Toni Cruanyes és una cara coneguda de la televisió. Presentador del Telenotícies Vespre de TV3, va guanyar l’últim Premi Josep Pla amb La Vall de la Llum (Destino), un relat intimista, un homenatge al seu avi, mort per una infecció durant la primera onada de la pandèmia en una residència per a la gent gran. Però alhora, és un homenatge a tota una generació que va haver de viure una guerra, una postguerra i una pandèmia. Cruanyes va presentar La Vall de la Llum recentment a la Llibreria Adserà de Tarragona.
La recança per la mort del seu avi travessa tota la novel·la.
Realment és el motor de l’escriptura d’aquest llibre, una sensació d’un mal comiat amb l’avi. No per la mort, totalment comprensible i assumida a 95 anys, però et sents una mica culpable per les circumstàncies en què va morir. Aquest dol mal portat segurament va accelerar un llibre que, per altra banda, jo tenia pensat que un dia es podia fer, perquè el meu avi tenia molts documents guardats i pensava que un dia recuperar tot això tindria algun sentit en forma de llibre. Per què ara? Doncs com un homenatge a l’avi.
Creu que hem maltractat els nostres grans?
Crec que hi ha un bon sistema de seguretat social, de pensions, sanitaris... Igualment, a les residències geriàtriques treballen molts bons professionals. Però quan hi ha aquesta resistència per part de la gent gran a deixar casa seva, se’t trenca el cor, malgrat saber que les condicions mèdiques no t’ofereixen alternativa i malgrat que el cap et digui què has de fer. Això t’esqueixa els sentiments. L’envelliment és un misteri més de la vida i la mort.
La seva família no va optar per cap bàndol. A casa es parlava de la Guerra Civil Espanyola?
No en parlaven mai de la guerra.
I de la fam?
Sí, d’haver passat gana, sí. El meu avi ho deia tot sovint i quan poses exemples prens consciència de la realitat. Passar gana és una sensació que ni ens la imaginem. Però quan ens deia que treien les llavors de les patates quan sabien que les havien posat sota terra per bullir-les, allò que no era més que una micropatata, llavors ens adonàvem de la desesperació que vivien. De les mancances, de la falta de coses, de quan no hi havia aigua o electricitat. I el meu avi va voler deixar escrites les seves memòries de la guerra com a document, més que res, com una cosa que quedés.
Les seves memòries l’han servit per arrencar. Arribar a la resta va ser difícil?
Vam poder parlar amb un cosí del meu avi que encara és viu. I vam recopilar també informació d’història local, entre altres, articles del meu avi que no parlaven d’ell, sinó que parlaven de coses del poble, de Canet de Mar.
«El motor de la novel·la és la sensació d’un mal comiat amb l’avi. No per la mort, sinó per les circumstàncies en què es va produir»Com ha rebut la seva família la novel·la?
Els haig de donar les gràcies per l’ajuda en la recerca i també per haver-me deixat la família com a personatges. Tots tenim idees concebudes diferents, per experiències personals, no només de l’avi perquè els personatges secundaris són la meva besàvia, la meva àvia, el meu oncle... Però n’hem parlat i estan contents amb el resultat. En algunes coses no estem d’acord quant a la percepció del personatge, però han entès que és la meva visió i estem d’acord en el més important, que és tot el que expliquem i com ho expliquem. En haver-ho fet.
La por ens fa cremar? La República crema documents, la nova democràcia també...
Justament aquest llibre el que vol és tot el contrari, és a dir, recuperar documents. És una història molt arran de terra, la d’un nen petit durant la guerra i després, com a molt, la d’un líder polític municipal, dels primers ajuntaments. La seva vida ensenya la il·lusió que es va generar al final del franquisme, però també una mica la decepció posterior. Això queda més diluït, perquè no volia que fos el tema, però ell també va tenir una desil·lusió. I ell representa una època que jo crec que a vegades nosaltres encara no acabem d’entendre i que el llibre voldria ajudar a entendre. En aquest sentit, poso també algunes incongruències del que ell va fer o de la manera que tenia de viure la vida, com per exemple, la seva afició a la cacera i a la vegada, tanta estima per la natura.
Quant a la pandèmia i al tractament que vam fer els mitjans, on està la línia entre la prudència i no voler provocar pànic?
Aquesta és una línia molt fina i pots passar fàcilment d’un costat a l’altre. És a dir, provocar un pànic innecessari o desinformar per un excés de timidesa. És un tema al qual nosaltres ens vam enfrontar molt durant la pandèmia i encara ara, d’una manera diferent. Sobretot a l’inici ens va enganxar amb el pas canviat i fins i tot crec que crèiem que érem molt prudents i molt professionals en fer-ho. Criticàvem alguns mitjans sensacionalistes i de mica en mica el temps va donar la raó als més alarmistes.
Se l’ha acusat, sobretot a les xarxes, de guanyar el premi per ser conegut. Com s’encaixa?
Jo ja entenc que quan ets una cara coneguda hi pot haver aquesta acusació. En tot cas, que la gent llegeixi el llibre i digui si li agrada o no. Però és el jurat el que ha decidit si era mereixedor d’un premi. Un presentador de telenotícies ha de ser un guanyador d’un premi literari? Al final, competeixen històries.
Podria ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi. Es veu donant aquesta notícia?
El que sé segur és que és un dissabte i no presento el Telenotícies. En tot cas, estic molt content de la rebuda que està tenint. Però d’aquí a Sant Jordi queda molt i, a més a més, hi ha molts llibres, moltes novel·les molt potents. No m’ho acabo d’imaginar.
