Si Rajoy vol continuar liderant el PP, partit que va guanyar les eleccions, previsiblement, Espanya no tindrà govern. I per què, si ha guanyat per segon cop i amb més vots, no pot ser el president del Govern? La contesta és molt fàcil; s’ho ha guanyat a pit i s’ha enemistat amb tots aquells que no pensaven com ell. Sempre, durant aquests darrers cinc anys, ha fet el que ha volgut, no ha escoltat a ningú, ha rebutjat qualsevol suggeriment, ha usat la majoria absoluta amb total impunitat i amb el convenciment que mai no s’equivocava. No ha acceptat diàleg ni raonaments, amb prepotència i amb actitud autocràtica ha fet valer les seves opinions i en cada una de les seves accions es creava enemics i s’enfrontava amb l’oposició sense immutar-se i estimant que tot allò que realitzava era perfecte, immaculat i no tenia discussió.
C’s, el partit que menys vots ha tret a les darreres eleccions a Catalunya, malgrat ser la segona força al Parlament, amb un exercici de bona voluntat –sobretot per defensar-se davant la caiguda lliure electoral–, va donar suport al PSOE abans i al PP després. La seva benvolença l’ha traït. I el fons de la qüestió és que mai no han desitjat que Rajoy pogués arribar a ser president i per això, en principi, li van donar la confiança a Sánchez, advertint que es necessitaven uns canvis profunds en el futur de la política espanyola. I quan van fracassar amb en Sánchez, van canviar l’actitud com un mitjó del dret al revés; els seus vots de ‘canvi’, impensadament, fugiren a les segones eleccions, altre cop al PP, que era de l’espai on provenien. Una bona part del seu electorat, de dretes però que desitjaven canvis i polítiques obertes i de diàleg, entre un Sánchez dubtós i un Rajoy que no els agradava gens per les seves actituds i menyspreus, i per la corrupció, optaren millor pel conegut que per les incerteses de possibles pactes amb els independentistes catalans i els populistes espanyols.
Vet aquí el dilema! El vertader problema no és ni del PP, ni de C’s, ni del PSOE, ni de Podemos. El problema són els seus líders polítics i Espanya camina per uns viaranys sense horitzó. La seva incompetència, la paguem els empresaris, els treballadors, la ciutadania, el prestigi i l’Estat. I mentrestant, tant els polítics que diuen ‘no’ o diuen ‘sí’, s’aplaudeixen riallers, contents i satisfets. La seva única feina és la que els encomanen els que manen del seu partit. A canvi, sense feina, guanyen un substantiu salari que paguem entre tots, a la vegada que desprestigien aquest Estat que, segons ells, tot ho fan pel bé d’Espanya. L’important és el seu melic i això d’Espanya els va bé dir-ho, repetir-ho i aposentar-s’hi però només com a excusa de la vertadera realitat de la qüestió.
On anirem a parar, senyors lectors? Aquesta gent ens porten ‘a les calderes de pare Botoni’. Tan dolents són? No m’ho crec que siguin dolents, crec millor que són partidistes i que molt poc els importa aquesta nación que tant diuen estimar; les cadires, els càrrecs i els honors que comporten són la seva única meta. La meva veïna, dona de poca lectura, però que la vida l’ha engrandit sensata i responsable, l’altre dia, em deia: «Anton, on anirem a parar amb aquests polítics incapaços i irresponsables?!». Tenia raó la meva veïna de llums clares malgrat que de lletra en sap poca, amb els adjectius qualificatius que determinava la genèrica direcció política de tots els partits. Vaig contestar-li: «Anirem a parar on ja som: la riota d’Europa!». Aquí la majoria dels ciutadans intuïm que es barallen per ocupar cadires, càrrecs, honors i, a la vegada, mantenir els privilegis atorgats. A l’estranger els observants que analitzen Espanya no entenen res de res i es pregunten: com dirigents corruptes i autoritaris poden guanyar les eleccions? Difícil dilema que gens ens beneficia; hem caigut al pou irremissible de les dues Espanyes que difícilment es poden entendre. Repetim la història de tot el segle XIX i principis del XX. Es barallen pel manteniment de les polítiques del passat o pels canvis; però al fons són les seves cadires i prou.
Quan potser pel Nadal toquin les campanes de noves eleccions, tornarem a caure al mateix pou sense fons si Rajoy continua volent ser, seguir manant i demostrant llurs incapacitats clares, demostrades i manifestes de no pactar, ni dialogar i complaure’s amb les seves excel·lències. És ell qui imposa els seus poders sobre els qui l’envolten i que no poden moure’s ni un centímetre i l’han d’adular o mai més ‘sortiran a la foto’. Per això, ni que tothom dins i fora del seu partit cregui que ha de donar pas a nous i joves valors sense taca de corrupció que tenen entre les seves files, ell inamovible, tossut i sord continuarà a la poltrona, amb la clara voluntat de dominar tot allò que l’envolta. Pot fer-ho, sense dubte, però la seva prepotència el traeix davant les realitats i tothom se n’adona.
És unànime el desig de disposar d’un nou govern. Llegim i sentim ben sovint les manifestacions dels més rellevants opinants del país: Rajoy, diuen, té tot el dret a dirigir-nos novament perquè s’ha reivindicat amb més vots i més diputats. Aquest servidor no creu el mateix. És veritat, que davant de tant desordre i tant desprestigi exterior, Espanya necessita un govern. Però caure novament en mans d’en Rajoy seria retrocedir i que tots ho pagaríem ben clarament amb llurs reiteracions. És hora de cercar un nou president del Govern entre la gent jove del PP, sense taques o, millor encara, entre algun personatge de prestigi, independent, que sigui capaç de formar un nou govern on es reestructuri un consens entre reformistes i immobilistes, entre dretes i esquerres, i plegats poguéssim sortir d’aquest carreró sense nord i indefinit. Tot és possible però en Rajoy ha de fer un pas al costat i deixar governar a aquells que puguin restablir el diàleg i el dret a parlar de tothom.
