo en meteorologia des de fa molts anys i ho mesurem i ho controlem tot, però amb la Terra encara es tenen molt poques mesures. Quan es tinguin més, segur que sabrem pronosticar els terratrèmols.

De fet, parla de l’interior de la Terra. Aquí a les Terres de l’Ebre vam tenir el projecte Castor. El ‘fracking’ li fa mal?
La Terra s’està movent contínuament, en totes direccions i maneres possibles, és una mena de fluid que es mou molt a poc a poc. Llavors, qualsevol cosa que li fas a aquest fluid l’altera. Si poses un port o un espigó, el límit natural canvia. Doncs, per sota li passa més o menys igual. Aquests projectes generen uns camps de pressió que, evidentment, fan moure la Terra.

Quant a viatjar per l’Univers. On aniria?
És una de les coses que també pensava de petit. Després de la fi de la Terra, els viatges a la Lluna. I aquí he recollit el coet de Jules Verne, el primer a imaginar-se com seria un viatge d’aquestes característiques. Sempre havia pensat que intentaria ser astronauta i, de fet, tinc una anècdota relacionada amb això. Quan tenia uns 14 anys, vaig enviar una carta a la NASA, on els demanava informació sobre l’Apol·lo 11 i em van contestar amb tot un cartipàs d’informació, de dades i d’explicacions de projectes i guies. Em vaig quedar tan impressionat que això també va contribuir al fet que estudiés ciències.

La ciència-ficció, com la porta?
Soc bastant de ciència-ficció. Aquí també he posat alguna coseta dels viatges del futur, que en realitat el que viatjarà serà una còpia de nosaltres mateixos.

Un holograma?
A partir del 2050, si la intel·ligència artificial i la humana s’han de trobar, és a dir, que serà difícil distingir entre intel·ligència artificial i humana, podrem començar a fer còpies de nosaltres mateixos o de parts de nosaltres mateixos, de la nostra memòria i fins i tot de la nostra capacitat afectiva i la podrem traspassar a un disc dur extern. Arribarà aquest moment, que s’anomena extensió radical de l’existència. I si al final posem tantes coses a fora, en realitat serem nosaltres mateixos, però d’una altra manera. No es diu immortalitat, però si em puc copiar a mi mateix en una altra cosa, per què no em puc enviar pel món en forma d’un “cuanto de luz” i que vagi a explorar l’Univers?

Mentrestant, aquí a la Terra, ens quedarem sense primavera i tardor?
A Tarragona, a Catalunya s’estan escurçant les estacions de transició. La primavera i la tardor duren menys i es desdibuixen perquè el final de l’hivern ja és més càlid i el final de la primavera, més calorós. Al maig ja tenim temperatures de més de trenta graus. No és que sigui estiu, però anem amb màniga curta. Hem canviat el ritme de les estacions.

I les platges. A Tarragona cada hivern es queden sense sorra. Això és el canvi climàtic?
És una barreja de tot, que també inclou el canvi climàtic. Som més gent i ens hi hem posat a primera línia, per tant, qualsevol variació afecta. Ens hem posat tan endavant que no ens podem apartar i ara, el que hem de fer és apartar-nos a la força. Els glacials estan desfent-se i tota aquesta aigua ja està fent pujar els oceans. Tot el que sigui neu de les muntanyes, fa pujar el nivell dels oceans i això ja està passant. Com a conseqüència, caldrà fer concessions al mar d’aquesta manera. El tren del Maresme s’ha de canviar. No és una pregunta. No podrà seguir aquí. I les platges de Tarragona, em sap greu, però no. Haurem de passar un dol. ‘No’ vol dir ‘no’. El Delta de l’Ebre, no.

No, què vol dir?
Que les platges no seran tal com les coneixem i tampoc el Delta. Primer, el Delta de l’Ebre no ha sigut sempre igual. Fa cent anys era molt més petit i, per l’acció humana, el vam fer més gran, cosa que està molt bé. Però al mateix temps, el mar està canviant, tenim temporals del nord-est bastant freqüents, tenim pujada del nivell del mar, tenim canvis que toquen el Delta. Es pot fer alguna acció humana que mantingui per sempre el Delta com el tenim ara? No. Haurem d’acostumar-nos que hi ha coses que al final serà que ‘no’. És un dol que haurem de passar.

Quan s’equivoca en les prediccions, molta gent s’empipa. Com ho porta?
Ara ja no es nota tant perquè tothom té la predicció a sobre, al mòbil. És una cosa que es nota, quan ets méteo.

Llavors, la seva professió és d’aquestes que desapareixeran?
Serà bastant diferent, ens haurem d’adaptar. La part de pronòstic ja no té gaire sentit. Moltes vegades ho he dit, que els méteos estem obsolets. Per exemple, a França han deixat de fer pronòstic general perquè la gent té pronòstic particular, local, cadascú al seu mòbil. No té sentit quin temps farà a tota França quan cadascú ho sap del seu poble.

Tornem a mirar per la finestra, doncs.
Ara pel mòbil. Fins i tot hi ha persones que es creuen que la temperatura que dona el mòbil és real. Però el mòbil no té termòmetre i en realitat, és un pronòstic. Pel que fa a nosaltres, hem de posar més coneixement en el perquè, sobretot en moments de temps violent, ja que el mòbil encara no ajuda en això. Es necessitarà algú que sàpiga més i pugui gestionar diferent. I després, per entendre-ho o per viure-ho, que és el que mirem de fer a l’espai del temps, de fixar-nos-hi en el nostre voltant. Per exemple, gaudir d’una posta de sol tots junts.

Aquells dies en què tothom es baralla, sempre hi ha algú que ho atribueix als planetes...
Com que cada vegada sabem més, no tothom sap de tot i llavors, el que ens acaba passant és que la majoria o alguns, es fan teories pròpies. La no ciència està tenint un auge, els de la Terra plana...

Encara?
Sí. Hi ha moltes teories conspiranoiques, de conspiració planetària. Com que no acabem d’entendre el que ens expliquen els que més en saben, doncs ens fem nosaltres una pròpia explicació a la nostra mida. I hi ha un reducte de persones que tornen a buscar aquestes coses atàviques.

Li molesta el mal temps, el vent o la pluja?
Em molesta que el temps no faci el que jo dic que faria. I avorrir-me, perquè si sempre està fent el mateix, és molt pesat.

Vostè no parlarà del temps en un ascensor...
No creguis. Quan es parla del temps amb els de la méteo, en realitat el que volen és parlar amb els de la méteo. Per sort, com que som gent que durem bastant, que tenim carreres llargues, acostumem a tenir una relació afectiva amb la gent. No és admiració, és afecte. Potser ens coneixen els pares, els fills i fins i tot els nets. És com si fóssim de la família. Jo porto trenta-cinc anys ja i trenta-cinc anys donen per a tres generacions.