Carol Rovira (Camarles, 1989) és Amelia en Amar es para siempre. La seva història d’amor amb la Luisita (Paula Usero) dins de la sèrie ha superat totes les expectatives, de tal manera que el pròxim febrer, #Luimelia es convertirà en un spin-off. Anteriorment, però, Carol havia fet teatre, havia format part de la sèrie La Riera i havia sigut un dels protagonistes principals de la trama de Presunto culpable, entre altres molts projectes.
L’ha sorprès l’èxit de la història de Luisita i Amelia?
Molt i ara molta gent ens escriu i ens explica la seva història personal.
A través de les xarxes socials?
Sí. I intento contestar el màxim possible. És bonic perquè la gent s’obre i tinc històries de pell de gallina. També d’altres països, perquè Luimelia ha travessat fronteres.
El sexe és un tema universal.
I atemporal. Crec que hi ha moltes coses que avui en dia encara reverberen d’Amar es para siempre, tot i ser d’època.
I amb l’extrema dreta picant a la porta...
Espanta molt perquè és molt trist fins a on pot arribar aquesta repressió. Avui en dia, tot i que pensem que hem avançat molt, no ho hem fet i molta gent està patint per aquest tema quan en realitat no hauria d’haver-hi tema.
Creu que és positiu tractar-lo en el cinema?
En el cinema, les sèries o la literatura.
Troba que les relacions entre dues dones encara són més tabús que entre dos homes?
És clar. Crec que hi ha discriminació dintre de l’homosexualitat entre homes i dones, totalment.
Com porta ser un referent del col·lectiu LGTB?
És molt bonic tenir contacte amb les noies. Aquest estiu vam fer una trobada a Argentina i Mèxic amb altres actrius que també havien fet personatges lesbiscs i van venir totes les fans d’allà. De fet, gràcies a les seves històries, jo m’inspiro, d’alguna manera.
Quin tret del personatge la va atraure més des del principi?
Que ella vulgui ser cabaretera. Amb això he empatitzat moltíssim perquè jo també em vull dedicar al món artístic.
I què és el que més li ha costat a l’hora de ser Amelia?
Jo no soc ballarina i les coreografies van ser un repte. Dins d’una sèrie diària m’havia de preparar a estonetes entre seqüència i seqüència. Tot i que després ho vaig gaudir molt.
Què suposa una sèrie diària?
És la sèrie i ja està. Et vénen a buscar vora les sis del matí perquè el rodatge és als afores. Et porten a maquillatge i perruqueria, després al camerino, fas el passe de text i graves. Tornes amb l’hora punta i encara has d’estudiar les de l’endemà.
Com a Carol, què queda?
Igualment intento quedar amb els amics, fer ioga. M’agrada molt tenir el meu espai més personal, més íntim.
I ara, #Luimelia...
Ha sigut molt interessant perquè arran de tot el boom han decidit fer un spin-off. És la primera vegada que d’una sèrie diària surt un spin-off. Sis capítols d’uns quinze minuts. Són els mateixos personatges però contextualitzats avui dia.
Ha passat el temps?
No. Tenen la mateixa edat però en un altre context i en mode de comèdia. Tot i la poca durada, es reflexiona sobre molts temes.
Pot avançar alguna cosa?
És un producte molt fresc, que pot agradar a un públic diferent. Es conserva que Amelia vol ser actriu, no vedette i tracta també de la dificultat dels càstings, de com està el panorama avui en dia, sobretot si ets dona.
Per què?
Fa poc vaig anar a un esdeveniment i reflexionava jo mateixa, ja que cada persona portava mil euros al damunt, però és clar, són marques que t’ho deixen. Després ho has de tornar. Tot per què? Perquè et diguin que estàs guapa. Ara mateix estic començant i no vull quedar-me enrere, em sento arrossegada. Però sí que crec que ens hauríem de plantar, d’alguna manera. Haig de pensar què vull fer amb això.
Altres projectes?
Aquest estiu vaig fer una pel·lícula a l’Argentina, El camino real. És una trilogia i aquesta primera es diu La rosa del desierto. I de moment em queden cinc mesos a Amar. Un personatge que per mi és un regal.
Amb quin director li agradaria treballar?
Almodóvar. És un tòpic però és així. Mariano Barroso o Amenábar. Sincerament, m’agradaria fer cinema espanyol.
Ara que tothom fa sèries...
Em fa il·lusió. És la idea romàntica del cinema.
La seva família és fan de la sèrie?
No els obligo però sí, a poc a poc s’han anat enganxant tots. I a #Luimelia sí que els obligaré, que és rapideta. Als meus germans, que se salven de la diària, que diuen que no tenen temps, els obligaré. Perquè la sento com un fill meu.
D’alguna manera ho és.
Ha estat molt personal. Ens van preguntar com vèiem a Luisita i Amelia el 2020 i la Paula i jo vam fer un Pinterest. Jo me la imaginava amb els cabells molt arrissats, molt hipster. I la Paula, com més nòrdica. I dintre del guió ens van donar molta llibertat. Ens ho vam passar super bé. Agradarà.
Una estrella a Camarles
«Tornar al poble és tornar a ser Carol de tota la vida», assegura l’actriu, en arribar des de Madrid per passar les festes amb la família.
A Camarles, sobretot, descansa i comparteix temps amb els seus i les seves amigues. «També m’agrada molt estar en contacte amb la natura», assegura. «M’agrada molt anar en bici, a vegades amb el meu germà, o amb la meva parella. També sola i moltes vegades me’n vaig pels arrossars. Els meus pares tenen una caseta al mig dels arrossars. Lo toll li diem. I el toll és sagrat, estem enamorats d’ell. És allà on ens reunim per als àpats».
«Sempre dic que faig la ruta del ‘bacalao’ que és anar a veure la iaia, la padrina, el meu fillol, la tieta... I dins del que puc faig esport. M’emporto la màrfega i faig ioga entre els arrossars quan tinc una estoneta. No soc molt de festa, Soc més de quedar-me a casa i en petit comitè. I a Madrid també».
