Molts dels canvis més significatius que han anat transcorrent al llarg de la història de la humanitat ens han portat a evolucionar com a espècie en una societat marcada per esdeveniments de profunda intensitat política, social i econòmica.
Actualment, ens trobem immersos en la civilització de la informació virtual, la digitalització i dels avenços tecnològics de tercera dimensió en el ciberespai. Una gran part de l’allau de notícies i dels missatges generats diàriament resulten colpidors, i se’ns presenten de manera impactant per tal de copsar la nostra atenció i sacsejar les nostres emocions. Cal destacar, principalment, els reportatges que fan referència a les guerres, la destrucció i, en general, a situacions dramàtiques de qualsevol naturalesa. Malauradament, tots tenim molt present les imatges commovedores de la guerra d’Ucraïna.
A través de la imatge es vol destacar el costat pessimista i més traumàtic de la vida. Una existència que es veu marcada per unes circumstàncies que són adverses.
Com acostuma a passar amb el moviment cultural expressionista, que va sorgir a Alemanya a principis del segle XX, els estímuls que anem rebent a través dels diferents mitjans de comunicació, sovint, ens fan aflorar els sentiments més profunds i el costat més emotiu i trist de la realitat que ens envolta. Fent menció a la celebèrrima obra pictòrica d’El crit, del pintor noruec Edward Munch, es vol expressar l’angoixa i l’ansietat de l’individu davant de situacions tràgiques i hostils.
Periòdicament, es tendeix a interpretar el moment present utilitzant un llenguatge visual que impressiona i commou.
Malgrat que una part de la nostra societat actual sembla estar instal·lada en l’Olimp del confort i del benestar col·lectiu, el món contemporani no queda exempt d’episodis cruels i inhumans. De fet, qualsevol conflicte bèl·lic, com l’actual guerra, està tenyit de barbàrie.
L’expressionisme, a vegades, és enemic de la sensibilitat i fa ressaltar la cara més despietada de la condició humana. No insinua, tot ho desvela, incidint en la vessant més punyent de qualsevol succés.
Cada vegada estem exposats a més neoexpressionisme. Un neoexpressionisme que va augmentant el seu nivell d’intensitat per tal de captar el nostre interès, el màxim realisme i la màxima audiència.
Primer, la imatge acarnissada i el punt més extrem de la crònica ens commou i pertorba. Més tard, amb la reiterada exposició d’aquesta, ens pot arribar a dessensibilitzar i ens podem anar acostumant, com si es tractés d’una vacuna contra la fibra sensible de la nostra ànima i de la nostra consciència.
Sovint, viatgem pel present a una gran velocitat i amb una certa indiferència. Desafortunadament, en algunes ocasions, tornem a reproduir els mateixos errors que ens horroritzaven del passat sota un prisma de modernitat i d’estat civilitzat.
