Metge i escriptor, durant tota la seva vida ha combinat ambdós vessants. Com a investigador, als anys 70 del segle passat va començar a estudiar la diabetis a l’Hospital Clínic de Barcelona. Com a dramaturg, va guanyar el premi Joan Santamaria amb la primera obra publicada, La petita història d’un home qualsevol. Des de llavors, els èxits i guardons no han fet més que sumar. El reusenc Ramon Gomis i de Barbarà (1946) és una eminència en el camp de la salut. És degà de medicina de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigador emèrit de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS). Com a literari, és un dramaturg reconegut que, a més a més, ha tocat tots els gèneres. Gomis acaba de publicar Altres retrats, més o menys impertinents, el segon recull d’aquestes petites històries personals, d’Edicions del Centre de Lectura de Reus. Fill il·lustre de la ciutat, aquest dimarts vinent el Centre de Lectura el farà soci d’honor, un reconeixement a l’abast d’uns pocs.
Anton Txékhov va dir una frase que a vostè no li agrada. Allò de ‘la medicina és la meva dona i la literatura, la meva amant’...
Txékhov va ser un gran metge i també un bon escriptor. N’hi ha d’altres, com Céline o Baroja. Céline escrivia les novel·les mentre feia la consulta, entre visites. Aparentment, són disciplines diferents, però hi ha molts punts de paral·lelisme. Vull dir, què és la literatura?, què és el teatre? Buscar un altre paisatge, una altra situació. I la medicina? Entendre les persones, escoltar-les. Un escriptor que no escolta tampoc no és escriptor.
Quan va començar com a nutricionista, no hi havia aquest panorama d’obesitat...
No. En aquell moment no ens preocupava l’obesitat. A la medicina hi vaig entrar bastant per la diabetis. En part perquè havia sentit dir a casa que algú proper havia mort de la malaltia. Era el 1970 i una mica per casualitat va sortir una beca de l’Ajuntament de Barcelona per a un jove que es volgués dedicar a la diabetis. Aquest ha sigut el meu fil perquè també em vaig adonar que en medicina has de fer-ho bé. Vull dir, no pots fracassar per ignorància. Pots fracassar perquè el coneixement no és suficient, però has de donar el millor d’allò que en aquell moment se sap. No pot haver-hi algú que pateixi per la teva manca de coneixement. Llavors, vaig arribar a la conclusió que agafant un camp concret em sentiria molt segur i podria donar el millor.
En quin punt està la diabetis?
La dels nens s’ha de curar. Ha d’arribar-hi un moment que sigui una malaltia que es pugui prevenir. I s’està avançant, com amb el càncer. A vegades les malalties passen d’agudes a cròniques i aquest és el primer pas de la curació. Aquest és el camí.
I el tipus 2?
Està lligada a l’obesitat. És un estil de vida, en què també té un paper l’envelliment. La fase final de la vida és molt la cronificació de determinades malalties. Si un dia som capaços de controlar-les, de prevenir-les, la mort arribarà per envelliment perquè les cèl·lules es moren. A la vida, hi ha un moment determinat en què la gent hauria de ser capaç de decidir que allò és el punt final. Parlo de la mort assistida perquè hi ha persones que tenen una sèrie de cronicitats sense sortida, que tenen mala qualitat de vida, pateixen, tenen dolor o que perden la consciència. Què vol dir viure? Jo ara visc, però el dia que no pugui sentir, que no pugui veure, que no pugui parlar amb tu... I aquesta és una qüestió més ètica i filosòfica.
Ara, què es pot fer?
S’arriba a ajudar a ben morir en les fases finals. Hi ha escletxes, però és una qüestió que no depèn dels metges, sinó de la societat, que ha de ser madura i també per separar les conviccions religioses. La decisió religiosa és molt individual i no ha de contaminar la global.
Per ser científic, s’ha de prescindir de la fe religiosa?
En el moment en què exerceixes de científic, l’únic en què has de creure és en els resultats de l’experiment.
