El camp Nou a vessar. Un total de 92.522 espectadors. La majoria joves. Molts era la primera vegada que hi anaven. Emergia, de cop, i amb tota la seva dimensió, una realitat paral·lela. Un fenomen que s’havia anat construint a les xarxes i que agafava forma, es feia corpòria. Vuit hores d’espectacle. Crispetes, moltes crispetes. I el futbol com excusa per trobar-se en persona, després d’haver-ho fet en el ciberespai.
Aquest fenomen s’explica pel vincle que l’exjugador del Barça Gerard Piqué havia establert amb un grup d’estrelles d’Internet (conegudes abans com a youtubers), el més representatiu dels quals és Ibai Llanos. Sense la seva figura, no s’explica la complicitat entre aquests dos mons, el del futbol i el dels influencers. Fem un viatge en el temps.
Quan Leo Messi va deixar (o li van fer deixar) el Barça, qui va aconseguir l’entrevista més cobdiciada del moment? Va ser l’Ibai. Davant la indignació de tota la premsa esportiva, es va afanyar a declarar que «ni sóc periodista, ni vull competir amb la premsa, respecto molt la professió i tinc molts amics. Però no puc rebutjar aquestes coses si em conviden, ja ho sento».
Té raó. El que fa Ibai Llanos és una altra cosa. L’antropòleg i periodista Miquel Pellicer recordava en un article publicat al seu blog just després de l’entrevista a Messi, l’agost del 2021, que «l’Ibai Llanos connecta moltíssim amb l’audiència i se’n preocupa. Té uns missatges molt clars, un llenguatge molt dels mil·lenials i, sobretot, de la generació Z, a la qual pertany.
Cita constantment els usuaris, comparteix comentaris, es fica amb ells... És el que en màrqueting digital s’anomena la centralitat de l’usuari o del consumidor, i és molt present en aquesta construcció de comunitats (...) És l’altaveu perfecte per arribar a un tipus de públic que es distancia cada cop més de la televisió tradicional».
Ja no són youtubers perquè han migrat fa temps cap a altres plataformes. Volen que els anomenin «creadors de continguts». Entretenen i informen les noves generacions i les influeixen. No és periodisme. És evident. Però com anomenem el que fan? Miquel Pellicer considera que construeixen ‘videorealitat’. Que podríem definir com «l’emissió en directe, in situ, sense talls ni edicions, de manera que és una invitació a l’espectador que no només rebi el missatge, sinó que a més interactuï».
Les estrelles de l’esport i la música trien personatges com Ibai Llanos per arribar al públic jove que ha fugit de la televisió tradicional. Gràcies a les xarxes socials, ja no necessiten els mitjans per comunicar-se amb els seus seguidors i troben en aquests espais un lloc amable on no hauran de respondre preguntes incòmodes. I on poden potenciar el vessant emocional i, alhora, mantenir el control del discurs. Sense que les preguntes d’un periodista (és la seva obligació) els incomodi.
D’aquí que el prestigiós periodista Martín Caparrós recordés en l’article El medio no es el mensaje. (al seu blog, Chachara, 13/04/2021) que el periodisme té «la voluntat d’esbrinar i explicar, no la de freqüentar famosos (...) i de vegades ens embranquem en grans discussions sobre si Twitter o Twitch i ens oblidem que la diferència és fer periodisme –o no fer-ho. Que per més modern o antic que sigui el mitjà, algú fent un massatge a un entrevistat no és periodisme».
Tampoc entendríem la Kings League sense tenir en compte que la plataforma Twitch ha crescut exponencialment des que la va comprar Amazon. Va néixer per retransmetre tornejos de videojocs, però ara s’ha fet forta en la transmissió de directes de tota mena de temàtiques. Com per exemple, tots els partits previs a la final del Camp Nou, directes que aconsegueixen audiències milionàries, especialment a Amèrica Llatina.
L’apoteosi final de la Kings League al Camp Nou va ser un monumental acte de ‘videorealitat’. L’expressió d’aquella aliança entre celebritats, en aquest cas del futbol, i influencers, estreamers o «creadors de continguts», com prefereixin.
Un món nou que Gerard Piqué va intuir com una mina d’or. I davant d’aquesta exhibició de poder de convocatòria, què fa el món convencional? Vistes les programacions de certes televisions i les portades dels diaris, doncs acceptar la nova realitat, fins ara paral·lela i, en el futur, no ho sabem, si central o no.
Sigui com sigui, estem davant d’un fenomen social i comunicatiu que no es pot ventilar amb entusiasmes desmesurats o amb rendicions incondicionals, ni, tampoc, amb vells prejudicis i simplicitats. És un nou món que ha vingut per quedar-se.
