Xavier Graset: «M’estimo molt aquesta terra. Té una llum especial»

El plaer d’un bon menjar, d’endinsar-se en un llibre o de gaudir del teatre. Les petites passions són les que Xavier Graset ha plasmat en La pausa dels dies. Dietari de vivències plaents (La Campana. Penguin Random House), un recull d’articles, bona part d’ells publicats durant tota una dècada al Diari de Tarragona. Alhora, és una reivindicació del temps calmat, de les tradicions i d’allò que el ritme frenètic i tecnològic fa perdre. Graset és periodista, escriptor i actor de teatre. De dilluns a divendres condueix el programa d’anàlisi d’actualitat Més 324 on dona cabuda a les novetats del panorama literari i d’assaig. El 2021 va rebre el primer Premi Difusió de la Comissió Organitzadora de La Setmana del Llibre en Català, creat expressament en reconeixement de la seva labor de divulgació de la cultura catalana.

El títol és una metàfora?

M’agrada el sentit de l’humor. Per una banda, és una ironia, en el sentit que els meus dies no tenen pausa. Per l’altra, fa referència al fet que els articles es poden llegir com a bona companyia i expliquen, generalment, moments de pausa.

Reivindica el territori. Reus, Vila-seca...

La Terra Alta, el Delta...

Se sent d’aquí, malgrat treballar-hi cada dia a Barcelona.

I tant! Em van parir al llit de casa tot i que ja hi havia clíniques a Tarragona i Reus. M’estimo molt aquesta terra. És la millor que tenim i la millor que hi ha al món. Té una llum especial i dona un sentit a tot el país. Potser ara, en aquest temps, no ha sigut tan escoltada, però per exemple, Magí Sunyer sempre diu que al segle XIX tot Catalunya mirava cap al Camp de Tarragona i a la Plana de Vic. Com que la gent del camp som gent del llamp, som molt individualistes, potser a vegades ens falta autoestima, saber el que tenim i, a més a més, unitat per defensar-nos, per estimar-nos aquesta terra.

És cert que va descobrir el vermut de Reus a Madrid?

S’ha de dir que primer vaig viure a Madrid i després, a Reus i que quan jo era petit, el vermut de Reus no tenia la presència que té ara. Vaig arribar a Madrid i vaig veure: Tenemos vermut de Reus i vaig entrar a preguntar, no fos cas que hi hagués un altre Reus a Espanya. Va ser quan vaig descobrir aquesta indústria, que durant molts anys va estar arraconada pels vermuts italians. El vermut és una beguda festiva que convida a les patates, a les olives, que fèiem de petits sense tenir clar que Reus, Falset i Gandesa en feien de fantàstics.

Ha dividit el llibre en les estacions...

Per donar una estructura, ja que hem triat entre 1.100 articles que he anat produint durant 12 anys. Generalment, busquen una referència gastronòmica, cultural, de teatre i lectures. Aquestes passions meves que vull compartir amb la gent. Aleshores, passa que en aquest calendari hi ha temes que es repeteixen, com l’oli nou.

La mona o Sant Jordi...

El calendari em va bé per a ordenar-me la vida. Reivindico un punt de referència que ens ajudi a fer passar l’any i saber quan és el temps de cada cosa. Saber, per exemple, que si agafes farigola Divendres Sant, la flor no es perd en tot l’any. Això és màgic. Jo ho he sentit dir a casa i ho faig. O saber que el millor temps per menjar escalivada és l’estiu.

I menjar escudella en comptes de ramen. És un llibre nostàlgic?

En molts hàbits. Però alhora, també és una mica escèptic perquè la vida evoluciona i no pots estar contínuament agafat al passat. Si parlem de gastronomia, jo no estic en contra de menjar ramen o que els meus fills en mengin, però crec que primer hem de menjar escudella. Només així podem comparar. Aquests salts al buit que es produeixen a la societat em saben greu perquè si tens una mica més clar el mapa, si tens referents, saps cap a on pots anar.

Els seus referents literaris tenen molt de pes. Espinàs, Rodoreda, Joan Sales...

Faulkner... Però als articles també hi ha incorporades novetats que acaben de publicar-se i que com a periodista em vull fer ressò per si a algú li pica la curiositat. Així mateix, també hi ha lectures de joventut. No sempre saps com arribes als llibres, a vegades per atzar perquè estan a casa. La mare tenia la Rodoreda. D’ella i de Sagarra m’impacta la modernitat del llenguatge. Aquesta riquesa lingüística per explicar les coses, que s’ha anat empobrint amb el pas del temps. Ara ja no parlem. Enviem una emoticona i una rialla. Estalviar paraules ens limita i aquesta també és una reivindicació.

Fa teatre i canta. Tothom espera el verset de Nadal i el Graset dalt de la cadira.

D’això he fet tradició. El verset lliga amb l’esperit del llibre. Ho havia fet de petit, anar a casa de les tietes, enlairar-me en una cadira, anar a buscar la paga. Coses de poble. A casa no teníem tele.

Ja ho diu. Dues a tot Vila-seca.

La Josefina Siurana, que era una dona cega, en tenia una i tots els nens del carrer anàvem a veure Bonanza. Aquesta va ser la primera que hi va haver. Després, la tieta Maria del Carme, que també en tenia, li va posar un plàstic que venien que era blau a dalt, verd al mig i marró, a sota. Tele en color.

De debò?

Sí. Això és cert. Quan busco entendre com ha canviat el món, miro cap a casa. La vida de poble també et marca perquè les coses arriben més tard o no hi arriben tant. Tot i que Vila-seca tenia turisme, el pare s’hi dedicava. Vull dir, no és un poble de muntanya on no veus ningú. El meu primer petó va ser amb una hamburguesa, una noia d’Hamburg...

Hi ha poca política al llibre, però diu que s’ha de recordar la Neus Català.

És aquest passat que costa de recordar, que últimament s’està fent molt exercici de memòria. A casa, però, tampoc no se’n parlava i el pare va anar a la guerra. Són temes que han estat silenciats perquè són molt dolorosos i tristos. A la Neus la vaig conèixer quan feia els (S)avis, a TV3. El que va patir aquesta dona és absolutament injust, als camps de concentració, Mauthausen. Hi ha gent que ha empalmat en uns anys molt de patiment i dolor.

Tornant als llibres, vostè és l’estrella literària de la tele.

Al Més 324 ens hem acabat fent, sense voler i sense dissenyar-ho, i estem molt contents que així sigui, prescriptors o escenari literari. Perquè els llibres són els complements perfectes d’una tertúlia política. En aquest cas, primer va entrar l’assaig o el volum històric i després la novel·la, perquè a vegades, per explicar el món funciona millor un relat a partir d’uns personatges.