Ebre Entrevista

Maria Climent: «L’humor per a mi és com un fil conductor de la meva vida»

L’autora ampostina ha arribat a milers de lectors amb la seva primera novel·la, ‘Gina’, una història dura, però alhora, delicada i tendra

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptora ampostina Maria Climent amb el seu èxit literari, ‘Gina’.

L’escriptora ampostina Maria Climent amb el seu èxit literari, ‘Gina’.

Maria Climent (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació. Entre altres, ha treballat de professora d’idiomes, de content mànager, de professora d’escriptura i de cronista. Gina (L’Altra Editorial) és la seva primera novel·la, una obra que parla de ‘fer-se gran’ i de topar-se amb les realitats que a cadascú esperen. Escrita en ebrenc, és també un relat del Delta i reflecteix temes espinosos com ara la maternitat buscada però no sempre trobada i l’esclerosi múltiple. També en castellà, publicada per l’editorial Alfaguara.

Com està sent l’experiència d’aquest exitós debut literari?
La veritat és que ha estat una sorpresa. La meva pretensió era només trobar una editorial que me’l publiqués. A partir d’aquí tot ha estat un regal. 

La Gina també és traductora. Hi ha algun tret més en comú amb ella?
Clar. Hi ha aspectes que tenen a veure amb mi perquè a pesar que Gina és una història de ficció, sí que està basada en llocs que jo conec i té moltes coses meves. 

«La Gina titlla el seu cos de suïcida perquè l’esclerosi múltiple reconeix les pròpies cèl·lules com a nocives i les ataca»

A la novel·la plana l’esforç continu per tenir una criatura. Troba que encara és una pressió social per a les dones?
És un tema delicat del qual se’n parla molt lleugerament. D’entrada crec que es pregunta a les dones i a les parelles quan pensen tenir una criatura i potser és que un dels dos no en pot tenir. Potser és un infern per a ells. Mai no saps què hi ha darrere d’això. Crec que és un tema del qual només es parla de la part bonica. 

Fa referència a la iaia, que feia totes les tasques de casa. És una reivindicació de la dona?
Sí, especialment les dones d’abans, de fa uns anys, sobretot a Espanya, en què una dona era poc més que una criada i ningú li preguntava si era feliç, quins eren els seus desitjos. Els dels homes encara. Però els de les dones, com l’àvia de la Gina, no importaven. 

És un relat amb molt sentit de l’humor, malgrat el rerefons. És part de la seva personalitat?
Sí, la veritat és que l’humor per a mi és com un fil conductor de la meva vida. Intento mirar-me la vida sempre des d’un punt de vista irònic i mirar d’acabar-me rient dels meus problemes. 

«Jo sé que passarà el temps, recordaré els mesos de confinament tancada a casa de ma mare i en tindré un record entranyable»

Què ha significat créixer en el Delta?
Et forja un tipus de personalitat. Crec que ser del Delta és, no només un punt de vista geogràfic, sinó que és un estatus. Ser del Delta per a Catalunya és com ser de l’última part, la més oblidada i menystinguda. Jo veig el món des d’aquí i des d’aquí el relato. En aquest sentit, sí que va ser relativament fàcil retratar el món des d’un personatge del Delta perquè sé com pensa una dona d’aquí.

Té les olors de nena com la Gina? Quines olors li venen?
Al Delta tot és molt característic segons les estacions en què et trobes. Només per l’olor ja sabria si estan segant l’arròs, si l’estan plantant o si és hivern. I això és una cosa que no sé massa com s’explica. Són olors conegudes, familiars, de casa. També l’olor de salabror, de baladre. Tots els paisatges que també intento descriure a Gina són els d’Alcanar Platja.

Hi ha una situació que reflecteix que a vegades no és fàcil anar sola al bar.
És una barrera interior que has de trencar i suposo que l’edat ajuda, tot i que hi ha gent que no ha aconseguit trencar-la mai. Ajuda l’edat i viure a ciutat. Jo recordo que amb 15 o 16 anys no hauria anat mai al poble sola a prendre alguna cosa. Ara sí que ho faria, ara m'és igual perquè ja tinc 35 anys. A Barcelona encara em costava però en canvi, si me'n vaig a Londres o a qualsevol altra ciutat, la distància i el fet de no conèixer a ningú et fa sentir com molt més lliure.

Li agradaria que es poguessin esborrar frases dites com a la Gina?
Jo volia transmetre la inseguretat de Gina, descriure quin caràcter té. És una inseguretat que va perdent amb els anys.

Ella parla d’esdeveniments que et canvien per sempre. M’imagino que en el seu cas és l’esclerosi.
Sí, i per això el llibre també en parla perquè és un tema que conec bé.

Els arrossars del Delta. Foto: Joan Revillas

Com es troba?
Em trobo bé, ara mateix. Hi ha diferents tipus d’esclerosi múltiple i la més normal de tenir és la remitent recurrent i això vol dir que tens un brot i que t’afecta però després et recuperes al cap de setmanes o mesos. Però amb els anys cada vegada et recuperes menys i canvies d’un tipus d’esclerosi a un altre, que seria la progressiva. Jo encara estic en una fase remitent recurrent. 

La Gina ho descriu com un cos suïcida.
Clar. Perquè el que fa aquesta malaltia és que reconeix les teves pròpies cèl·lules com a nocives. Llavors les ataca. És autoimmune. Per tant, si el teu cos, que en un principi t’hauria de protegir, el que fa és atacar-te... De moment no hi ha cura, hi ha tractaments, que funcionen prou bé però clar, veus que et condiciona molt. Et canvia la vida. Amb un diagnòstic així has de replantejar-te moltes coses.

«Ser del Delta per a Catalunya és com ser de l’última part, la més oblidada.  Créixer aquí et forja un tipus de personalitat»

Imagino que la pregunta de l'ebrenc és recurrent.
Als tallers que fem d’escriptura sempre els dic als meus alumnes que ells han d’escriure en l’idioma en què pensen, en què senten perquè no és el mateix. Hi ha com una distància emocional. I en aquest sentit, a mi em passa el mateix amb l’estàndard i l’ebrenc perquè jo penso en ebrenc. Quan parlo de veritat, quan parlo des del cor, jo soc d’aquí. En un principi, la veu narradora l’havia escrit en estàndard però quan els personatges tenien diàlegs els feia parlar en dialecte. Llavors, la meva editora, l’Eugènia Broggi em va suggerir de fer-ho tot en ebrenc. Jo necessitava com aquest permís, que una autoritat em digués això. Aleshores, ho vaig canviar tot i jo crec que va guanyar.

‘Gina’ també es pot trobar en castellà.
Abans de sortir es va interessar l’editorial Alfaguara. Aleshores, es va publicar en català i castellà alhora.

I com està vivint aquesta pandèmia i el confinament?
El confinament el vaig passar amb ma mare perquè jo just havia deixat el pis de Barcelona per a venir a viure a Amposta. Això és una decisió que havia pres al febrer. Llavors, va ser arribar i confinar-nos. Jo vivia sola i ma mare també i com que no sabíem si el confinament serien quinze dies o tres mesos, que aleshores seria horrible, vam decidir confinar-nos juntes. La veritat és que al final, lluny de ser una cosa feixuga, jo sé que passarà el temps i recordaré els mesos tancada a casa de ma mare i en tindré un record entranyable. 

I ara, una altra història?
Clar. És la idea. No voldria deixar-ho aquí, ara que acabo de començar. Però no sé res més. 

Temas

Comentarios

Lea También