Ruta pel cementiri de Móra d'Ebre, sota l'estigma de la Guerra Civil

Construït el 1836, és el cementiri més antic de la demarcació després del de Tarragona (1809). Però si hi ha un tret diferencial que caracteritza l’humil però singularíssim cementiri de Mora d’Ebre és, 80 anys després, l’estigma de la Guerra Civil i la misèria material i humana de la postguerra: les capelles destruïdes pels bombardejos, el descampat a la part mai reconstruïda, els homenatges als morts del bàndol vencedor, la falta de memòria històrica per a les víctimes del bàndol republicà, arraconades per la història a una fossa comuna ni tan sols senyalitzada, les làpides escrites a mà, la pobresa dels materials...

Grutes i Palmeres

Tanta tristor queda compensada per l’atractiva estètica, tan especial, que li van infondre els artistes locals d’abans del conflicte bèl·lic i que l’ha sobreviscut tantes dècades: Palmeres, grutes de rocalla, ceràmica envernissada de Miravet, panteons i creus de còdols de riu i les fantàstiques capelles parabòliques de Carles Mani, l’escultor ajudant de Gaudí. També ha sobreviscut l’antic cementiri civil, avui ja unit al general per unes escaletes, on s’aprecia una làpida destrossada que la família va poder reconstruir.

1. Entrada i Panteó cònic

Seguint els punts de la ruta del mapa adjacent, comencem per l’entrada al cementiri, antiga (1836) i austera: a l’exterior una obertura arquitravada amb marc de pedra i a l’interior un emblanquinat amb un fanalet per tot ornament. Tanmateix les siluetes cònica i parabòlica dels panteons singulars, i la frondosa vegetació de palmeres capten poderosament l’atenció. Entrant a l’esquerra hi trobem la capella del coronament cònic, amb les sigles M.S. i R.N. La tradició popular l’atribueix a Carles Mani.

2. Antic cementiri civil 

És l’últim excementiri civil de la província. Avui, part del recinte general però manté la porta exterior. Alguna làpida va ser atacada i reconstruïda

3. Tomba de Mariana Garcia

Una pesada llosa amb un àngel i una palma cobreix l’entrada de la capella unipersonal de Mariana Pineda, perquè ella no volia que ningú més s’hi enterrés.

4. Grutes de rocalla

Les capelles de rocalla són típiques d’aquest cementiri, aporten resultats estètics notables, barrejades amb les palmeres i van sobreviure a la Guerra Civil. L’arquitectura es fusiona amb la natura. És el naturalisme estètic que tant va expandir-se durant el modernisme a Catalunya i a les colònies d’ultramar on emigraven els paletes catalans: les hi trobem en fonts i cascades a parcs públics i a jardins privats, imitant estalactites, troncs...

5. Capella Monlleó

És la més impactant i espectacular del cementiri. Va ser projectada per l’escultor Carles Mani per encàrrec de Joan Baptista Monlleó a l’època en què el primer treballava per a Gaudí a la Sagrada Família, entre 1907-1911. Teòricament una àliga havia de coronar el cos parabòlic al qual s’accedeix per una porta en arc catenari. Consta d’un altar, dotze nínxols i cripta.

6. Panteó «Amor i Déu»

 A l’esquerra de la capella Monlleó, el panteó «Amor i Déu” destaca pel seu disseny original en arc de ferradura. La llegenda està escrita en negre, imitant l’estil gaudinià, sobre un trencadís de fons de color pàl·lid, i la paret general és de rocalla. L’enterrament més antic (1922) és de Joaquima Vaqué Garcia, i la resta de la família Sànchez-Oliver.

7. Panteó Gurrera
 

L’accés al panteó es fa a través d’una estructura d’una soca d’olivera, arbre icònic a tota la conca de l’Ebre. Conté una estrella de closques de cargol.

8. Gruta Cavero Costa

Idèntica a les grutes naturalistes del cementiri de Montjuïc de Barcelona. Joaquim Cavero era un metge aragonès mentre que Raimunda Costa n’era la propietària.

