Miquel Esteve, darrere l'enigma Rimbaud

«La poesia és l’art excels de la lletra perquè amb molt poques paraules diu coses molt boniques i es desperten sensacions. I per tant això suposa per a mi un plus creatiu bestial».

Aquestes paraules que parlen d’Arthur Rimbaud pertanyen a un industrial agrícola de Móra la Nova, economista, financer i amant de la física. També a un reputat escriptor. Es tracta d’en Miquel Esteve qui amb la seva última novel·la, El misteri d’Arthur Rimbaud (Univers. Grup Enciclopèdia), va alçar-se amb el Premi Mallorca de Narrativa, dotat amb 35.000 euros. 

«Aprofito per incloure la meva part. El meu avi havia estudiat al Centre de Lectura abans de la guerra, havia escrit poesia i m’havia parlat de Rimbaud»

« Quan m’ho van comunicar estava dalt del tractor», diu divertit en Miquel, qui amb aquesta obra torna a posar sobre la taula La Chasse spirituelle, el cobdiciat poema de l’autor francès, perdut per alguns, inexistent per a d’altres i que ha marcat no poques baralles dialèctiques entre els intel·lectuals.

El misteri d’Arthur Rimbaud és una combinació de thriller i novel·la històrica ambientada en Charleville, França, per descomptat, però, sobretot, en Reus i Móra la Nova, en el que suposa també una incursió al passat de l’autor.

«A casa nostra tota la vida hem estat lligats al comerç, els productes agrícoles i les finques»

«El primer capítol és un homenatge al molí de casa, a Móra la Nova, del taller Blanch de Reus. I a més a més, com em va explicar l’avi, es va posar el mateix dia que el poble de Reus aixecava l’estàtua del General Prim a la plaça amb el seu nom», explica en Miquel. L’avi és l’Antoni Esteve, a qui juntament amb la seva mare, Pepita Valldepérez, dedica aquesta obra. 

«Volia homenatjar el molí -continua- perquè avui dia fer oli és un procés totalment tecnològic. Els molins de cofins, d’aquí a deu anys, molta gent no sabrà ni què són». I com bon amant de les ciències, remarca que «és física molt newtoniana, cartesià, on tot eren corretges, politges, la mola... Tot feia circuits, com la forma sagrada de l’Univers, que és una espiral. I l’el·lipse. Una cosa totalment endreçada, un petit univers mecànic. Aquella visió que ja ha quedat antiga amb la física quàntica». Molí que justament és el sentinel·la d’un secret que no pot veure la llum per la maledicció que conté.

Així mateix, en aquesta forma sagrada de l’Univers destaca Metistòfil. «El tema del dimoni surt perquè Rimbaud estava carregat de morfinis. La seva germana li preparava tisanes de cascall pels dolors que patia de la cama amputada i poc abans de morir, a l’hospital de Marsella, dicta a la seva germana una enigmàtica carta en què parla d’un misteriós personatge.Rimbaud era un poeta vident, amb molt de contingut esotèric. Per tot plegat jo especulo amb la figura del dimoni».

Creació artística, espiritualitat, relacions difícils i l’esdevenir dels versos suposadament maldits expliquen aquesta història amb una particular manera de presentar-la. Perquè tant és si se segueix l’ordre marcat per l’autor com si es vol començar per qualsevol altre punt. «Vaig fer una mena de Rayuela de Cortázar o un Pulp Fiction literari de Tarantino. Quan el lector acabarà tindrà la mateixa història, sense haver perdut fil», manifesta.

«Rimbaud ho transfigura tot. Fica una bomba de rellotgeria a l’statu quo poètic»

Per què aquest format? «Com va dir Rimbaud, Je est un autre. Per mi ha suposat una forma de ser un altre escrivint». Això sí, avisa en Miquel, l’única condició del joc és que l’epíleg s’ha de deixar per al final. «Jo soc una persona molt economista, molt metòdic, molt científic, amb tot el causa-efecte. Aleshores, escriure la novel·la ha estat trencar una mica amb la lògica de l’espai-temps. He fulminat l’espai-temps i estic més en l’actualitat. Perquè ja sabem que l’espai-temps no existeix, que és una quimera física. Això m’ha suposat una part ‘mística-espiritual’ de la mateixa escriptura».

La fascinació d’en Miquel Esteve pel poeta francès ve de lluny. «Soc un mitòman», reconeix qui ha anat darrere les passes de l’home i de l’artista. «La meva exdona, la mare dels meus fills i els avis materns són de la Champagne francesa, que està al costat de la zona d’on és Rimbaud, per la qual cosa m’era molt fàcil arribar a Charleville», assenyala.

«La polèmica no està tancada. Què passaria si d’aquí a un any sortís ‘La Chasse spirituelle’?»

Però, per què Rimbaud? Miquel Esteve enalteix el francès per diferents motius. «El primer és que un noi de províncies, de 16 o 17 anys, arriba al París dominat pel classicisme, per la lògica i comença a fer poesia de vers lliure. Ho transfigura tot, el que no havia aconseguit encara Baudelaire ho acaba fent Rimbaud de tal manera que fica una bomba de rellotgeria a l’statu quo poètic».

En aquest sentit, conta com a més a més a 19 anys deixa d’escriure per marxar a l’Àfrica «perquè estava cansat de portar polls al cap». Uns polls que utilitzava com arma llancívola. «Era un provocador nat i amenaçava dient ranci burgès, que et tiraré els meus polls», il·lustra Miquel. Situacions que queden reflectides totes, en una obra mol ben documentada.

Així mateix, un altre dels motius és que «pràcticament en dos anys escriu el millor de la poesia francesa. També la seva implicació amb la Comuna de París i finalment, que beu de les fonts de la filosofia oriental. La seva vida dissoluta, que la gent veia com a vici, que també, era un desarreglament dels sentits per crear i trobar qui era realment ell. Sabia que la ment ha de callar, s’ha d’anestesiar perquè surti qui som o el que som. Tot això de què parla ara l’espiritualitat, el mindfulness, ell ja ho feia en aquells moments. Anava molt avançat al seu temps». 

Pràcticament en dos anys Rimbaud escriu el millor de la poesia francesa. Després, a 19 anys decideix que no escriu més. 

No obstant això, què és del poema La Chasse spirituelle? «Forma part del mite» i assenyala que quan Rimbaud s’escapa a Londres amb el seu amant Paul Verlaine li reclamen a Mathilde, la dona d’aquest últim, una sèrie de pertinences, entre les quals el poema. Però aquesta nega la seva existència. També Rimbaud, al seu llit de mort, li demana a la seva germana que el recuperi. El 1949, el diari ‘Combat’ de París anuncia que ‘Mercure’ publicarà el poema perdut, fet que dona pas a la bataille Rimbaud entre els intel·lectuals de l’època, versos que finalment es consideren falsos. I el 2005 s’apunta a una col·lecció privada.

Davant la polèmica, Esteve es pregunta què passaria si d’aquí a un any sortís La Chasse spirituelle. Temps al temps.

 

La novel·la
‘El misteri d’Arthur Rimbaud’

És la història de ‘La Chasse spirituelle’, un poema prohibit que, segons l’amant de Rimbaud, Paul Verlaine «contenia estranys misticismes».

L’autor de la novel·la, Miquel Esteve destaca que l’escriptor d’origen reusenc Jordi Llavina hi col·laborés en la seva contraportada.

«És un poeta que admiro moltíssim. D’igual manera que el Joan Margarit, un virtuós amb una profunditat psicològica i filosòfica . És el Messi de la poesia catalana».