La seua silueta corrent vora l’Ebre trencant la línia de l’horitzó ja és una imatge familiar per als veïns de Deltebre. És el tàndem format per Xavier i Lluís, que corre portant-lo assegut a la cadira de rodes. Però la imatge enganya: corren tots dos i no és tan evident qui empeny a qui. «La gent es pensa que jo ajudo a Xavier. Però no. És ell qui m’ajuda a mi», diu Lluís, corredor de curses de deu quilòmetres (10k). Lluís va patir una depressió i ajudar nois com Xavier va ser la manera de sortir-se’n.
Lluís i Xavier corren junts des de l’any 2017. Ho fan perquè els «dóna vida», a un i a l’altre i de manera recíproca. Lluís Castells, deltebrenc de 45 anys, va patir una depressió el 2016. Tenia salut, família, feina, fills, i a ulls dels altres tot semblava anar raonablement bé. Però va caure malalt i no se’n sortia: «Em preguntava què em passava, si tenia feina, salut, fills... No sabia com sortir-me’n i ells em van ajudar. Em vaig fer voluntari i vaig començar a córrer amb nois i el fet de conèixer persones amb discapacitats i malalties em va fer veure que jo no em podia queixar... Ells m’ho agraïen, però en realitat sóc jo qui els està agraït. Són ells els que m’han ajudat. I mica a mica, com més corria, més volia córrer amb ells». Des de llavors Lluís corre per bones causes, per recaptar fons amb fins solidaris o per contribuir a visibilitzar malalties poc investigades.
Xavier Sabaté és un noi de 35 anys que viu al centre de la Duna a Deltebre. Té un 88% de discapacitat i atròfia muscular i els moments que viu amb Lluís des del 2017 són especials i de gran complicitat. «Em vaig fer voluntari i després vaig fer un curs de quatre mesos de sociosanitari per comprendre’l millor. Necessitava entendre’l millor», valora Lluís. I és que els inicis no van ser fàcils i córrer junts durant cinc anys ha comportat tot un creixement i un aprenentatge per tots dos. «Jo al principi no sabia com treballar amb ell. Les primeres curses, per tots els pobles de les Terres de l’Ebre, van ser molt complicades, sobretot per gestionar les emocions. Ell té trastorn de conducta i depèn de quines emocions li costa molt d’abaixar-les. Quan començo una cursa, als 400 metres ja em pregunta quant falta. Però després em dóna les gràcies i em diu que m’estima», relata Lluís. «Té el centre i la fundació i Xavier està molt ben cuidat... Però poder sortir d’allí i sentir-se estimat, i poder fer una cosa diferent i veure llocs... Tot això li ha donat molta vida, molta llibertat. Ha tingut un gran canvi d’humor. Ara té interès, ens truquem sovint, em pregunta quan farem la propera cursa».
Abans de la pandèmia fins i tot van aconseguir portar Xavier a la Foradada, una excursió de gran bellesa a la serra del Montsià, des d’on es pot veure la Punta de la Banya i el delta de l’Ebre. «Quan em va preguntar on anavem li vaig dir que a la muntanya. I ell em va dir: «i què és la muntanya?» El que per a nosaltres sembla normal, fer un dia una excursió, per a ell és un regal, un premi».
Ara, amb la Fundació Tutelar de les Terres de l’Ebre han posat en marxa la campanya «No m’aturo quan estic cansat. M’aturo quan arribo a la meta» per recaptar fons per aconseguir una nova cadira de rodes esportiva i adaptada i així poder complir el somni de tots dos de córrer a la marató de Barcelona del març de l’any que ve.
I és que a dia d’avui realitzen curses de 10K amb una cadira de rodes convencional que no és adient per aquest esport. La nova cadira adaptada té un cost de 3.700 euros i és per això que han arrencat una campanya de mecenatge, per poder arribar, entre les aportacions voluntàries dels ciutadans, a aquest import. Es pot participar a la pàgina web migranodearena.org.
«A vegades la gent em pregunta si Xavier és fill meu, o un germà... No. Jo sols sóc voluntari i fer-ho em va ajudar», reflexiona Lluís. «Si algú llegeix aquesta història i això pot ajudar-lo, m’emocionarà... Jo no veia la llum, estava en un pou... Però sí que hi havia una sortida, aquesta va ser la forma».
Els inicis no van ser fàcils i córrer junts els ha comportat un creixement a tots dos
