«L’aniversari arriba en un punt d’incertesa total, no podem celebrar l’efemèride com nosaltres voldríem. Això no ho podem escollir: cau quan cau. L’any 1951 es va fundar, pròpiament, el grup de teatre com a Bravium», enceta conversa el president del teatre reusenc, Ferran Figuerola.
Enguany, tot i no poder dur a terme una commemoració lluïda, han engegat els preparatius del Premi de Teatre Jaume Amenós amb motiu de l’aniversari i amb l’objectiu d’impulsar la creació d’obres i espectacles. «El premi era un objectiu que teníem, des de fa temps, al calaix, des que l’Amenós ens va deixar. Per tant, vam creure convenient convocar aquest primer premi de teatre amb el seu nom ara. Aviat sortiran les bases de la convocatòria. En aquests moments, parlem amb diferents estaments oficials i continuem informant-nos. A banda de l’import, l’obra guanyadora podrà representar-se al teatre. Tot plegat, ho duríem a terme la temporada vinent», detalla.
L’arribada de la pandèmia ha limitat força l’equip del Bravium Teatre quant a la programació d’espectacles, com és obvi. «Hem suspès diferents representacions amb entrades ja venudes. Les restriccions canviaven (i encara ho fan) d’una setmana per l’altra, així com l’aforament. D’oferiments, perquè se’n representin funcions, en rebem diverses i de diferents canals. Per tant, hem de parar molta atenció. El primer que ens pregunten, això sí, és per l’aforament. Molts grups de teatre i companyies no els surt a compte venir segons la quantitat de butaques que es puguin omplir; ni a ells ni a nosaltres», reconeix el president.
Pel que fa a l’aspecte econòmic, l’entitat «no se n’ha ressentit gaire», segons assegura Figuerola. «Ara bé, ens interessa que hi hagi activitat i, alhora, hem de ser molt curosos. Activar la maquinària, ja de per si, genera una despesa que hem d’analitzar molt bé. Obrir per a 30 persones suposarà el mateix que ho fem per a 130. Obrir implica, també, una tasca de coordinació amb la gent que treballa de forma voluntària al teatre. Gràcies a tot l’equip que m’envolta, tot plegat segueix endavant; sense oblidar, és clar, la junta directiva», assenyala.
«No volem desaparèixer»
Preguntat per quin és el secret per ser en actiu tants anys, Figuerola ho resol ràpidament: «És el voluntariat, les ganes de ser a un lloc d’esbarjo, on fas el que t’agrada i, hi ets perquè vols; si te’n canses, no hi ha res que et retingui, tothom tindrà les portes obertes per tornar». Han estat allà 70 anys per això, perquè «hem pogut fer el que ens ha agradat sense pressió, el que no sabem és si hi serem 70 anys més», diu rialler. En aquest sentit i pel que fa a la seva continuïtat a la seu del carrer de la Presó, es mostren «preocupats». I és que encara resten a l’espera de poder negociar un nou contracte de lloguer amb la propietat, l’Arquebisbat de Tarragona i gestionat per la Prioral de Sant Pere de la ciutat. El Bravium Teatre es troba a la seu del nucli antic des de fa 30 anys i porta un sense contracte formalitzat.
«El contracte dels trenta anys va vèncer el gener de 2020 i portem més d’un any sense un de nou. Vam pensar en una pròrroga, mentre no es formalitzava el contracte nou, però no ens ensortim. Estem negociant amb la seu episcopal propietària de l’immoble i hem fet diverses reunions. No s’ha esclarit res encara», afegeix. Entenen, en aquesta línia, que estudien diverses maneres de «treure rendiment a les diferents dependències, ja que n’hi ha diverses de buides en les quals no s’hi fas res», continua.
En els darrers 30 anys, no han pagat lloguer, però han fet front al subministrament i el manteniment de les dependències en ús. «Cal remarcar la preservació del propi habitatge. Aquesta casa té més de 500 anys. Per part de la propietat, han encarregat a uns arquitectes tècnics que n’avaluïn la salut. Tot és reparable i tot es pot parlar», indica.
L’encallament del contracte, però, els paralitza en molts aspectes: «Ens agradaria fer obra civil, per exemple, renovar la taquilla (malgrat que ara tot es fa virtualment) i millorar l’entrada, entre altres tasques de manteniment. Hem arranjat el soterrani, també, però no sabem com acabarem. No volem desaparèixer».
