Seguint de prop el rastre del cranc blau al Delta

Als pescadors no els preocupa matinar: ho fan cada dia. És de bon matí i ja fa una bona estona que feinegen, a la pantena de l’Encanyissada, a la Ràpita. Fa un dia radiant, el sol impacta contra la serra del Montsià i el cel és blau i buit, a excepció d’una bandada de flamencs que el creua en silenci en un determinat moment, esquitxant-lo de rosa. En una gran xarxa (ells l’hi diuen «sàrsia») hi ha a remull centenars d’exemplars de cranc blau. Vistos així fan respecte: són de gran tamany i mouen agressivament les seues pinces. Les seues extremitats són d’un blau elèctric i d’un taronja molt viu en el cas de les femelles.

Els pescadors els agafen sense por i els buiden a les safates. Amb davantal, però molts sense guants, els lliguen les pinces amb brides, un a un. Més d’un s’emporta un bon pessic. Després, es passa a marcar-los amb una etiqueta i un codi, i se n’apunta la mida i el sexe. Així amb fins a 500 exemplars. Finalment els treuen les brides i els alliberen de nou a la llacuna.

Aquesta ha sigut la tasca que ha portat a terme aquest dilluns l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Professionals Aqüícoles i Ambientals, la Fundació Barcelona Zoo i el Departament d’Acció Climàtica, per estudiar quants quilòmetres poden recórrer els crancs en els ecosistemes del Delta i quins patrons de moviment fan segons l’espècie i l’època de l’any. I és que cranc blau americà (Callinectes sapidus) és una espècie exòtica que ha ocupat el Delta de manera relativament recent i encara se’n desconeixen moltes característiques sobre el comportament i les migracions. El projecte es porta a terme amb la col·laboració dels pescadors de la confraria de Sant Pere de la Ràpita. Com explica Patrícia Prado, investigadora del IRTA, els ecosistemes deltaics són hàbitats molt més petits que els natius del crancs la costa Atlàntica. Això pot fer que «la dinàmica de moviments del cranc al llarg de les diferents estacions de l’any sigui totalment diferent que la del seu hàbitat d’origen, cosa que encara estem investigant».

El passat mes de maig es va fer una primera part del projecte a Riumar, on la majoria de crancs etiquetats eren femelles. L’anàlisi de les dades apunta que «després de l’aparellament, les femelles surten de les llacunes per pondre els ous i recorren una mitjana d’entre 1,1 i 2,8 km direcció cap al mar, tot i que alguns individus els van capturar a 5 km des del punt de l’alliberament», remarca Prado. I és que les larves necessiten major salinitat. Dels 500 exemplars alliberats ahir a l’Encanyissada, n’esperen capturar un 20% al llarg de la tardor i l’hivern, una dada que ja seria «prou fiable» per obtenir els patrons migratoris i saber quins ambients colonitzen.

Aquesta informació serà molt útil per orientar les accions de gestió i establir punts de pesca per controlar-ne la població i prendre decisions amb criteri. En altres punts del Mediterrani ja s’ha demostrat que no és possible erradicar el cranc per complet, per això l’objectiu se centra a mantenir les poblacions en nivells assumibles.