Josep Benet i Morell (1920-2008) va ser un dels polítics més importants de la història de la Catalunya contemporània. Essencial en la reconstrucció institucional i cultural del país, com a advocat, com a historiador, com a militant a favor de les llibertats polítiques i nacionals, com a defensor de proscrits davant tribunals incivils i militars. Va passar de la clandestinitat d’una policia que el tenia fitxat i l’estalonava, a ser el senador més votat de tot l’Estat a les primeres eleccions democràtiques. I va ser potser l’exemple més palès de propiciar la unitat de totes les sensibilitats polítiques sobre la base mínima essencial de defensar Catalunya per damunt d’ideologies, de tàctiques i fins i tot d’estratègies. Per això també, va ser respectat i estimat de punta a punta de l’arc parlamentari.
Ara, l’Ajuntament de Barcelona ha fet santament dedicant una plaça a Benet al seu barri, Sant Andreu, però, segons que em fa saber una font pròxima a la família, ha convidat només «els seus», és a dir, una contradictio in terminis a l’ideari de l’homenatjat. Res de nou, d’altra banda: Salvador Espriu va esmerçar els últims anys de la seva vida a posar al dia el seu sempre llampant català, i en conseqüència canviant els perfets simples per compostos, menys arcaics a parer seu, però a les plaques que recorden els seus escenaris biogràfics, li endinyen «nasqué», a Santa Coloma de Farners, i «visqué», al passeig de Gràcia.
No gaire dies enrere, a JuntsxCat s’emprenyaven pel cessament d’Enric Pujol al capdavant del Museu Memorial de l’Exili (MUME) i fins i tot parlaven de portar el tema al Parlament. Tenien raó, el doctor Pujol era la persona idònia per dirigir un espai que havia contribuït a crear, té un currículum acadèmic i de publicacions brillant, se sap manegar bé en la política institucional perquè en té bones experiències, i afegeixo motu proprio que és, en tots els sentits de la paraula, un savi.
Però l’enuig de Junts tenia cua de palla i es va esmorteir perquè si ara ERC cessava un nomenament de Junts altament competent, l’agost de 2021 Junts havia cessat un nomenament d’ERC semblantment d’alta competència i del mateix gremi. La doctora Teresa Ferré va ser acomiadada del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), sent com era també una investigadora i docent altament capacitada, amb tots els diplomes de l’excel·lència. Amb un bon currículum igualment de gestió a l’Administració pública.
Enric Pujol i Teresa Ferré dirigien dos dels enclavaments fonamentals de la memòria històrica, i la seva capacitat era una garantia a futur que la Guerra Civil i les seves terribles conseqüències serien recordades amb criteris moderns i universals des de la solidesa dels seus coneixements. Però –quines contradiccions o quines coses!– la perspectiva històrica se n’ha anat a fer punyetes víctima de l’espuri de l’apropiació indeguda de les institucions a mans dels sectaris. Sectaris de tots els països, uniu-vos... I aneu-vos-en en pau, donem gràcies a Déu, en record de dos jueus proscrits que, tanmateix, han determinat la història: Jesús i Marx.
És aviat per avaluar les conseqüències gravíssimes que està tenint per a Catalunya la batalla fratricida entre ERC i JuntsxCat, que van molt més enllà de les seves posicions sobre la independència que naturalment contribueixen a afeblir mentre s’omplen la boca dient que la defensen. Juli Cèsar, militar i analista polític, explica ben clarament en el seu llatí periodístic la doble estratègia de l’Imperi per annexionar la Gàl·lia: derrota i repressió, i afavorir les divisions dels enemics perquè es devorin entre ells, el cèlebre divide et impera.
Una manera de mantenir caps de pont entre Junts i ERC hauria estat preservar les institucions, que són poder polític i gestió del benestar, i per bé que trenquessin l’aliança de govern, la mantinguessin al sottogoverno, als càrrecs del segon i el tercer cercle... Sobretot en els casos dels indiscutibles, dels que tenien mèrits per fer bé les tasques que tenien encomanades: preservar la meritocràcia, en definitiva, tantes vegades víctima d’amiguismes indocumentats.
El país es pot permetre la quota d’incompetents que tots els partits aporten a la política, i subscric el que fa poc em deia el president Pujol en una de les nostres converses, que Catalunya té un potencial gruixut que li permetrà sobreviure no només als atacs adversaris, sinó també a les negligències i nicieses pròpies. Però que ens mengem els endollats inútils hauria de ser compensat, si més no, per la salvaguarda dels que valen i per fer prevaldre el seu valor sobre les sigles. Teresa Ferré i Enric Pujol són meritocràcia, i espero pel bé de la ciutadania que torni el seny i els hi retornin amb honors els càrrecs que no haurien d’haver perdut.