«No puc entendre que un nen o una persona gran, que pugui curar-se, no es curi perquè no tingui accés a una bona medicina»
És una persona amb molta consciència social. Com veu la Sanitat Pública?
Un país com el nostre ha d’apostar per la sanitat pública, per un ensenyament públic i una cultura pública, al marge que tot pot ser competitiu. Sempre dic que està molt bé que tots fem festes majors a cada barri, però a vegades potser valdria la pena no fer-ne tantes i dedicar més temps a tenir un bon ensenyament o una bona sanitat. És cert que això val diners i que s’ha de ser curós, s’ha de prioritzar. Jo no puc entendre que un nen o una persona gran, que pugui curar-se, i no es curi perquè no tingui accés a una bona medicina. Això és brutalitat, és sanguinari. Durant la Covid una persona gran no podia anar a l’hospital i havia de quedar-se isolada. Però, en quin món vivim? No s’ha de prioritzar això? Per què no som prou valents per fer-ho? Aquesta és la meva visió.
Si tornem a Txékhov i parlem de literatura, com va començar?
Vaig entrar en el teatre a Reus, abans gairebé que en la medicina. De fet, vaig dubtar durant tota la carrera. El teatre m’agradava pel que tenia de col·lectiu. Aleshores, una colla d’amics vam començar amb la Tartana, érem molt ambiciosos, volíem fer les coses bé i va sortir gent molt maca d’aquell grup, com el Lluís Pasqual.
Era dramaturg o també actuava?
Actuava i també feia de director. Però vaig arribar a la conclusió que allò no podia ser i més amb la carrera que estava estudiant. Llavors, vaig pensar que sí que podia escriure perquè tenia una certa habilitat i vaig enviar una obra de teatre al premi Joan Santamaria, presidit per la Núria Espert. Era La petita història d’un home qualsevol, que va guanyar. L’endemà estava espantat, però va ser una manera molt maca de començar. El Ricard Salvat va voler fer-la al Teatre Nacional, però la censura se la va carregar.
De què parlava?
En aquell moment feia teatre social, estava molt influenciat pel teatre alemany. Volia fer un teatre col·lectiu, que sortís el poble. Això i tot, després em vaig dedicar cada vegada més a la medicina.
La relació amb els germans Ferrater li ve d’aquell moment?
No. Va ser molt tardana. Quan fèiem teatre aquí, a Reus, havíem llegit Ferrater, ens va impressionar molt In Memoriam i en alguna peça vam introduir alguns dels seus poemes. Nosaltres vam muntar uns premis amb l’objectiu de portar gent bona a Reus, volíem portar el Gabriel Ferrater. Vaig anar a Sant Cugat a portar-li els textos i es va veure amb altres membres del grup també, però no va venir el dia dels premis. Finalment, ja no ens vam veure més i quan va morir vaig començar a treballar en la seva biografia. Mentrestant, vaig fer una entrevista al seu germà, al Joan, a través del Xavier Amorós, que el consideràvem el nostre mentor. Vaig entrevistar amics, vaig anar a França a buscar documents i arxius. Vaig estar 17 anys treballant aquest tema.
Déu n’hi do.
Volia fer una bona biografia. I amb tot això, un dia em va venir a veure el Joan Ferrater al Clínic on jo exercia com a especialista en diabetis i on ell tenia la mare ingressada a l’UCI. La realitat és que el Joan, al cap de parlar una mica, em va dir que ell se’n tornava al Canadà i que si jo podia cuidar de la seva mare, perquè la germana estava a Anglaterra.
De debò?, i què li va dir?
Tot i que jo no feia privada, vaig anar a veure-la i a partir de llavors, cada determinat temps li controlava el sucre i xerràvem. Era una dona encantadora, molt divertida i personalment, no vaig utilitzar mai les nostres converses per a la meva biografia. A vegades penso que potser vaig ser massa prudent de no preguntar, però no ho volia barrejar.
I el Joan?
No el vaig veure mai més.
Va conèixer de prop la Montserrat Roig, el Benet i Jornet i el Terenci Moix.
