Carles Guerra: «Royo es mereixia una mirada centrada en ell i en la seva obra»

L’ampostí Carles Guerra Rojas és un artista, professor universitari, crític i comissari d’art, a més de curador independent que treballa i col·labora amb diverses institucions artístiques. Ahir presentava al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT) el llibre Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes, una obra feta amb «una energia especial» que posa en valor la figura de l’artista.

Ens trobarem una obra que fa créixer la figura de Royo?

És el resultat de la recerca que hem fet al voltant del treball de Josep Royo, un artista poc convencional, no per l’estètica, sinó per la condició d’autor una mica escatimada per ser conegut més com a col·laborador. Royo és una personalitat tècnica, algú que coneix la fabricació i el treball textil.

Col·laborar amb grans artistes com Miró el va fer quedar en un segon pla?

Royo té una obra personal que durant els anys 70 es va veure a les millors galeries del món. Aquest treball personal, que el va fer a la vegada que col·laborava amb Miró, va tenir un gran èxit amb una sensualitat i riquesa tècnica excepcional. Però la seva obra textil ha patit un cert menysteniment, com una tècnica o un art menor, excessivament domèstica i feminitzada, sumat al paper de Royo al costat de Miró ha fet difícil que miréssim Royo per ell mateix.

Calia reconstruir-lo per posar-lo en valor, doncs.

‘Restitutir Royo’ era el subtítol per recuperar un artista que no ha tingut ni reconeixement com a autor i on el seu treball s’havia vist sempre com de segona fila de la producció de l’art de la darrera meitat del segle XX. Ha estat una doble feina: explicar Royo amb uns materials i uns arxius que no existien, unes obres que no sabem on paren, afegint la condició precària dels treballs tèxtils que pateixen una degradació més accentuada que altres tipus d’objectes perquè el teixit envelleix més ràpidament i els tints canvien de color.

Ha estat una tasca complicada?

Hem intentat trobar tapissos perduts, reconstruir un arxiu, recuperant articles i publicacions... Per sort ell en guardava forces i el MAMT ha posat un gran equip a treballar per a crear el fons Royo, que ara podem dir que sí està constituït i que permet que qualsevol investigador internacional que s’interessi per aquest nom pugui anar al Museu i furgar en els materials, interpretar-lo i revisar-lo.

Tot això complementat també amb una exposició que vostè va comissariar.

Sí, es va poder visitar al MAMT des de febrer fins al passat setembre i va ser un recorregut de la feina que feia Royo i de la força del seu treball. El llibre en certa manera és una fotografia completa del procés: l’interès per Royo, l’obligació de restituïr-lo, la necessitat de constituir l’arxiu, fer l’exposició amb els materials dels que disposàvem... El que he intentat fer és donar a veure algun dels documents o materials més especials que ens hem trobat i alhora construir un relat de la feina de Royo, però passant a posar el focus sobre el seu treball personal.

Per tant, podem dir que aquest llibre fa justícia a l’obra personal de Royo.

És la primera publicació que fa una mirada global al seu treball, però canviant la perspectiva, ja que abans eren col·laboracions. Royo es mereixia aquesta mirada en ell, a la persona, l’autor que encara viu a Tarragona i que tothom havia oblidat, però que l’exposició i el llibre ara fan fixar-nos-hi a través del mèrit de la seva obra.

El llibre forma part de la col·lecció Tamarit de la Diputació de Tarragona, que posa en valor artistes vinculats a les nostres comarques; creu que la figura de Royo és prou reconeguda actualment?

No, lamentablement no gens, precisament l’exercici que hem fet és ‘Redescobrir Royo’, si bé va ser una persona coneguda i va frequentar artistes de pes als anys 70, el seu nom desapareix. A Royo se l’ha d’entendre com algú que a través de les tècniques contribueix a l’art modern i contemporani, inclús en un revulsió en la renovació de l’escultura moderna.

Què significa per a vostè haver escrit aquest llibre?

Un plaer immens. Li he dedicat una energia com poques vegades he fet amb d’altres projectes, precisament perquè estava ‘picat’ per la manca de reconeixement de Royo, tot i haver estat en primera línia treballant amb grans artistes, i per trobar-me una obra extraordinària. O potser per això se li reconeix una personalitat tècnica, però se li ha negat el reconeixement com a personalitat creativa. Crec que hi ha una injustícia molt gran i això és el que em mou a investigar, treballar els conceptes que tenim del passat...

A més, ho ha fet de la mà del mateix Royo i amb l’ajuda de les institucions...

Això ha estat una gran motivació on ell recuperava una imatge de sí mateix que no tenia i que calia recuperar. Cal dir que el compromís del MAMT, i sobretot del seu director, en Manel Margalef, ha estat extraordinària. Això va començar com una petita exposició, que ha passat de ser un fons amb la implicació de la Diputació de Tarragona per buscar i adquirir la seva obra, escriure el llibre, fer-ne recerca...

Com ho ha viscut el propi Royo?

Amb ànsia!(riu). Quan jo ho comparava en el temps que es triga a fer un tapís, em deia que ell no es comprometia a fer-ho en unes dates determinades. Però en veure el llibre va dir ‘ara entenc perquè heu invertit tant de temps, Carles’. Està molt content, em va dir: ‘En la vida he tingut un llibre com aquest i crec que no el tindré mai més’.