9. Panteons de Julio Antonio i Montagut

El panteó Montagut va quedar malmenat i va ser reconstruït després de la Guerra Civil. La propietària Consolació Montagut es casà en primeres núpcies amb Joan Alhenius Jonhson, cònsol suec a Barcelona i en segones amb Santiago Treig. En canvi el panteó del jove escultor local Julio Antonio, mort a Madrid als 30 anys al 1919, data del gener del 2019, quan va ser transportat des del cementiri de l’Almudena. Al museu d’Art Modern de Tarragona es pot visitar el bellíssim Mausoleu Lemonier, 1917, última obra de l’escultor Julio Antonio, molt popular també pel monument als herois del 1911 o «dels despullats» de la Rambla Nova de Tarragona, també del 1917.

10. Creu de còdols de Ribera
 

Aquesta creu, i el panteó Pujol Ribera, són exemples de l’ús del còdol de ribera, pla i rodó, com a element decoratiu autòcton que dóna identitat als cementiris de la zona perquè identifica les persones que hi descansen amb el seu paisatge estimat, tot recobrint baranes, creus i torretes. En aquest i en altres cementiris també hem trobat dissenys a base de cargols i de pedres del color de la geologia de la zona propera.

11. Memorials franquistes
 

Al centre del cementiri s’hi aixeca la creu als caiguts del bàndol franquista i endavant, a la dreta, els panteons dels afusellats d’Ascó i dels de Batea, l’agost del 1936, amb làpides que especifiquen tots els noms. En canvi, no hi ha cap memorial ni cap mena de senyalització que recordi els caiguts pel bàndol republicà, malgrat la Llei de memòria històrica del 2007 per la retirada de monuments i símbols franquistes, i la de dignificació de fosses comunes del 2009.

12.  Desconsol, de Joan Segur
 

L’escultor Joan Segur també és l’autor a Móra d’Ebre, dels Monuments a la Sardana, a l’escultor Santiago Costa, als Sirgadors de Móra, i d’imatges a la parròquia de Sant Joan.

13. Capella Descarrega Vallobà 

Maria del Miracle Descarrega i Vallobà va ser una vilatana molt estimada, tres vegades vídua, i una gran mecenes de Móra d’Ebre on va donar els terrenys per a construir un col·legi, l’Abadia i la llar d’avis, on va retirar-se i on va morir. Uns angelets pintats al fresc decoren la cúpula de la seva capella, al mur que separa el recinte funerari antic de l’ampliació dels anys 70 del segle XX.

14. Capella Santiago Costa

L’escultor Santiago Costa (Móra d’Ebre 1895-1984) va viure i treballar intensament a Espanya i Amèrica i és autor del «Monument a Julio Antonio» (1929).

Pocs cementiris, però singulars i enjardinats

La Ribera d’Ebre té 17 cementiris, però només 14 municipis, perquè els pobles  de Darmós, Llaberia i de la Serra d’Almos són agregats del municipi de Tivissa. És la comarca que té menys cementiris després de La Terra Alta, que en té 15, fet que s’explica per la baixa densitat de població de 27 habitants per quilòmetre quadrat, encara que està pel damunt de  la Terra Alta, amb 16 i del Priorat, amb 19 (segons dades del 2016).

Expliquen a La Ribera d’Ebre que a les èpoques en què cada estiu s’ofegava algú al riu, si el cos arribava del costat de Móra d’Ebre, a ponent,  s’enterrava a aquell cementiri i si arribava del costat de Móra la Nova, a llevant,  viceversa. El riu travessa la comarca de dalt a baix i marca la vida i la mort dels seus habitants: els panteons són coberts de còdols de ribera, i els cementiris de fèrtil vegetació, especialment xiprers i palmeres. 

Més informació

La informació i fotografies d’aquesta sèrie estan extrets del llibre ‘Avui per tu, demà per mi. Els cementiris de la demarcació de Tarra-gona’, editat per la Diputació de Tarragona Es pot adquirir a través del web (www.dipta.cat/RBIV) o del correu publicacions@dipta.cat, a 5 euros i a les llibreries que ho sol·licitin.

Demà la sèrie es clausura amb la ruta pel cementiri de Valls. A sota, magnífic panteó de la família extingida dels Massó, propietaris de la casa del Pati.