Encara que estudiés medicina, anava a les classes a l’Institut d’Estudis Catalans, amb el Joaquim Molas. Fins i tot vaig fer teatre amb la Montserrat Roig. Fèiem una obra pel sindicat, Morir por cerrar los ojos, del Max Aub, però, sobretot, el que fèiem era trobar-nos. Amb la Montserrat Roig vam tenir bona relació i, especialment, amb el Papitu Benet. Fins i tot durant un temps el vam tenir a casa amagat perquè el buscava la policia.
Franquista?
Sí. I al Terenci Moix el coneixia d’una altra manera, perquè era molt amic del Papitu. El Terenci dinava cada dia a un bar prop del Clínic i quan podia, m’escapava amb ells. En aquell temps ell vivia amb l’Enric Majó i tenia el que nosaltres no en teníem, que era una màquina de vídeo. Llavors, pujàvem a veure pel·lícules, perquè el Terenci era molt mitòman. Amb el Terenci tenia una bona relació, ens apreciàvem, però el seu gran amic era el Papitu.
«A mi m’ha pesat més vegades la passió que la vanitat. Al final et mous per elements que no deixen de ser els clàssics humans»
Quan llegeix teatre, què llegeix?
Ara llegeixo menys teatre, veig teatre. Hi va haver una època en què llegia molt. M’interessava el teatre realista alemany i també Txékhov per aquesta similitud, per la qüestió poètica. També alguns més moderns encara que, sobretot, els clàssics catalans. Em vaig vincular al Teatre Lliure, on vaig acabar sent president del Patronat quan en Lluís Pasqual era director.
Però vostè no escriu només teatre. Com són d’impertinents aquests retrats que acaba de publicar?
Sempre m’ha agradat conrear diverses coses, provar reptes. He escrit sobre viatges i he fet biografia. A través de la medicina he conegut molta gent i vaig tenir una bona relació amb el Català Roca, amb el qual parlava del valor del retrat. I vaig pensar a fer retrats literaris, alguns dels quals els vaig publicar en alguna revista. Llavors, el Pere Anguera em va proposar arreplegar-los, però encara em van sobrar alguns, retrats que no volen dir res més que el meu punt de vista.
Aquest punt de vista seu ha fet enfadar algú?
Alguna vegada algú no s’ha vist reflectit.
«En el moment en què exerceixes de científic, l’únic en què has de creure és en els resultats de l’experiment»
Són tots reusencs?
També n’hi ha de fora. L’Einstein, per exemple, que va estar de visita a l’Espluga de Francolí.
I com va anar a parar l’Einstein allà?
Això és el mateix que vaig dir jo. A l’Espluga em vaig trobar al carrer una fotografia gran d’ell amb uns nens. Vaig esbrinar que l’Einstein va venir a Barcelona a donar una conferència a la universitat i un cop a Catalunya, va demanar visitar el monestir de Poblet. Però del camí van dinar a l’Espluga de Francolí, on van arribar amb cotxe, en una època en què no n’hi havia tants, per la qual cosa els nens es van apropar i quan l’Einstein va sortir de la fonda van fer la foto. Però aquest retrat no és l’Einstein, sinó l’impacte que va tenir per a mi aquella fotografia.
Vostè ha pogut combinar tota la vida les dues disciplines. Encara ara als joves se’ls fa triar entre ciències i lletres.
A vegades he dubtat si realment per fer una bona ciència no hauria sigut millor una dedicació completa. I el mateix amb la literatura. És cert que la dispersió no és una bona eina, però al final sempre et mous per uns elements que no deixen de ser els clàssics humans. La vanitat...
La passió...
A vegades els diners. A mi m’ha pesat més vegades la passió que la vanitat. Però també vols ser bona persona. Hi ha altres valors que no vols perdre i que també paga la pena cuidar com la família, la relació social o senzillament el plaer de llegir els altres. Tot això és complex. He de dir que he tingut el privilegi de fer el que m’ha agradat. No he tingut mai la sensació d’anar a treballar i això és una cosa extraordinària.
